Braç a braç i poble a poble

A Torrent, avui que escric, aquest matí plovinejava. Res, un xim-xim, cel tapat i carrers lleugerament molls. Quan he sortit a passejar els gossos hi havia una llum tamisada i grisa, i un silenci. Que de segur que no tenia res a veure amb la data ni amb l’estat d’ànim, sinó amb la casualitat o l’hora, però que hi era. I aleshores una dona ha obert la porta de casa seva i ha vist el panorama i s’ha aturat un moment al llindar i ha dit, ai, no, per favor.

De vegades, en una frase o en una imatge o en un moment d’aparença menuda, fins i tot intranscendent, hi queden explicades tantes coses que sembla impossible, però que hi són. I la manera com aquella dona ha dit avui, a Torrent, a mitja veu i parlant per a ella mateixa, ai, no, per favor, ha aturat el món.

La ferida que ens va deixar el 29 d’octubre de l’any passat és fonda i continua oberta. És una presència que ens acompanya tothora, també quan no hi pensem. El tristíssim aniversari ha remogut les emocions. I es nota. I tot torna: aquella primera estupefacció, aquell no entendre què passava i el sinistre crescendo de l’horror, quan tot es tornava de color marró espès, un vídeo i un altre i un altre i com més anava més terribles i provar de tenir notícia de la gent que coneixes i la fosca que ho cobria tot. Les coses que es van viure i que es van veure i que es van sentir. Les persones atrapades durant hores aferrades a qualsevol cosa, les que es van salvar pels pèls, les que les van salvar pels pèls, les que no es van poder salvar.

Perquè l’alerta no va sonar fins a les 20 hores i 11 minuts.

Com que sabia que hauria d’escriure aquest article avui, que és 29 d’octubre i que duem per tant un any sencer de tristesa i de ràbia acumulada, anava apuntant a la llibreta possibles punts de vista, i hi tinc algunes de les ignomínies recents, les patètiques mentides de Carlos Mazón que ja s’han desemmascarat, el cúmul de versions i de contraversions; o allò que van fer els responsables d’À Punt (i a punt he estat ara d’escriure Canal 9), quan van decidir que mentre els carrers de la ciutat de València vessaven de gent en la dotzena (i multitudinària) manifestació per reclamar justícia per a les víctimes i la dimissió de l’individu que continua aferrat al càrrec de president de la Generalitat amb el suport del seu partit, mentre això passava, deia, la televisió pública emetria una cosa que van anomenar “corregudes històriques” (sic): toreros matant bous l’any 1997 (per si la burla no fos prou grollera tota sola, cal tenir en compte que entre els matabous televisats hi havia un tal Barrera, el personatge de Vox que va ser vice-president i conseller de Mazón); o la cínica campanya publicitària que han impulsat els ocupants de la Generalitat (els mateixos que van dir a la gent que no anés a ajudar o que després van enviar autobusos amb voluntaris a netejar un supermercat), amb imatges mel·líflues de botes i fang i el lema “Alcem el vol junts”.

Anotava la llista d’infàmies que no s’acaba però tota l’estona, en un contrast poderós, em rondava una idea o un sentiment o no sé com dir-ne: les coses que vam viure dissabte passat, a l’Olympia de València. Aquell no parar de plorar des que van entrar les columnes de la Nova Muixeranga fins que van desfilar a la pantalla tants agraïments i van treure una petita pancarta que deia “I ara tots alcem la veu per qui ja no pot alçar-la”. És la tornada de la cançó que un grup de músics (Panxo de Zoo, Pablo de La Raíz, Malifeta, Abril, Los Chikos del Maiz i Tito Pontet) han publicat per col·laborar amb les associacions de víctimes i que es mira el govern d’El Ventorro i continua així: “Podriu tot el que toqueu, no teniu cor ni paraula. Sou lladres de sobretaula“.

Va ser un acte preciós i necessari. Un homenatge a les 229 persones mortes aquell fatídic 29 d’octubre. Esperança Camps en va fer la crònica precisa. El va organitzar l’Associació de Víctimes DANA 29 d’octubre 2024. I d’això volia parlar. De la lliçó pregona, humaníssima, que va sorgir d’aquelles dues hores de dents serrades i nus a la gola. Sense càlcul. Sense impostures. Els noms de les 229 persones. L’amor que els tenien els seus familiars. L’amor que els tenen. Els bombers. Els sanitaris. Els voluntaris. Persones que s’han trobat en les pitjors circumstàncies possibles, en les pitjors, i que s’abracen.

Perquè això és el que va passar aquell 29 d’octubre i els dies de fang que el van seguir, això és el que va fer la majoria, el que van fer les persones: ajudar-se. Ajudar un home vell a sortir per la finestra del cotxe, fer una corda amb llençols i ajudar una dona a enfilar-se per la paret, agafar-se de les mans per ajudar-se mútuament a travessar l’aigua. I l’endemà, ajudar-se amb les graneres, els tractors, roba eixuta, l’abraçada. Tinc gravats a la memòria dos homes de Picanya que anaven porta per porta repartint paella. L’havien feta al mig del carrer. La gent no tenia cuina, no tenia res. I ells van aparèixer amb la seva paella. Que no pretenia ser cap símbol, que tan sols era paella, oli i aigua i arròs i conill i pollastre i bajoques i etcètera, però que mira.

De vegades penso que aquella paella trinxa, sense proposar-s’ho, tantes variants com hi pugui haver del discurset neoliberal, l’insistent (i interessat) martelleig del tu tot sol contra el món, la cantarella del campi qui pugui: perquè resulta que els humans som una espècie social, vivim en grup i ens ajudem. Així hem sobreviscut a la intempèrie i així hem reeixit. Sols, embordeïts per l’apologia de l’individualisme, embambats contemplant-nos el melic, som vulnerables. Diria que ser-ne conscients és important. Conscients del fet que som vulnerables però que ens tenim els uns als altres. Perquè a l’hora de la veritat això ens salva.

(El títol d’aquest article és manllevat d’una altra cançó, una altra meravella a moltes veus: “Quan el cel es tornà negre“, de Feliu Ventura, amb la Maria, Noèlia Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno, Botifarra, i Vicent Torrent. I el que va passar és exactament això que canten. Exactament, sí: “braç a braç i poble a poble”.)