Les urpes de la gran pau socialista

Avui, la batalla política no és un debat entre projectes per a Catalunya, sinó entre qui complau el poder de l’estat de manera més eficaç

Ot Bou Costa
20.10.2022 - 19:50
Actualització: 20.10.2022 - 19:53
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar ahir que es tramités el pressupost d’Ada Colau. Hi va votar a favor l’Esquerra Republicana d’Ernest Maragall, però també Junts, amb Ferran Mascarell de portaveu. Tot i que van criticar Colau, van cedir “per responsabilitat”. De Maragall no cal dir-ne que és l’arquitecte de la carcassa de l’ajuntament modern. Mascarell fou regidor amb Joan Clos i després breument conseller del tripartit amb Pasqual Maragall, govern del qual Ernest Maragall era secretari de govern. El pressupost que ahir van validar tots dos l’ha elaborat Jaume Collboni, refermat fa poc com a candidat socialista. Una triple aliança de dirigents que l’any 1995 eren tots al PSC: llavors, amb Pasqual Maragall encara batlle, Collboni ja era portaveu del districte d’Horta-Guinardó.

L’any següent, el 1996, un jove Jordi Martí fou nomenat coordinador del pla estratègic de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, encara amb Maragall. Martí es perfilà llargament com l’estel ascendent del PSC municipal: va ser el candidat setè en la llista de Jordi Hereu l’any 2011, i portaveu socialista quan Hereu va dimitir tres anys després. El 2015, Colau el va fitxar primer com a gerent i després com a candidat per fer entendre a les elits que ella també podria ser la gran pau socialista a Barcelona. Avui, Martí, jove gat vell, ha fet un piulet ple de malícia. “Ahir Junts va aprovar inicialment el pressupost del govern Colau, mentre al parlament castiga els seus antics socis d’Esquerra. Això té un nom i es diu Xavier Trias. La complexitat de la política”, va escriure.

Justament ahir va saber-se que Trias havia estripat el carnet del PDECat i que s’havia compromès amb Junts, cosa que –ara ja sí– el converteix virtualment en candidat. Mentre tota la resta remenaven la cua sota l’ombra del maragallisme, Trias era conseller dels governs del president Jordi Pujol. Així, amb tota la flor i nata socialista que ahir va intervenir per salvar Colau, la mà dreta de la batllessa té la intel·ligència i el nervi d’insinuar que el responsable últim de l’operació va ser Trias, l’únic que és netament convergent. Per a Martí, assenyalar-lo és una manera de dir que Trias en el fons també treballa per al PSC municipal de Barcelona i, per tant, que a Barcelona el maragallisme no és una opció política, ni tan sols un marc mental, sinó una realitat física, les molècules de l’aire que s’hi respira.

El poder immens del PSC barceloní s’explica per com Espanya ha hagut de contenir la democràcia a la ciutat els darrers quaranta anys, per por que no fos massa capital. No és que el maragallisme definís un model d’èxit. Madrid i els seus virreis comtals han d’estar segurs que Barcelona no es desbocarà. El PSC municipal és qui va definir els codis i les normes que garanteixen aquesta estabilitat, perquè permeten un creixement acceptable de la ciutat sense que s’escapoleixi de l’òrbita espanyola. Per això tothom aspira a rebre el bateig del socialisme barceloní si vol tenir-hi res a dir, per això Trias no va desafiar el llegat socialista, i per això Martí té una part de raó quan el burxa. “La complexitat de la política” són les urpes del PSC.

Quina ironia tan bonica que Joan Puigcercós, ex-secretari general d’Esquerra, hagi dit justament avui que durant la “guerra freda entre pujolistes i socialistes, […] si eres catalanista, nacionalista o independentista, no podies ser d’esquerres”. L’acusació del PSC que el president Pujol confonia Convergència amb el país és més divertida després del referèndum, ara que tothom corre el perill de confondre’s amb els socialistes si no treballa per fer la independència de debò. Per això Junts ha de confiar en Trias i Mascarell mentre acusa Esquerra de servir Madrid; per això Joan Ignasi Elena i Joaquim Nadal són els dos consellers que traspuen més naturalitat i més solvència sintàctica al govern del president Aragonès.

Avui, la batalla política no és un debat entre projectes per a Catalunya, sinó entre qui complau el poder de l’estat de manera més eficaç. Els pròxims anys tornarem al bipartidisme, perquè aquesta reducció de la democràcia la controlaven molt millor el PSC i Convergència.


Corredors i aïllaments

Fotografia: Borja Puig de la Bellacasa.

La Comissió Europea ha provat de totes totes que la invasió russa d’Ucraïna i la impopularitat de Vladímir Putin servissin per a cohesionar el continent, històricament enfangat en tensions entre el sud i el nord i entre les democràcies més fortes i les més disfuncionals. D’ençà que Olaf Scholz ha rellevat Angela Merkel al capdavant d’Alemanya, les desavinences han crescut amb Emmanuel Macron, president de l’estat francès. Avui, Macron ha dit que treballa per refer ponts amb els alemanys després d’unes quantes discussions arran de la crisi energètica, però ha posat el dit a la nafra. Per una banda, paraules dolces: “El meu desig ha estat sempre el de preservar la unitat europea i l’amistat i l’aliança entre França i Alemanya.” Per una altra, amargues: “Que s’aïlli ella mateixa no crec que sigui bo per a Alemanya, ni tampoc per a Europa.”

Macron ha entrat en una disputa clara contra Berlín pel lideratge moral i estratègic del continent. Avui, justament, s’ha sabut que el president francès se n’ha sortit en la seva batalla particular contra el gasoducte MidCat, que Scholz va beneir amb una aliança bilateral amb l’estat espanyol i Portugal. Macron ho veia com un intent dels alemanys de tenir una connexió directa amb la península ibèrica i amb el nord de l’Àfrica sense passar per París. Aquestes setmanes ha estat negociant una opció amb els presidents Pedro Sánchez i António Costa i finalment han arribat a un acord. Avui, sense Scholz, tots tres han anunciat “un corredor verd” entre Barcelona i Marsella que enforteix el paper francès en l’operació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes