Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

«Era l’estiu de 1990, en un campament. Hi havia per allà una guitarra i la vaig agafar, no n’havia tocada mai cap. Però alguna cosa va passar en aquell moment: un mes després m’estava vuit hores a casa tocant i m’enduia la guitarra a l’institut. Tenia catorze anys i em passava el dia tocant, escoltant discos, traient cançons. Vaig anar a una sola classe de guitarra.» Què va passar? «Doncs que jo no servisc ni per a ensenyar ni per a aprendre. Sóc molt poc disciplinat en aquest aspecte.» No tens nocions de solfeig, tampoc? «Les mínimes. Quan tenia vuit anys vaig fer solfeig i dos anys de violí. Però no m’agradava gens. Vaig suplicar als meus pares que m’esborraren de les classes. Jo no tenia cap intenció de dedicar-me a la música, cap ni una. El que va ser determinant per al meu desenvolupament musical va ser entrar després a la coral del conservatori. Hi vaig estar sis anys. Aquell cor de xiquets va ser la meua escola musical. Tot i així, continuava sense tenir cap intenció de dedicar-me a la música. Volia fer filosofia, o periodisme, o alguna cosa de lletres, que jo era molt de llegir.»

Si aquella professora de literatura no li hagués suspès un treball de cent pàgines sobre el Quixot, qui sap què hauria passat. «Ens va posar un zero perquè vam lliurar-lo un dia fora de termini. Aquell dia vaig deixar l’institut, ja no hi vaig tornar. No sé què s’hi anava a fer, allà, però no era a aprendre. I bé, la desil·lusió adolescent del sistema va coincidir amb l’atac amb la guitarra, de manera que vaig tirar per ací. Amb mon pare vàrem estar gairebé un any sense parlar-nos! Fins que es va adonar que no era un capritx. Trobe que va ser una decisió valenta. Inconscient i irresponsable, si vols, però també valenta. Perquè trencava amb el fil familiar: el pare i la mare tenien carreres universitàries, jo a EGB havia tret les millors notes… Però allò no era fet per a mi.»

(foto: Gemma Boada)
(foto: Gemma Boada)

I allà, al barri del Carme de València, va començar tot. «Em posava en una cantonada del mercat amb la guitarra i m’hi passava tota la nit. Què tocava? De tot. Dylan, Sabina, James Taylor, Jimmy Hendrix, els Beatles, Silvio, boleros… Qualsevol cosa. Tot sovint venia una xica, Àngela, i va començar a cantar amb mi. I vaig conèixer un altre xic, el ‘bluesman del Carme’, Manolo Road, nom artístic de Manuel Carretero. Amb ell també vaig començar a tocar pels bars. Ell tocava l’elèctrica i jo l’acompanyava amb l’acústica. Fins que el Cap d’Any de 1994 ens va eixir un concert al Jimmy Glass, i Manolo va dir que el faríem amb bateria i que jo tocaria el baix. No l’havia tocat en la vida, però me’n varen deixar un, vam tocar, i allà em vaig enamorar del baix.»

Un parell d’anys d’actuar per locals amb grups diversos, i amb una orquestra, i de fer concerts didàctics amb Ximo Caffarena, membre històric d’Al Tall. Fins que el 1996 el grup Dropo s’hi va posar en contacte perquè s’havia quedat sense baixista. Amb ells va musicar per primera volta Vicent Andrés Estellés. I amb ells va arribar un punt d’inflexió en la seva vida: «Jo vinc d’una família castellanoparlant. Tot i que els avis i el meu pare eren valencianoparlants, a casa no parlàvem valencià. Tot el meu entorn era castellà. De xicotet, en català havia escoltat bàsicament Lluís Llach. I desconeixia tot el moviment del rock català. Amb Dropo vaig conèixer una realitat totalment desconeguda, i vaig començar a parlar en valencià. Això m’ha ajudat molt a relativitzar la realitat de la música en català: no deixa de ser una realitat, jo vinc d’una altra. Això et dóna perspectiva.»

Paral·lelament, també s’endinsava en la ‘part fosca’ d’aquell món, el de la indústria musical nua i crua. Va ser quan el van fitxar per a formar part de La Banda del Capitán Canalla, un grup que formava part de ValeMusic en el moment en què naixien Gran Hermano i Operación Triunfo. «Fèiem eixides per tot l’estat, en els llocs més inhòspits i en les hores més intempestives. Vaig fer-ho per qüestions alimentàries i per la curiositat de conèixer des de dins un món que sempre m’havia semblat molt desagradable. M’ho vaig prendre, bàsicament, com un aprenentatge vital.» Va durar poc i, enmig de tot allò, a començament del nou mil·lenni, va reaparèixer Feliu Ventura. Una segona oportunitat, tres cançons, sense gaires expectatives, a veure què. «El cas és que a tots dos ens va agradar el resultat, de manera que vàrem anar a Manresa a signar amb Propaganda pel Fet. Aleshores encara se signaven contractes i es feien les coses amb una certa formalitat. Encara més: en aquella època hi havia diners per a fer discos! Cosa impensable, avui. De fet, n’hi havia tants… Bé, tampoc no exagerem, però amb l’avançament que em van donar vaig poder anar-me’n a Londres a buscar una guitarra.» Per què? «Perquè la guitarra amb què tocava no em donava el so que buscava. La guitarra és un instrument eteri, que va cap a dalt i cap enfora; i el baix és un instrument molt de les entranyes, de força. Necessitava sentir tocant la guitarra el mateix que sentia quan tocava el baix. Al cap d’uns dies de gravació, vaig dir a Feliu: ‘Me’n vaig a Londres a comprar una guitarra, despús-demà torne.’ Entrava cada dia a la botiga i m’hi estava fins que tancaven: m’anaven donant guitarres i jo les provava. Sabia que em gastaria un dineral, i no vaig parar fins que no vaig trobar la meua. Així va ser. El que passa és que en compte de dos dies vaig trigar-ne cinc. Quan vaig tornar, Feliu m’esperava a València. No estava gaire content, però bé, després ho va entendre. És molt pacient, Feliu, amb mi… I vam gravar Barricades de paper, en un estudi força precari, on a sota feien obres. Hi ha un tema que, si li apuges molt el volum, se sent un gos bordant de lluny.» I aquella guitarra londinenca és…? «És la guitarra que porte sempre, la Martin.»

«No sóc cap mercenari. Sempre he procurat sentir implicació. No entenc la música de cap altra manera.»

La pudor de la petroquímica travessa la carrosseria del cotxe i se’ns clava narius endins. «Ah! A Tarragona hi vaig viure un parell d’anys, quan treballava a Port Aventura.» La vida de l’artista, que ha de guanyar-se les garrofes fent de tot mentre no pot viure de la seva feina. «No tinc trenta-sis oficis com l’Ovidi, però Déu n’hi do.» Cambrer, entrenador de voleibol («era una persona esportista, jo, fins que vaig descobrir la música. Deu anys jugant a volei»), músic a Port Aventura, ajudant del pare a l’assessoria laboral fent nòmines. Diuen que els números van molt relacionats amb la música. Alguna cosa hi ha, sí. «A l’escola odiava les matemàtiques, però vaig treure matrícula d’honor, hi tenia facilitat.» A mitjan anys noranta va dur la gestió d’un cinema amb el seu pare. «Va ser molt bonic, hi projectàvem films antics, a l’estil de Cinema Paradiso. El cinema m’agrada molt. Més que la música, probablement. A casa no escolte música, mire pel·lícules. Com a espectador, preferisc el cinema a la música.» I cita un film, el film: The Shawshank Redemption (Cadena perpètua). Al cotxe, si va sol, no hi sona música. «Aprecie molt el silenci. De fet, el cotxe és un lloc on componc molt. El cap va ràpid, i he compost moltes coses mentre conduïsc. Amb el mòbil, vaig gravant cada línia d’instrument, perquè no se m’oblide.»

Diu que no és cap virtuós de res, però el que queda clar és que posa tot el coneixement, passió i capacitats en cada projecte que fa. «No sóc cap mercenari. Toque el que puc, com puc, com sóc. Done el que sé. I sempre he procurat sentir eixa implicació. No entenc la música de cap altra manera.» Amb Feliu Ventura van començar els concerts, molts dels quals, al Principat, «un viatge de coneixença, musical i política». I una d’aquelles actuacions, de final del 2004, va marcar un punt d’inflexió en la carrera dels dos valencians. Feien de teloners de Lluís Llach. Podia no haver-los escoltat, però ho va fer, li va agradar, i poc després els proposava de fer quatre concerts més com aquell. «Acabat l’últim, mentre em dutxava al camerino, vaig sentir Llach que entrava i proposava a Feliu que férem un espectacle conjunt. Vaig començar a pegar bots en la dutxa, i quan en Llach va marxar, vaig sortir en pilotes, tot moll, i vaig abraçar-me a Feliu. La bogeria absoluta.» I era només el començament, perquè el que havien de ser dos concerts va convertir-se en una ronda de seixanta actuacions per tots els Països Catalans. «També vaig viure una altra cosa bèstia. Quan vam arribar al primer dia d’assaig, Llach ens va presentar a la resta de músics i va dir: ‘A partir d’avui farem el que diga ell’, i m’assenyalà a mi. Llavors els meus collons varen fer plof, i varen caure a terra. Perquè jo no ho sabia. En aquell moment em feia director musical de l’espectacle Que no s’apague la llum. Jo passava de ser el xiquet que a dotze anys s’havia estat dues hores esperant Lluís Llach a l’eixida del Teatre Principal de València perquè li signara un autògraf a dir a Lluís Llach què havia de tocar i què no.» L’admiració és sincera, sempre diu que Llach és el seu màxim referent.

L’autopista va força buida, i ara sona el Born and raised de John Mayer. Disc de carretera, sí senyor, l’ha triat ell. «Ara farem un Miquel Gil.» Què és fer un Miquel Gil? Fa sonar el clàxon: «Saludar l’Ebre», diu mentre travessem el riu. Parlem dels anys de col·laboració amb Lluís Llach, que va ser quan va traslladar-se a viure al nord, primer a Banyoles i, després, a Porrera. Aviat vingué la banda sonora del film Puig Antich, un altre disc amb Feliu Ventura, produí Miquel Gil, Verdcel, treballà amb Joan Amèric, Tomàs de los Santos, i també amb Lluís Danés, en espectacles, audiovisuals, curtmetratges, exposicions, caretes de televisió… Diu que ha tingut la sort de comptar, tots aquests anys, amb el suport incondicional dels seus pares i la seva ex-dona; que hom deu molt a la gent que l’estima; i ell, sense aquestes persones, probablement no hauria aconseguit moltes de les fites assolides. És molt important, això, insisteix.

«És molt difícil d’estar plenament satisfet d’allò que has fet, m’ha passat molt poquetes vegades.»

«L’espectacle Llits em va significar un desgast psicològic molt fort, i l’any 2010 va ser el més dur de la meua vida musical. A més, amb Feliu vam decidir que havíem de fer un disc, que ja no podíem allargar més Alfabets de futur. Faríem un disc més pausat, i madur, sense sobreproduir-lo. D’allà va nàixer Música i lletra, que és el que més m’agrada dels que hem fet amb Feliu. Vàrem quedar-ne molt contents, però vaig notar que havíem estat cinc anys sense fer cap disc… Ara tot va molt ràpidament. I, tot i que vàrem tenir força feina, ja no era el mateix. També va coincidir amb la crisi. Música i lletra el vàrem fer amb molt poquets diners. De fet, avui ho fem tot amb el 10% del que ho fèiem fa quinze anys. No sé com, però ho fem. Bé, renunciant a moltes coses, tant artístiques, com personals i econòmiques. Vam fer concerts, però cap al 2013 vaig tenir una crisi personal i professional molt bèstia, i vàrem decidir desvincular-nos professionalment, Feliu i jo, que som com germans. Ens va semblar que era el moment que cadascú volara pel seu compte. Jo podria desenvolupar els meus projectes, i ell els seus. Allò va coincidir amb la meua tornada a València i vaig començar a pensar i gestionar les meues idees.»

Començava la seva expansió musical i creativa. Va ser quan es va posar a treballar amb Mireia Vives, que aleshores acabava la seva etapa amb el grup Rapsodes. «L’havia vista en un parell de concerts i vaig pensar que aquella xica havia de fer més. Li vaig proposar que férem alguna cosa plegats.» Poc després, amb David Fernàndez i David Caño creaven un homenatge popular a Ovidi Montllor, Ovidi3, on Penalba també es deixava anar amb la veu, un projecte bonic que naixia de baix a l’esquerra i que van rodar per tot el país durant l’any 2015. I un dia va sonar el telèfon, i era Maria del Mar Bonet, que necessitava un guitarrista per a un concert a Sueca. Aquella substitució s’ha convertit en una col·laboració que encara dura, on Penalba no solament l’acompanya a la guitarra sinó que canta i hi han inclòs alguna peça seva. «En Borja em fa tocar el cel», ha dit la Bonet dalt de l’escenari.

Borja Penalba i Maria del Mar Bonet (foto: Gemma Boada)
Fotografia: Gemma Boada.

I un altre dia, una altra trucada de telèfon, ara de Roc Casagran, amb qui ja havien fet algun espectacle plegats, i que li proposava de musicar poemes seus, inclosos en la novel·la L’amor fora de mapa. Un pas més en la carrera de Penalba, ara com a compositor de totes les cançons d’un disc. «La idea sempre és la mateixa: posar-se al servei d’allò que tens. Sempre tinc una visió global de la música. Pense en una melodia i de seguida em vénen els arranjaments de corda o pense si aquí hi anirà una flauta i aquí un acordió. T’endinses en eixe món i les notes van sonant pel teu cap. I el repte sempre és traduir això que tens al cap. Que mai no acaba essent exactament el mateix, bé per les teues limitacions, bé per les de temps o diners. És molt difícil d’estar plenament satisfet d’allò que has fet, m’ha passat molt poquetes vegades.» Diu sovint que treballa aspirant a l’excel·lència. I, probablement per defecte, a l’excel·lència no s’hi acaba d’arribar mai. Vindria a ser com aquella utopia que recitava Galeano, i que serveix per a caminar. L’excel·lència és el motor que fa treballar Borja Penalba.

«Els autodidactes tenim molts complexos. Sempre penses que els altres ho fan millor.»

Amb Mireia Vives no paren de fer concerts de L’amor fora de mapa, que ha tingut una acollida magnífica. I una de les cançons del disc, ‘Si no fores (no amb mi)’, ha estat guardonada recentment amb el premi Terra i Cultura. L’incomoda de parlar-ne. «Hi ha gent que en diu ‘el mal de l’autodidacte’: els que som autodidactes tenim molts complexos. Bé, parle per mi. No aprecies el que fas, sempre penses que els altres ho fan millor, que saben què fan i que tu no en tens ni puta idea. Em violenta això del premi, perquè qui és ningú per a dir que una cosa és millor o pitjor que una altra? Amb Alfabets de futur vàrem guanyar tots els premis Enderrock a què havíem estat nominats, i a sobre em donaren el de millor productor. Aquell any em vaig sentir totalment sobrevalorat. A les coses, els has de donar la importància que tenen, i ja està.» Alguna cosa bona deu tenir aquest premi, ni que sigui la dotació econòmica, no? «El valor que pot tenir és que es faça visible que als Països Catalans s’han musicat quatre-cents poemes aquest any, ho trobe al·lucinant. Ajuden a donar suport a la cultura, en aquest cas, a la poesia i la música, i això em sembla bonic. Després, qui guanye o qui no guanye, respon a criteris molt subjectius i, com que són subjectius, són tan vàlids com invàlids. I sí, amb aquests diners hem acabat de pagar el disc L’amor fora de mapa, que era autoeditat, i l’altra part la invertirem en el disc que farem amb Mireia.»

«La manera que he trobat de traure la merda que duc dins és fent música, no pas fent lletres.»

I en tots aquests anys no t’has decidit mai a fer també lletres de cançons? «He fet intents al mateix nivell dels que he fet per a deixar de fumar. Comences però saps que no, que no serà. Jo respecte molt la feina dels qui fan lletres de cançons. Realment, són poetes. I jo no sóc poeta. A mi m’agrada molt escriure i explicar històries, però no en forma de cançó. Sempre he pensat que el creador ha de necessitar fer allò que fa. T’ha d’eixir d’alguna banda. I cadascú ho trau a la seua manera. Jo, la manera que he trobat de traure la merda que duc dins és fent música, no pas fent lletres. Hi ha gent que em diu: ‘Ei, quan faràs el teu disc?’, però no, no és només això. Sí que veig que vaig avançant pantalles, i ara he fet un disc sencer. Potser un dia passaré una pantalla i em sortiran lletres; de moment, no.»

Borja Penalba i Mireia Vives (foto: Gemma Boada)
(foto: Gemma Boada)

Aparquem el cotxe i acabem l’entrevista al Glop de Benimaclet. Demà a migdia té una actuació a l’Octubre per a estudiants d’institut amb Francesc Anyó, l’home que recita com pocs saben fer-ho. Amb ell es van trobar fa uns quatre anys, quan Anyó cercava algú per a un espectacle sobre Estellés. La connexió entre tots dos va ser instantània. «Sempre m’ha prevalgut més el factor humà que no el professional. Quan muntes un projecte amb algú hi has de conviure, us heu d’aguantar; si no hi ha bona sintonia, no té sentit. Després, evidentment, també busques que tothom done el millor de si, professionalment.» D’aquella trobada va néixer l’espectacle i el llibre-disc Estellés de mà en mà, on Penalba tornava a cantar i descobria a molts una veu potent, ronca i seductora que també sembla sorgir de les entranyes. Avui, amb Anyó, tenen cinc espectacles més en funcionament, quatre de dirigits al públic escolar, com aquest de poemes eròtics, De l’amor i altres galindaines. I el més recent és Granell de mà en mà, seguint el fil del que van fer amb Estellés, ara amb poemes de Marc Granell, «un dels millors poetes vius que hi ha». A banda, Penalba també s’ha començat a endinsar en la poesia de Bertolt Brecht amb la idea de posar-hi música en un projecte futur.

Diu que quan sigui vell, de jubilat, s’imagina jugant a petanca i bevent pastís a prop de Carcassona. O, encara millor, com Tim Robbins al final de Cadena perpètua, a Zihuatanejo, contemplant el Pacífic, assolida la llibertat. Abans, però, té un objectiu pendent: acabar el seu Rèquiem. «O l’acabe jo, o l’haurà d’acabar algú altre que me’l dedicarà a mi, al pas que vaig.» En la banda sonora del film 3D Flames, va fer una peça per a l’escena final de la cremà, a partir del ‘Dies Irae’, un poema anònim utilitzat en molts rèquiems, amb la idea de parlar del judici final, el foc, el perdó dels pecats… «Un cop fet, vaig pensar a acabar la peça, sense la limitació de les imatges del film, i fer allò que dins del meu cap anomene ‘Rèquiem per València’. Una cosa molt fallera, que és cremar tot allò que és roí, que en el cas de València hi ha moltes coses per a cremar, perquè renasca de les seues cendres. Ara vivim un moment en què ja s’han començat a cremar coses.» I tu què cremaries? «Cremaria moltes banderes. Cremaria la Ciutat de les Arts i de les Ciències, i tot el que ha fet Calatrava. Bé, no, no ho cremaria, ho pintaria de negre, perquè tot el que fa Calatrava és blanc. Sempre he tingut la visió de fer una performance una nit, agafar una avioneta amb bidons de pintura negra, i que l’endemà València s’alce i veja tota la Ciutat de les Arts negra.»

«A 41 anys i després de 25 fent això que faig, sembla que potser he vingut al món a fer el que faig.»

Alguna cosa deu tenir la música perquè continuïs amb aquest ritme de concerts i aguantis tantes hores a la carretera… «Ha esdevingut una manera de viure. I hi ha aquest sentiment quan graves o compons o toques, de ser dins de la música.» Deu ser per això que toca amb els ulls tancats, viu la música. «Supose que és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món. Perquè per a la resta sóc un caos. Mai no he estat nerviós dalt d’un escenari. En gaudisc, m’eleve. Però són moments, que després la vida real és la vida real, no estàs tot el dia flotant per l’aire. Però sí, continue sobretot perquè quan hi ha eixos moments encara sent el mateix, i gaudisc, vole, flipe. Si m’avorrira, ho deixaria de seguida. Si no sentira aquesta força o transcendència o com en vulgues dir, no duraria ni dos minuts. No podria dedicar-me a la música de manera mecànica, o per menjar.» La conversa comença a agafar uns aires una mica místics, i Penalba recorda unes vacances de petit al palau de Medina Sidònia, a Sanlúcar de Barrameda, i un diàleg entre la duquessa Roja i la seva mare. «La dona li deia que en aquesta vida tots hi som per algun motiu, la qüestió és esbrinar quin és. T’agradarà més o t’agradarà menys, pot ser allò que esperaves o pot no ser-ho. Però si ho descobreixes i t’agrada, vés-hi a fons. I em sembla que, a 41 anys i després de 25 fent això que faig, sembla que potser he vingut al món a fer el que faig…» Si no fes música, potser s’hauria dedicat al periodisme, o a la literatura, o al cinema. O hauria estat nòmada. «Hi ha una paraula que m’agrada molt i que em podria definir: giròvag.»

Rodar, vagar, sempre amb la Martin enfundada. Això és el que fa des d’aquelles matinades al barri del Carme. Donant sempre la part millor del seu talent, posant els cinc sentits i tota la saviesa en cada projecte, tocant les emocions amb els dits i amb la veu. Lliurant-se i gaudint. Abans d’arribar a Zihuatanejo, quan són a la presó, Tim Robbins diu a Morgan Freeman: ‘Tot es redueix a una simple elecció: entossudir-se a viure o entossudir-se a morir.’ Borja Penalba esprem la vida.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb