Pegasus o la indignació buida que estabilitza Espanya

"Els partits independentistes acabaran acceptant la repressió personal com un preu a pagar natural per a mantenir el seu tall del pastís"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
20.04.2022 - 19:50
Actualització: 20.04.2022 - 20:11
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ja no cal escoltar Esquerra i Junts per a saber què volen dir. Ni tan sols per a saber què diuen. Les seves queixes per la dura repressió que els sotja són tan vàcues i artificioses, tan poc creïbles, que és molt més ràpid mirar directament a qui beneficien. Follow the money. Abans-d’ahir, Pablo Iglesias, vice-president del govern espanyol fins fa quatre dies, va rentar del tot les mans del ministre d’Interior Fernando Grande-Marlaska, company seu d’executiu, del cas de l’espionatge en massa contra l’independentisme. I va aprofitar-ho per ficar-se ell mateix en el sac de les víctimes. “A casa meva, la Guàrdia Civil hi va posar una càmera, en teoria per vigilar qui hi entrava i qui en sortia, i per un veí vam assabentar-nos que per internet qualsevol podia accedir a aquelles imatges. Això passava sota les ordres de Marlaska? Jo crec que no, i ja dic moltes coses”, va dir. Si fa no fa igual com fa Ione Belarra, ministra i secretària general de Podem, que ha demanat d’investigar el cas: “Les clavegueres de l’estat ja han perseguit Podem i polítics catalans.”

Iglesias fa el paper del cavaller sense espasa, del moralista de pedra picada, però a efectes pràctics cap lectura de l’afer Pegasus no és més beneficiosa per a Espanya que la seva. El mite d’un estat profund que l’esquerra espanyola no pot controlar –ni tan sols quan governa i té el sistema a les seves ordres, com en el cas del CNI– és un parany i una mentida. Primer, perquè consolida la idea que la repressió a Catalunya neix amb el franquisme, i això implica que el conflicte nacional és passatger i que tot és una qüestió de qualitat democràtica. I segon, perquè aquesta idea, tal com facilita que Podem no assumeixi responsabilitats i se situï al bàndol de les víctimes, asfalta el camí perquè el PSOE faci això mateix, malgrat que el paper de tots dos és indispensable perquè els mecanismes de l’estat funcionin, especialment els repressius. Els presos polítics del 2017 van estar més temps a la presó amb Iglesias de vice-president que no pas amb Mariano Rajoy a la Moncloa; i els exiliats encara no han pogut tornar, tot i que Pedro Sánchez governa d’ençà de fa prop de quatre anys.

El relat d’Iglesias –que Grande-Marlaska subscriuria– és l’ham idoni de l’esquerra espanyola per a capturar el vot de les nacions costaneres a les eleccions espanyoles. Identificar un enemic comú sense forma, mentre ells s’hi alliten cada nit, per arrossegar l’independentisme a una causa comuna. No és una argúcia i prou: aquest esquema és necessari per a l’estabilitat electoral d’Espanya, i per tant no beneficia tan sols el PSOE i Podem. Que la direcció independentista assumeixi aquesta línia argumental, en compte de repetir que som una minoria nacional perseguida políticament, vol dir que té per missió l’estabilitat espanyola –i, doncs, la seva– i no pas originar cap escletxa en favor de la causa que diuen que defensen. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, l’ha feta seva d’una manera tan sapastra que no arriba a maquiavèl·lica, quan ha assenyalat el CNI –”No cal ser Sherlock Holmes”, ha dit– sense incloure el govern espanyol en el subjecte –s’ha demanat “fins on arriba el coneixement que tenien, previ i posterior, d’aquest espionatge”– i reservant encara una “mínima” confiança a la taula de diàleg.

El cas de Pegasus és una vergonya. L’espionatge sense aval judicial és il·legal a Espanya i vulnera els drets humans. L’únic president de la història dels Estats Units que ha dimitit va caure per això; han espiat eurodiputats, fóra un bon moment per a pressionar Brussel·les. Però no hi ha cap altra intenció que fer bullir l’olla. Ni en Aragonès, ni en Oriol Junqueras, que també va demanar diàleg, ni en Carles Puigdemont, que, mentre fa que el seu partit conservi tots els pactes amb el PSC –i la coalició de govern amb Esquerra, és clar–, diu: “Si a partir de demà no fem res i Espanya continua governada gràcies al suport d’independentistes, […] els estarem legitimant.” Tal com Iglesias va acabar empassant-se qualsevol gripau del PSOE amb l’excusa que les elits desitgen que Unides Podem abandoni el govern, els partits independentistes acabaran acceptant la repressió personal com un preu a pagar natural per a mantenir el seu tall del pastís.


Punt d’inflexió a França

Fotografia: Mohammed Badra.

Fa cinc anys, el debat electoral va ser l’última punyalada que va rebre Marine Le Pen. Emmanuel Macron, llavors ex-ministre i candidat, va fer valer les seves virtuts de setciències i va colgar la rival amb una allau de dades i de precisió aclaparadora. Aquest vespre disputen la segona ronda del partit, amb diferències substancials. Le Pen sap com debat Macron i ha tingut temps de preparar-se; Macron ha entrat a la campanya amb el peu canviat; i Le Pen no havia tingut mai tantes possibilitats de guanyar com ara. Després de la primera tanda, la candidata ha accentuat encara més el viratge d’aquests últims anys. Els missatges més durs sobre la identitat i la immigració han passat a un segon pla, perquè calcula que en un duel amb Macron ja té al cabàs tots els vots de l’extrema dreta. Ha rebaixat propostes com ara la prohibició del vel islàmic al carrer, que ara no defensa tan rígidament. I s’ha centrat a parlar dels problemes econòmics, com la inflació. Avui és la seva prova de foc. Si la supera, diumenge pot passar tot.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies