Sis coses inexistents que marcaran el nou curs polític a Catalunya

L’economia i les eleccions municipals seran protagonistes del curs vinent, però la capital del país és en mans de carrosses polítiques

Ot Bou Costa
15.07.2022 - 19:50
Actualització: 15.07.2022 - 20:27
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Primera. L’hegemonia d’Esquerra Republicana no existeix. No compacta. És una conclusió fonamental del curs polític que deixem: tenir la presidència no ha fet que Esquerra arreli. Si llegim el procés com –també– un torcebraç entre els dos grans espais independentistes, la disputa encara no s’ha resolt. Junts baixa als sondatges, però és en fase de transformació i va trobant un equilibri. Així com Esquerra, s’ha tret la confrontació del damunt, però a diferència d’Esquerra, pot dir que no es creu el diàleg. El PSC creix i saliva per les municipals del maig vinent. Amb un avantatge. Està còmode en les coordenades que ha dibuixat Esquerra –progressisme i gestió–, però, a més, té Madrid a favor i de moment no rep el desgast dels republicans.

Segona. Evident. Repetitiva. Però no per això menor. El diàleg no existeix. La reunió d’avui entre els presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez revela un acord per a mantenir el guinyol fins almenys passades les municipals. Però el problema és de base. No hi ha diàleg perquè no hi ha incentius per a pressionar l’estat. Això obliga Aragonès a empescar-se un altre peix per a vendre. Resten tres anys de legislatura. Si Alberto Núñez Feijóo guanyés les eleccions espanyoles previstes per a principi del 2024, en les catalanes de l’any següent podríem trobar-nos que Esquerra, Junts i el PSC facin pràcticament el mateix discurs: progressisme i gestió, amb intensitats diferents de catalanisme. És una mimesi inaugurada enguany amb el pacte sobre el català a l’escola.

Tercera. La pluralitat no existeix, ara com ara. Aquesta mimesi, a la qual podem sumar els comuns i la CUP com uns tendres alerons queixosos –al vell estil d’Iniciativa–, és símptoma de menys democràcia. Més consens vol dir menys varietat. Passa igual a Madrid, on el PSOE i el PP ja forgen pactes d’estat mitjançant l’exèrcit. Això vol dir que, d’ençà de la dictadura, el moment de més diversitat d’idees, de models i de matisos ha estat el procés. Com més parlem de la independència, més viu és el joc democràtic. Tant ací com a la resta de l’estat espanyol, on el bipartidisme es va esventar. La mimesi també vol dir que ve un temps de conreu d’alternatives polítiques, que prepararan l’escomesa per a quan tornin a saltar guspires. L’estabilitat forçada per l’enrocament del sistema no dura per sempre.

Quarta. No hi ha cap projecte per a Barcelona que la situï al centre de la nació que no parteixi d’una idea decadent. L’economia i les eleccions municipals seran protagonistes del curs vinent, però la capital del país és en mans de carrosses polítiques, sense programes a l’altura d’allò que la ciutat podria ser. El candidat d’Esquerra, si repeteix Ernest Maragall, tindrà vuitanta anys i ja fou la mà dreta del seu germà. El de Junts, si acaba essent Xavier Trias, que mai se sap, en tindrà setanta-sis i ja fou batlle. La CUP, sense regidors, ja no és ni tan sols un flotador per als nacionalistes que no es van atrevir a votar Jordi Graupera. Barcelona és Capital, que sí que tenia l’aspiració d’omplir el forat, va tenir un fracàs estrepitós i no se n’ha recuperat. Al maig pot caure Ada Colau, però és essencial qui la substituirà i per a fer què.

Cinquena. Tampoc no existeix cap de les aventures amb què la Generalitat i la Moncloa van voler deixar clar que col·laborarien. Ni l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, ni la candidatura olímpica, empreses a termini d’una dècada, no han pogut sobreviure aquest any. Madrid n’ha tingut prou d’enviar el missatge, de fer veure que ens comprava. Això té una lectura fàcilment depressiva: la classe política s’ha rendit en un tres i no res, sense cap pacte fiscal ni cap blindatge ni cap partida a canvi. Però si de moment han pogut pacificar Catalunya sense oferir res, vol dir que es reserven la catxa per ara, que miraran d’assegurar l’estabilitat per a una bona temporada. La cosa bona és que encara la podem veure venir. Les municipals en seran la finestra.

Sisena. El resistencialisme no existeix. Fa mesos que s’ha acabat. Ja no és eficaç mirar de forçar els partits perquè plantin cara. No ho faran. Ja ben pocs votants independentistes n’esperen res, d’Esquerra, de Junts i de la CUP, mal que els continuïn votant. Caldrà veure si l’apatia es converteix en un múscul prou fort d’abstenció activa. El dilema dels pròxims temps serà com construir sense corrompre’s. Aquest serà el camí. Va ser el camí de la immersió lingüística. Enguany s’ha vist que s’edificava sobre un xantatge i que el suport polític era fum. Però és gràcies a la immersió, feta als marges, que el país encara batega.


Itàlia fa patir Brussel·les i els inversors

Fotografia: Massimo Percossi.

La crisi a Itàlia té una pròrroga, però fa tremolar Europa. Més que no pas un intent fallit de tirar la tovallola, l’anunci de la dimissió de Mario Draghi sembla una maniobra per a continuar governant sense el Moviment 5 Estrelles de l’ex-primer ministre Giuseppe Conte, que feia mesos que li posava bastons a les rodes perquè volia marcar perfil propi. Dimecres sabrem si Draghi resisteix. És la situació més probable, perquè té majoria per a fer-ho i perquè les eleccions tan sols interessen a l’extrema dreta i la dreta, que encapçalen folgadament els sondatges. Però la situació és igualment delicada i ha tallat la respiració de Brussel·les i dels inversors. Tot i que el govern de Draghi ha fet esforços seriosos per a reduir la dependència del gas rus, Itàlia és un dels estats que pot patir més a l’hivern. I Roma esbufega per l’economia: la diferència entre el preu del deute alemany i l’italià es continua eixamplant, i una altra esquerda entre el nord i el sud d’Europa és l’última cosa que vol la Unió Europea. La tardor serà complicada, no tan sols econòmicament.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes