La víctima de Pol Pot que va salvar la vida pintant retrats de Pol Pot

Bou Meng és un dels set supervivents adults de la presó secreta S-21 · Va lluitar fins a fer jutjar Duch, el director i cervell de la repressió khmer roja

VilaWeb
Bou Meng ha pintat moltes obres sobre la seva història sota el terror khmer (fotografia: Xavier Montanyà).
Xavier Montanyà
07.08.2022 - 21:40
Actualització: 07.08.2022 - 21:54

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Al fons del pati de l’institut Tuol Sleng de Phnom Penh, avui Museu del Genocidi, hi ha una immensa fotografia de grup en blanc i negre. Són els set homes que van sobreviure en aquesta presó a les tortures i l’assassinat de la policia secreta de Pol Pot. Aquí van exterminar 18.063 persones, sospitoses de traïció a la revolució. Aquests set van sobreviure. Cadascun d’ells és una pel·lícula, penso. Demano als responsables del Museu si avui en podria localitzar algun. Somriuen. Sí.

El pintor Bou Meng és avui allà, en una taula en un racó del pati. Té vuitanta-un anys. Va treballar uns anys en l’organització del Museu, com altres supervivents. Ara hi ve sovint per continuar testimoniant sobre el que va succeir dins d’aquests murs, a esquena del món, entre el 1975 i el 1979 del segle passat. Meng ha publicat la història de la seva vida en col·laboració amb el periodista Huy Vannak, investigador del període de la Kamputxea Democràtica: Bou Meng. Un survivant de al prison des khmers rouges. La justice pour l’avenir non seulement pour les victimes.

Tots dos van investigar durant anys en els arxius de la presó. Bou Meng va trobar els expedients i les fotografies d’ell i la seva dona quan van entrar-hi. “Des del dia de la fotografia no l’he vista mai més”, em diu Bou Meng, amb fredor i resignació, sense esborrar el tendre somriure amb què m’ha rebut. “Només d’entrar, ens van treure la roba que dúiem i amb els ulls embenats i les mans lligades a l’esquena ens conduïren a una sala on hi havia més presos. Sentia protestar la meva dona. Els guardians deien: ‘L’Angkar no deté mai ningú per error.’ Ens deien traïdors. Em van treure el drap dels ulls. Per un instant la vaig poder veure. Era allà, també lligada i embenada, esperant el seu torn per ser fotografiada. Mira, aquí tinc les fotografies. No l’he tornada a veure mai més. Després vaig saber que l’havien executada al camp de la mort de Choeung Ek. Els nostres dos fills eren nens petits. Van morir de fam. I dos germans meus, a la guerra. Un, a la frontera de Tailàndia; l’altre, desaparegut.”

Així s’imagina Bou Meng la mort de la seva dona (fotografia: Xavier Montanyà).

Fer justícia per les víctimes i pel futur

Bou Meng és pintor. Ell i la seva dona, Ma Youen, van ser detinguts l’agost de 1977, sense cap explicació. Durant les tortures i els interrogatoris van saber que els acusaven d’haver traït la revolució, de ser de la CIA o del KGB. Bou Meng diu que ells no entenien res. Ni tan sols havia sentit mai les paraules CIA i KGB. Ells se n’havien anat a la jungla l’any 1971. S’havien unit als khmers roigs per salvar Cambotja de les atrocitats de Lon Nol, el president titella dels EUA. I per aturar els bombardaments il·legals de l’exèrcit americà que arrasaven mig país, especialment les regions frontereres amb el Vietnam. Durant sis anys, tots dos van treballar a la selva per la revolució. Ell, com a artista, va fer tasques de publicitat i propaganda i ella, d’agricultura i sanitat.

Els interrogatoris i les tortures a cops, a fuetades amb cables elèctrics trenats, sense menjar, sense aigua, sense dormir, van durar set dies. Bou Meng se sentia més maltractat que un animal. Tot el cos sagnant i adolorit, especialment l’esquena. Va caure inconscient quatre vegades. El despertaven a cops o amb galledes d’aigua freda. Finalment, va decidir de fer mitja declaració falsa i mentir-los dient que s’havia fet de la CIA quan era a la selva. Potser el deixarien en pau. Però ni així sabia si salvaria la pell.

Bou Meng mostra la fotografia d’identificació que li van fer a l’S-21 (fotografia: Xavier Montanyà).

El cambotjà normal del segle XX

A l’hora de declarar, Bou Meng tingué temps de fer un repàs a fons de la seva vida. La seva història, amb tota la tragèdia que acumula, és un bon exemple de com han estat les vides de tots els cambotjans d’origen humil, que són gairebé tots. Explica el patiment de la gent durant un segle de colonització, violència, guerres, bombardaments, guerrilles nacionals i estrangeres, i la nefasta ingerència bèl·lica i econòmica de la comunitat internacional i els dos països veïns, el Vietnam i Tailàndia.

Bou Meng va néixer l’any 1941 en una família pagesa molt pobra que vivia a la vora del riu Mekong. Eren set germans. Vivien en una barraca de fusta amb teulada de zinc. El pare feia molinets d’arròs i la mare conreava l’hort vora el riu. Eren pobres i l’obligació de pagar l’impost colonial als francesos els afeblia encara més. Els colonitzadors no feien res per millorar les condicions de vida dels cambotjans.

A ell li agradava anar al mercat a vendre amb la seva mare. En aquells temps la majoria de la gent era analfabeta. Només els nens que havien pogut estudiar a les pagodes sabien de lletra. Ell va poder anar a la pagoda. Les dones no podien. Les seves germanes eren analfabetes. Tres van morir de petites, entre dos anys i sis, perquè els seus pares no tenien diners per a dur-les a l’hospital.

A la pagoda, Bou Meng estava totalment integrat en la vida monacal. A primera hora del matí, com tots els monjos, anava a demanar menjar amb una olla a la gent del poble. Vivien de l’arròs i els llegums i les fruites que els donaven. A canvi, ells resaven alguna oració a cada donant. A la pagoda es va començar a interessar per la pintura. Dibuixava a terra, amb un bastó, escenes de la vida de Buda. A poc a poc va anar aprenent tot sol a utilitzar el llapis i el pinzell, el paper, les pintures.

Tortura i humiliació patides per l’autor (fotografia: Xavier Montanyà).

De ben jovenet va aconseguir guanyar-se la vida i ajudar la família pintant cartells de cinema i fent publicitat dels films. Un dia va veure un cap d’un soldat Viet Minh tallat i clavat en un pal. L’havien posat allà els francesos per amenaçar els cambotjans rebels que volien la independència. Havia mort amb els ulls oberts. Va ser el seu primer mort amb els ulls oberts. Poc que podia imaginar de nen que els morts amb els ulls oberts l’envoltarien la resta de la vida, en la realitat i en els somnis.

L’any 1965, a vint-i-quatre anys, es va casar amb Ma Yoeun. Eren feliços, però a causa de la crueltat del règim de Lon Nol i els bombardaments criminals dels americans van anar-se’n a la jungla i es van fer dels khmers roigs. Per a ells, com per a molts cambotjans de les àrees rurals, era l’única oportunitat de fer alguna cosa pel futur del seu país i el benestar familiar. La resta ja ho sabem. El 1971 van entrar a la guerrilla del khmer roig, van treballar en diverses cooperatives i van tenir dos fills. Obeïen cegament, com tots, les ordres de l’Angkar. Van passar molta fam i privacions. Els van separar dels seus dos fillets. Fins que sis anys després, els van detenir per sorpresa i els van internar a l’S-21. Els acusaven de traïdors de la revolució, sense cap causa concreta ni cap prova ni cap testimoni en contra seu.

Un dels set homes supervivents de la presó secreta (fotografia: Xavier Montanyà).

Pintar Pol Pot per salvar la vida

Quan Duch, el director, va assabentar-se que era pintor, va decidir que continués viu una temporada i pintés retrats de Lenin i de Pol Pot. “Si no són prou realistes, moriràs!”, li va dir. I ell acceptà. “Paradoxalment, sóc una víctima de Pol Pot que ha sobreviscut pintant retrats seus. Cada nit sentia els crits i els laments de dolor i de por dels meus companys. I el soroll dels camions que se’ls enduien al camp de la mort. Quan cridaven la seva mare és que els anaven a matar”, diu. Cada nit es pensava que seria l’última. Però van passar els mesos, un any, i més, i encara era viu. Fins que una nit els guardians van irrompre a la cel·la dels artistes, els van emmanillar i els van fer pujar a un camió.

Allò sí que era la fi, va pensar. I tampoc. Aviat van saber que els vietnamites havien entrat a Phnom Penh i havien posat fi al règim de Pol Pot. I es van poder escapar, bo i aprofitant que els guardians estaven cada dia més desconcertats. Els duien a peu cap a la frontera de Tailàndia, on els khemrs van establir campaments guerrillers. Pel camí, es trobaven molts cadàvers i algunes fosses comunes que feien l’aire irrespirable. Aprofitaven la roba dels morts, la rentaven i es vestien millor que amb els parracs de presidiari que duien. Fugien sense rumb clar. Menjaven arrels, fruits del bosc i tot allò que podien. I, a poc a poc, es van anar adonant que eren en llibertat enmig del caos més absolut.

Sessió de tortura de l’autor a l’S-21 (fotografia: Xavier Montanyà).

La llarga lluita per a fer justícia

D’aleshores ençà, Bou Meng no ha parat de lluitar personalment perquè es faci justícia. Diu que, al principi, la seva dona i els seus companys assassinats se li apareixien cada nit en somnis i li demanaven que lluités per tots ells i per la justícia. Que no deixés que s’imposés la cultura de la impunitat. O que els dirigents khmers rojos aconseguissin passar pàgina i ocultar la veritat dels seus crims. D’aleshores ençà, hi ha hagut pactes i amnisties entre tots els bàndols en guerra. Els ex-khmers participen en la vida col·lectiva de la mateixa manera que les seves víctimes. Segons que diuen, alguns d’ells s’han convertit al cristianisme i esperen que Déu els perdoni el seu passat. Duch mateix s’hi va convertir.

Cambotja és un país que es compon únicament de víctimes, de perpetradors i dels seus fills. Autors i víctimes viuen els uns amb els altres en les mateixes comunitats en què impera la cultura de la impunitat. Hi ha molts traumes psicològics i moltes ferides encara obertes. Els primers temps, segons que explica Bou Meng, la gent dels pobles, quan enxampava un antic càrrec khmer roig, el linxava, el lapidava o el cremava. Els primers temps de l’ocupació vietnamita hi va haver un repunt de violència per totes les zones rurals contra els perpetradors impossible de mesurar.

Tanmateix, la justícia ha estat insignificant. Els tribunals pel genocidi cambotjà que compten amb el suport de l’ONU, tan sols han dictat tres condemnes a cadena perpètua, una de les quals per a Duch. Bou Meng va ser un dels quatre que van posar una demanda civil que l’any 2008 els tribunals van acceptar a tràmit per investigar i jutjar l’ex-director de l’S-21. El testimoni del pintor Bou Meng fou decisiu en el judici.

Era la primera vegada que les víctimes podien parlar en un tribunal assessorades pels seus advocats. Els acusats també es podien defensar legalment. Un dret que els dirigents de l’Angkar, la cúpula de Pol Pot, els van negar absolutament i van executar-los sense proves, amb acusacions falses, i, evidentment, sense judici ni possibilitat de defensa legal. Ara Bou Meng estava tot sol entre els fantasmes que li demanaven que els representés, perquè no es perdi mai la memòria i es faci justícia. I ho va fer.

Ma Youen, esposa de Bou Meng, torturada i assassinada el 16 d’agost de 1977 a l’S-21 (fotografia: DC Cam Archives).

Bou Meng, testimoni en el procés de Duch

El 28 de febrer de 2008, en els tràmits del procés judicial, Duch va ser portat al camp de la mort de Choeung Ek. Va ser una visita judicial, tancada al públic i a la premsa. Bou Meng va ser un dels pocs convidats a l’acte. Sembla que Duch va plorar unes quantes vegades i va pregar cerimoniosament davant la stupa funerària que conté unes cinc mil calaveres de les seves víctimes.

L’endemà, es va repetir el procediment al recinte de l’S-21. Duch va ser confrontat amb les seves víctimes. Era la primera vegada en trenta anys que Bou Meng tornava a parlar amb ell. Duch tractà els ex-presos amb un gran respecte, i els va saludar amb les mans unides. Bou Meng va plorar abans de poder parlar. “Us en recordeu, d’un grup de presoners a qui va encarregar pintar retrats de Pol Pot?” Duch acotà el cap i assentí.

Durant dos dies es van fer els acaraments entre els demandants i els demandats a les aules de l’institut-presó. La major part, inclòs Duch, va reconèixer els fets, i va argumentar que tan sols complia ordres. Després de la reunió, Duch va saludar les seves víctimes amb els palmells units, demanant perdó. Algunes víctimes van respondre amb el mateix gest. Bou Meng diu que ell, en el fons del seu cor, no podia perdonar Duch. Volia que fos castigat per la justícia públicament davant la història i el país.

Al judici, Bou Meng va demanar a Duch on havien matat la seva dona (fotografia: Archives CETC).

Primer de juliol de 2009: el dia del judici

Va ser un esdeveniment històric. Ho deien les víctimes, els periodistes, els advocats i la comunitat internacional. Tres decennis després de la caiguda del règim de Pol Pot, els cambotjans van poder veure com els tribunals jutjaven Kaing Guek Eav, “Duch”, el cervell de la màquina de matar dels khmers rojos, per crims de guerra i crims contra la humanitat.

El primer de juliol de 2009, Bou Meng va ser convocat per fer de testimoni contra Duch. Les seves declaracions es van allargar durant tota la jornada. Després de l’interrogatori, el jutge va demanar a Bou Meng si volia preguntar res a l’acusat. Sense dubtar, Bou Meng va respondre a l’instant: “M’agradaria demanar-li a Duch on va matar la meva dona. La va matar a Phnom Penh, a Choeung Ek o en un altre lloc? Quan m’ho digui, hi aniré a cercar les seves restes i poder pregar per la seva ànima.”

El jutge va repetir la qüestió a Duch, literalment, amb precisió: “Sr. Duch, sabeu on va ser assassinada Ma Yoeun, l’esposa de Bou Meng? La van matar a l’S-21 a Phnom Penh o a Choeung Ek, als camps de la mort?”

Abans de respondre, Duch va agrair al jutge d’haver-li donat l’oportunitat de respondre Bou Meng. Després va dir: “Sr. Meng, estic particularment commogut per vós. Vivíem en el mateix establiment i vós érreu un home de bona salut. Em va xocar de veure-us a la trobada a Tuol Sleng del 28 de febrer passat davant els jutges d’instrucció. Hauria volgut respondre als seus desitjos, però la qüestió depassava totes les meves capacitats, perquè aquella feina la feien els meus subordinats. Suposo que la seva dona va ser morta a Choeung Ek. Per estar-ne segurs, voldria suggerir que li ho demanéssiu al camarada Huy, que pot saber més detalls de la seva sort. Si us plau, accepteu les meves salutacions més cordials i de respecte envers l’ànima de la vostra esposa.”

Bou Meng plorava i es cobria la cara amb totes dues mans. El rostre de Duch tremolava i, quan va acabar de parlar, li van caure les llàgrimes, davant el tribunal, els presents i tot el país, que ho va veure per televisió. Però, aquell dia, ningú no oblidarà que Bou Meng també plorava. I amb ell, mig país.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes