El silenci de Junts o com la inconsistència nega l’oportunitat

Si els votants són capaços de distingir la seva causa dels partits, dins les institucions es va escurçant el terreny per a la mentida

Ot Bou Costa
03.11.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El silenci de les veus cantants de Junts per Catalunya és eixordador. Ni Laura Borràs, ni Jordi Turull, ni Jaume Giró, ni Xavier Trias no baden boca. A l’última carta del president Puigdemont, ja sense càrrec orgànic, tampoc no s’hi articulava ni una sola idea. Ja fa prop d’un mes que el partit va decidir d’anar-se’n a l’oposició, però no hi ha ni rastre de cap argumentació sòlida. No tenen candidat, no tenen discurs i encara menys són capaços de dominar el relat. En cap àmbit. Desentendre’s d’Esquerra era sens dubte l’opció més intel·ligent per a Junts. Sortint del govern s’alliberaven d’assumir responsabilitats i atenuaven les contradiccions, cosa que els deixava les mans lliures per a inflar la retòrica, que és la seva especialitat. En canvi, més silenci que mai.

Tots els dirigents de Junts calculen que és millor esperar-se. Cap d’ells no mostra ni la intel·ligència ni la valentia d’ordir cap estratègia que no sigui personal. Trias espera que la campanya li brolli sola, per l’afartament contra Ada Colau. Si espera tenir cap opció de res, aviat haurà de començar a mullar-se, perquè la seva figura no té prou força i l’engranatge de l’elit barcelonina no ha triat encara si el seu candidat és ell o bé Jaume Collboni. Giró guanya temps mentre avança l’escalivada contra el sector de verb cridaner. Mentrestant calla, pacient, confiat que Junts es trobarà sense cap candidat més presentable que ell. Per recaragolat que sembli, és la hipòtesi més probable si Gemma Geis i Jordi Puigneró, que ja eren opcions xarones, se’n van a Girona i Sant Cugat del Vallès, i si Borràs continua sense aixecar el cap.

Turull s’ha fos. El silenci sobre la sortida del govern, després d’haver dit ell mateix que no podia mirar cap a una altra banda, ha devaluat el seu criteri. L’obsessió per conciliar faccions l’ha fet semblar fràgil i poruc, sobretot perquè de moment no se’n surt. Borràs calla perquè totes les flamarades bufen contra ella i costen d’apagar, però també perquè no troba cap manera més concreta i realista d’encarnar l’independentisme. La presidenta ha demostrat que és un jonc i espera remuntar, però posa les coses massa fàcils a la campanya que li han orquestrat. Rere la seva defensa, no hi ha cap idea ni cap intenció més forta que la seva supervivència política. La pressió ambiental per a desprestigiar el procés i reescriure’l com una bogeria juvenil té massa poder per a combatre-la amb personalisme.

El trencaclosques a Junts és més complicat que no pas un binomi de convergents i borrasistes. Entre els convergents hi ha els qui creuen que s’ha de reeditar una mena de pujolisme i els qui ho donen tot per perdut i asfalten el camí per ser una mena d’Unió Mallorquina que decanti la balança i arrambi tot el que pugui, fent si cal sucursalisme del PSC, reintegrant si cal les runes del PDECat –sense multes. Entre els rupturistes, hi ha els qui no volen cap matís sobre la independència imminent i els qui creuen que no es pot fer sinó el discurs de la derrota provisional i vendre que ells, almenys, no han deixat de ser independentistes, a diferència d’Esquerra, que cerca l’hegemonia mitjançant l’espanyolització passiva del país.

Cada discurs té el seu contrapès. Els qui desitgen la independència saben que no serà imminent i que, per sobreviure com a maquinària, s’han d’empescar la manera de conjugar l’obediència a Madrid i la retenció del vot independentista. Els qui desitgen fer autonomisme saben que, també a diferència d’Esquerra, no poden créixer sense l’independentisme que va passant a l’abstenció, i per tant el gest de derrota no pot ser gaire evident. Hi ha tensió interna, però es necessiten els uns als altres, i aquest és l’únic element polític que avui cohesiona el partit, que impedeix que se’n vagi en orris. D’aquí el silenci: tot és indecisió. Avui l’estat espanyol ja no dóna diners si no dius en públic que has perdut. Junts té por de caure en la marginalitat si no ho assumeix, però té por que les seves bases no se sentin prou perdedores.

Junts té por dels seus votants perquè no sap com són d’independentistes, no els entén, i no els entén perquè ha viscut massa sovint d’ensarronar-los. Tant, que els seus dirigents ja no tenen prou nas per a saber quines trampes funcionaran i quines no. La desorientació de Junts, que fora del govern no sap ni caminar, és una prova que l’independentisme és viu i prou fort encara per a acabar ensorrant el nou consens autonomista. Si els votants són capaços de distingir la seva causa dels partits, dins les institucions es va escurçant el terreny per a la mentida.


Flaire de nervis a la Casa Blanca

Fotografia: Jim Lo Scalzo.

Els sondatges per a les eleccions legislatives dels Estats Units, que es faran dimarts, donen la victòria als republicans. El president Joe Biden podria perdre la poca majoria que té a la cambra de representants i al senat, cosa que li complicaria seriosament la resta del mandat. Biden es troba molt debilitat, políticament i personal –aquesta setmana ha confós la invasió d’Ucraïna amb la guerra de l’Irac. Tant, que ha evitat de fer campanya en estats que seran decisius. La seva vice-presidenta, Kamala Harris, té un índex de popularitat pitjor que el del president. Les joves promeses demòcrates són febles. Fins i tot Stacey Abrams, puntal molt important per al partit, perd en els sondatges de Geòrgia, un estat que s’ha esllomat a tenyir de blau. Fa quatre anys va ser a punt de guanyar i d’aleshores ençà el partit l’ha promogut com un valor a l’alça, i el 2020 el seu estat va votar Biden. Una patacada, ara, seria dolorosa.

Biden va fer ahir un discurs amb aires catastròfics, dient que les amenaces d’alguns republicans que han dit o insinuat que no reconeixeran el resultat, a la manera de Donald Trump, “són un camí per al caos” als Estats Units. “No té precedents, és il·legal i és antiamericà”, va dir. Els nervis dels demòcrates es poden ensumar, però certament creix la divisió al país. Un gruix important dels republicans es malfia com més va més de les institucions. La majoria conservadora que Trump va consolidar al Tribunal Suprem continua fent feina: després de tombar la resolució que protegia l’avortament, ara podrien retallar el Medicaid, un programa que dóna cobertura sanitària a més de setanta-cinc milions de nord-americans amb rendes baixes. Les eleccions de dimarts podrien agreujar la inestabilitat occidental. De moment, Jay Powell, president de la Reserva Federal, ha anunciat que els tipus d’interès nord-americans pujaran més que no s’esperava.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes