L’escriptor eslovè Boris Pahor és considerat l’últim supervivent important dels camps nazis. La seva obra, aquí poc coneguda encara popularment, és un dels tresors de la literatura europea del segle XX. Una veu sàvia i poètica, referent moral, tendra, afinada i contundent, que neix de la resistència personal a la barbàrie, la guerra, la deshumanització, els totalitarismes, l’odi i l’extermini de les minories religioses, ideològiques i culturals.

Boris Pahor va néixer a Trieste el 1913, quan la ciutat encara formava part de l’imperi austro-hongarès. L’estiu passat va complir cent set anys. Ho ha resistit pràcticament tot. L’annexió de la seva ciutat a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, la repressió del feixisme italià contra la minoria eslovena, la dels nazis pel fet de ser ser antifeixista, l’internament a tot de camps de concentració alemanys. Els col·laboracionistes eslovens el van denunciar a la Gestapo, que el va detenir al centre de Trieste i el van ficar en un camió blindat. Va ser interrogat, torturat i internat primer al camp de Dachau, i després als camps de Struthof-Natzweiler, una altra vegada a Dachau, Mittelbau-Dora, Harzungen i Bergen-Belsen.

Va sobreviure a l’horror de l’infern nazi i va tenir, després, la força vital i la fermesa d’esperit per a superar totes les dificultats de la postguerra, la marginació social, la solitud, sobreposant-se al dolor i al cruel fantasma de la memòria viscuda, elaborant a contracorrent un immens testimoni literari en eslovè, una llengua minoritària ben poc escrita, amb enormes dificultats de publicació, que havia sobreviscut, com ell, a tot el dolor, la destrucció i la voluntat anihiladora del feixisme.

Boris Pahor és un humanista. Per al seu conciutadà de Trieste, l’escriptor Claudio Magris, la seva obra “és una de les obres mestres de la literatura de l’Holocaust. Un poderós alè humà que coexisteix amb una precisió aguda i freda”.

Boris Pahor (fotografia: Claude Truong-Ngoc, juny del 2015).

Pel seu testimoni literari i la seva reflexió humana sobre l’horror dels camps d’extermini nazi, és comparat amb Primo Levi, Elie Wiesel i Imre Kertész, però encara és popularment poc conegut pel fet de pertànyer a una cultura minoritària i escriure en una llengua més que marginada que el feixisme italià va voler anihilar. A més, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, els partisans iugoslaus van alliberar la ciutat i Eslovènia va ser integrada a la República Federativa Socialista de Iugoslàvia. La regió de Trieste va restar dividida en dues zones, l’aliada i la iugoslava. I ell, que vivia a la capital, va trobar-se encara més aïllat de la seva cultura i del seu país. No obstant això, va perseverar tot escrivint en la seva llengua i mantenint encesa la flama de la cultura que l’havia forjat com a home i com a escriptor.

A causa d’aquest isolament, la fama li va arribar tard. A setanta-set anys. Amb la publicació a París de Necròpolis el 1990, una novel·la sobre la seva experiència als camps nazis que havia publicat el 1967. Aquí la va publicar Pagès Editors el 2004, traduïda per Simona Škrabec. “Boris Pahor ha sobreviscut”, escriu Claudio Magris al pròleg de Necròpolis. “El seu cor encara no pot endinsar-se, però sembla haver sortit realment viu d’aquella necròpolis, en tot el sentit de la paraula; irremeiablement marcat però no humanament mutilat o deslluït.”

Amb la independència d’Eslovènia l’any 1991, la relació de Pahor i la seva obra amb la cultura eslovena començà a normalitzar-se ràpidament. L’any següent rebé el Premi Prešeren, el màxim guardó de la literatura eslovena. Fou nomenat Cavaller de les Arts i les Lletres Franceses i el 2007 el president de la república francesa li atorgà la Legió d’Honor. Ha estat proposat com a candidat al Nobel de literatura en diverses ocasions.

Plaça del mercat de Trieste.

Els relats de ‘La pira al port’

El llibre La pira al port és tan impressionant que imposa molt de respecte d’escriure’n. Són tan intenses les sensacions i idees que transmet, i de la manera que ho fa, que es fa difícil d’expressar-ho sense disminuir-lo. No hi ha article periodístic capaç d’abastar-lo en tota la magnitud i importància. Toca uns temes i una època sobre la qual tots hem llegit i sentit centenars de testimonis documentals i literaris. Però la literatura de Boris Pahor és com una altra veu, més afinada, càlida i, alhora, més dura i commovedora, més intransigent amb la brutalitat humana, més freda i precisa, que t’arriba a l’ànima com si fos un nou relat més veritable sobre allò que tenies per sabut, cosa que origina un efecte profund.

La primera cosa que cal dir sobre l’edició de Periscopi d’aquest recull de contes és l’excel·lent selecció de relats, ordenació i traducció de l’eslovè que ha fet Simona Škrabec. A més, el pròleg és imprescindible per a conèixer millor l’escriptor, la complexitat de la seva vida a Trieste, el compromís moral, els texts i les textures de la seva obra. També explica la selecció de contes que ha fet i com ha abordat la tasca de traducció de l’eslovè al català de les paraules de Pahor i el seu significat profund.

El seu testimoni personal i col·lectiu literaturitzat dels camps nazis, de la violència, l’odi i la repressió feixista contra els eslovens i la seva cultura és el gran protagonista sempre present. És el fil que sosté tots els relats i els uneix, com capes successives de records i fets que se superposen, formant diversos estrats de la memòria revisada. El dur i cruel aprenentatge de la història d’un nen entre més nens i familiars, amb evidents ressonàncies autobiogràfiques, que potser gràcies a la literatura permeten a l’autor d’aprofundir en la foscor o alleugerir-se del dolor rebut en la pròpia carn.

El Gran Canal de Trieste.

La majoria dels relats triats fan referència a la infantesa, l’escola, la família, els amics, el Trieste que ell va conèixer de nen, el món d’abans de la catàstrofe, unes vivències i uns escenaris on es començava a percebre la devastació dels camises negres feixistes de Mussolini, la violència, la xenofòbia, la mort i el menyspreu a l’ésser humà, la prohibició de l’eslovè i la voluntat d’extermini de tota una cultura, i els efectes sobre els adults i els infants que, com ell, eren obligats a estudiar en italià. I per tant, els imposaven un altre món o una altra concepció del món. Eren forçats a ser uns altres éssers diferents d’allò que havien estat i après, de qui eren i d’on venien.

A les narracions de Pahor perviuen unes imatges de records molt ben definits, colors, olors, detalls, els raigs de sol, la impressió d’un instant, el vent, l’alegria d’un joc, el foc, un suïcidi, la mort, el misteri ocult darrere els fets que envolten els nens. Les incògnites que un nen no formula, però registra, les preguntes que algun dia, quan maduri, amb l’experiència, o quan cerqui els perquès, podrà formular.

És el vent i el sol, la pluja, el fred glaçat, la gana, les cases on ha viscut, l’ambient del mercat i dels carrers, l’escola, els objectes que l’envolten, la roba, un gest de la mare, una esbroncada del pare, els bitllets de tramvia, una fruita, el gust i el tacte de l’aigua, un fet, una visió, un comentari, un record, l’actitud d’un desconegut, una anècdota, tot va confluint, tot es va dipositant als relats, encaixant a la perfecció als escenaris, a estones onírics, com seqüències lluminoses inesborrables, per narrar i suggerir amb precisió i contundència les relacions entre els fets horrorosos, aleshores per a ell incomprensibles, que li marcarien per sempre més la vida.

En un dels contes Pahor escriu: “La seva confessió era com una mena d’exorcisme. Ningú sap de quina manera els ecos i els ressons s’encadenen a l’interior d’una persona.”

Coberta de ‘La pira al port’.

“Eia, eia, eia! Alala!”

Un d’aquests fets va ser, per exemple, l’incendi destructor de la Casa de Cultura (el Narodni dom) de Trieste pels feixistes italians. Aquest fet és al cor del llibre i del relat “La pira al port”. Per a ell, que ho va presenciar quan tenia set anys, va ser un esdeveniment que el perseguí tota la vida. El foc, la nit, els camises negres embogits ballant i cridant “Eia, eia, eia! Alala!” Com si es cremés tot Trieste. I l’endemà, la cendra i la runa. La por. El silenci. Simbolitza la fi de la llibertat per als eslovens, la prohibició de la seva llengua, la destrucció dels llibres, una submissió a Itàlia que duraria dues dècades, la voluntat d’aniquilació d’una cultura, l’obligació de ser italians, la italianització dels cognoms… el primer pas ferm del feixisme.

La força d’aquests relats de Boris Pahor és brutal. És una literatura que explica allò que és gairebé impossible d’expressar amb la història escrita. És memòria viva. Els records destil·lats fins a la màxima senzillesa. Les impressions nítides d’un supervivent de cent set anys. La lectura dels relats deixa una petja profunda en el lector, fent-li viure com es va anar gestant l’odi i la violència d’aquell desastre col·lectiu. Ell ho ha rememorat dia a dia i, amb els anys, ha sabut trobar el record, la metàfora, el to i les paraules exactes per a expressar-ho i imprimir-ho per sempre al cervell i la sensibilitat del lector. A més a més, no s’adreça tan sols al públic eslovè, el seu missatge és d’impacte i sensibilitat universal.

L’incendi del Narodni dom.

Com escriu Simona Škrabec: “Els autors que assumeixen el compromís de sostenir tots sols la consciència d’una comunitat en procés de desintegració parlen un ‘idioma’ en què reverberen vivències molt greus, fonamentalment insuportables per a la consciència de qualsevol persona […]. Pahor en aquest sentit, d’una manera molt semblant a Kafka, parla, però no té la veu amb què parlar. El contingut principal de la seva literatura és la consciència d’estar-se quedant sol, que lluita contra la mudesa, contra el conformisme que l’envolta, contra el desig d’oblidar-ho tot.”

Del camp de concentració al compromís literari

El llibre comença amb l’experiència al camp de concentració de Struthof-Natzweiler, a les muntanyes dels Vosges, a Alsàcia, quan la guerra ja es va acabant. Aquelles desferres humanes en contrast amb la majestuositat de la natura i les muntanyes. El fred, la gana, el fum, els lladrucs dels gossos dels SS, la visita a un company moribund, la pudor… “És com si el cor de la muntanya i les profunditats del bosc s’estiguessin podrint. És encara de matí, un matí de setembre, quan m’endinso entre les lliteres carregades de carn putrefacta.” L’amic és com si no visqués en aquest infern, ell vol beure vi, i obsequiar-lo amb una bóta de vi quan tornin a casa.

Aquest record s’enllaça amb el següent relat i amb el següent, fins a sortir del forat, dibuixant el seu trajecte cap a la literatura i la supervivència. La sensació d’aïllament en la tornada a casa. “Jo era un d’aquells que havien tornat d’un indret on els cossos dels morts acabaven en un forn… Però ara sóc aquí. I em diuen que m’he de tapar el caparró amb un barret.” Les primeres topades amb la policia acabada la guerra, la desocupació, el rebuig social i el desvetllament del nen que ell havia estat en aquella ciutat.

Narodni dom incendiat.

El record de l’incendi del Narodni dom, el foc, el feixisme italià, el feixisme alemany, la tendresa, la dificultat d’aprendre en italià, l’escola, una nena castigada i penjada de les trenes, “com una papallona amb les ales obertes”, el naufragi seu i d’una cultura, “com si haguessin canviat la direcció dels tramvies”, la ferma voluntat de tirar endavant, d’escriure, la bellesa i la pau dels càntics corals i les detencions de la Gestapo, la mort, la solidaritat silenciosa de la gent sota la repressió, les incògnites sobre el suïcidi del seu cosí, “el meu cosí s’havia matat perquè ningú havia sabut cultivar la tendresa que ell portava dins”, una por gravada al cos des de la infantesa, com es va anar gestant el monstre entre la multitud, la culpa, la gent del camp inadaptada i menyspreada a la ciutat, un desconegut que de nen havia viscut a les trinxeres jugant amb orelles humanes…
Dotze històries i una idea final: “La maldat passada, la maldat recent, la maldat present ha provocat –constato– que moltes persones tinguin la ment impregnada de visions monstruoses. I per molt que les paraules les intenten negar, la ment les accepta com una realitat irrevocable. L’alegria i l’entusiasme de l’home actual són conseqüència d’un desig subconscient d’escapar de la maldat. Malauradament no és possible aconseguir-ho tan fàcilment…”

Plaça Goldoni, Trieste.
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.