L’avantatge paradoxal d’una Generalitat feble

  • Catalunya no és la seva classe política, no és la mediocritat de la seva classe política i mediàtica, ni tampoc és les seves institucions

Ot Bou Costa
29.06.2022 - 19:50
Actualització: 29.06.2022 - 19:52
VilaWeb

El zumzeig olímpic encara no s’ha acabat del tot, però ja no hi ha cap polític que parli de les infrastructures que necessita el Pirineu. Un dels arguments centrals de l’oposició als jocs va ser que farien malbaratar amb les inversions equivocades uns diners que el Pirineu necessita, però el govern no té cap pla per al Pirineu, com no el té per a cap altra comarca. Els bombers han anat apagant els primers focs de la temporada, i amb l’extinció del foc s’ha apagat el debat sobre què cal perquè no n’hi hagi. Gabriela Serra ha explicat que el 27 d’octubre la CUP “ja sabia que no hi havia estructures d’estat preparades” –i que “es va decidir que no diguéssim res”; fa uns mesos ho va dir el president Puigdemont. Una cosa va enllaçada amb l’altra, en realitat: si els protagonistes del 2017 ja poden repetir que no hi havia res preparat, vol dir que ens hem de demanar si hi ha res preparat per a cap alternativa a la independència. I el front de la nova transició és molt tossut a demostrar que és l’autonomisme que no existeix, que no hi ha el treball previ fet per a l’autonomia, que no hi ha estructures autonòmiques preparades perquè l’autonomia sobrevisqui.

La flaquesa de la Generalitat de Catalunya té una cosa bona, al capdavall: si el govern i el parlament no tenen prou força per a articular el país i fer-lo remuntar, tampoc no en tenen per a arrossegar els ciutadans cap al forat negre de la seva decadència. Catalunya no és la seva classe política, no és la mediocritat de la seva classe política i mediàtica, ni tampoc és les seves institucions, tal com l’independentisme no és els partits que se n’apoderen. Els catalans no estem fets a imatge i semblança del president Aragonès, ni la nació no va començar quan el president Tarradellas tornà de l’exili, ni el president Pujol no va salvar el país d’una mort gairebé assegurada. El futur d’aquest país s’ha d’encarar creativament, donant per fet que no se n’anirà tot en orris, i no pas a l’inrevés. El patiment que Catalunya penja d’un fil tota l’estona neix perquè van mal dades, però també perquè hem interioritzat la por que Espanya té de perdre’ns i ens han encomanat el neguit de la partida permanent.

El mèrit potser principal del president Pujol és haver aconseguit que la Generalitat fos el vehicle del lligam sentimental dels catalans amb la nació. El canvi d’època requereix ara que deixi de ser-ho; els partits ja la van sacrificar quan se’n van vendre la sobirania, i han convertit el govern i el parlament en una saca plena de diners per a repartir a tort i a dret. El mateix vincle que s’ha de trencar amb la institució s’ha de trencar amb els partits, amb els quals molta gent molt crítica encara manté una fidelitat massa travada que a l’últim moment els frena de separar-se’n. Ara que vénen les municipals, aquesta mentalitat és especialment important: als pobles i les ciutats és molt més fàcil retre comptes amb els polítics i, amb la Generalitat deixada, és també molt més fàcil de produir-hi millores netes. No és tan sols un trencament emocional, cal tractar la dinàmica del govern i del parlament amb una prudència radioactiva, i cal construir coses amb la seriositat que ells no troben, emboirats en el seu surrealisme. Fa vertigen, però és més fàcil que no sembla.


La militarització d’Europa és nord-americana

Tal com Espanya està hipotecada a Brussel·les, i això fa créixer les opcions d’una gran coalició que vagi del PP als partits independentistes i Podem, Brussel·les està hipotecada als Estats Units. Les primeres notícies de la reunió de membres de l’OTAN ho mostren. El president espanyol, Pedro Sánchez, n’ha tingut prou amb la manyaga del president nord-americà, Joe Biden, per a signar una nova declaració conjunta en què l’estat espanyol diu que permetrà més vaixells de guerra de l’exèrcit dels Estats Units a la base naval de Rota, a Cadis. És una de les operacions que faran els nord-americans per a ampliar la seva presència militar a Europa: també en faran al Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any