02.08.2021 - 21:50
Hi deu haver poques institucions al món que hagen bastit tant de relat per a tapar la brutícia pròpia com la monarquia espanyola. Havia estat així històricament, però encara ho és més en aquest darrer format, el nascut del caprici del dictador Franco. La cort espanyola és una màquina fabulosa a l’hora de capgirar la realitat i fer creure als seus súbdits que allò que és una mentida de l’alçada d’un campanar ho han de veure com una veritat plana, plana.
No tan sols s’ha provat, i s’ha aconseguit a efectes pràctics, d’esborrar que aquesta monarquia té com a única font de legitimitat el cop d’estat franquista i les lleis promulgades per l’estat creat pels militars rebels el 1939. També s’han passat dècades venent i fent creure les excel·lències del primer dels seus reis, Juan Carlos I, i ara, amb la mateixa metodologia, del segon.
Avui fa un any que, amb la millor tradició borbònica, el fill va organitzar la fuga del pare i el va deixar a l’estacada, i ja hi ha poca gent que es crega el conte que tothom havia contat sobre Juan Carlos I al llarg del seu regnat. Però he de recordar que la imatge que la cort de Madrid –i la premsa submisa– havia creat al voltant del delinqüent que duia corona era indiscutible i indiscutida fins ara fa quatre dies. I que, fins i tot avui dia, i encara que hi haja pocs dubtes de la talla moral del personatge, tenim gent com ara Valtònyc, Pablo Hasel i moltes persones més, perseguides simplement per haver dit la veritat sobre un escàndol que és visible a ull nu.
Això passa perquè, malgrat tot, les maniobres de protecció de la casa Borbó –cor i motor del règim extractiu que ha privatitzat l’estat espanyol a favor seu– continuen intensament. Amb la complicitat del govern del PSOE, que va ajudar a organitzar la fuga a Abu Dhabi. I amb la del règim complet, que s’ha inventat la figura legalment inexistent del “rei emèrit” per a impedir que el lladre siga considerat un ciutadà més amb les responsabilitats que tenen tota la resta. I sobretot amb la creació del “cordó sanitari” que pretenen que separe el fill del pare, amb la voluntat de preservar qui ara porta el negoci.
Però per a entendre el món i per a entendre com funciona aquesta cosa, us propose un símil ben elemental.
La monarquia espanyola és un petit hòlding familiar que té dues empreses: la Corona i Borbons S.L. Amb Juan Carlos I la cosa era tan descarada que tot era el mateix, però el seu fill ha hagut de separar marques i especialitzar els mercats. La Corona fa política i Borbons S.L., cobra. Però de la mateixa manera que passa amb alguns hòldings, l’empresa que aparentment factura menys és la que en realitat fa possible que existisca la que factura.
És així de senzill. Imaginem que Juan Carlos I no hagués estat rei o que Felipe VI no ho fos. És evident, i crec que tots hi estarem d’acord, que la família no seria rica. En qualsevol cas, és evident que no serien insultantment rics com ara. La fortuna de Juan Carlos I no va vinculada a les seues capacitats empresarials o personals sinó al fet de ser rei i poder fer coses que solament fan els reis. Fins i tot els favors que avui rep Juan Carlos I, com el de no ser perseguit judicialment ni tan sols per l’abrandat Tribunal de Comptes, només s’expliquen perquè el seu fill és rei.
Sobre ell, hi ha molt a dir. No cal ni entrar al numeret sobre la renúncia, falsa i il·legal, a l’herència del pare. La fortuna de la família –i remarque això de la família– ni tan sols sabem quina és. Els experts calculen que parlem d’uns dos mil milions d’euros. Acceptem que és aquesta xifra. Què caram penseu que passarà una volta muira Juan Carlos I? Els dos mil milions de la família s’escaparan? Com? I cap a on?
He dit família i quan dic família vaig al moll de l’os. Perquè en realitat, i això és un fet que es comenta massa poc, la monarquia es basa en la família, i no en qui porta la corona. Perquè és a una família en concret, i no a una sola persona, a qui es reconeix el dret a proveir, se suposa que per sempre, la persona que ocupa el càrrec de cap de l’estat. Persona que, en tot cas, sempre és circumstancial. Per aquest motiu, la constitució espanyola no fixa qui és el rei sinó quina família té dret a fabricar reis. I per això mateix, la família reial és tractada com una excepció única en el dret de família vigent a l’estat espanyol.
Però, ai, caram!, va i resulta que, malgrat tot, ens volen fer creure que no té gens d’importància la fortuna familiar, de la família, i que és un afer que precisament no n’afecta el membre més important. Qui assegura el negoci pilotant l’empresa que permet de funcionar el hòlding sencer. Ja és tenir nassos, ja…
No cal repetir-ho, Sr. Partal. Fa molts anys que tots sabem això.
Fracassat per molts anys l’intent de regeneració de la República Catalana, el que cal pensar és com desempallegar-nos d’ells. Una Espanya republicana seria igual d’anticatalana i espanyolista, però almenys el president de la república hauria de retre comptes i hom el podria escollir o no.
Com he dit moltes vegades, que un règim sigui corcat, corrupte, arbitrari, impresentable o criminal, no vol dir que caigui. Recomano a tothom veure la sèrie de Netflix: “Com esdevenir dictador” on s’expliquen clarament els mecanismes per accedir al poder i per mantenir-s’hi. En el cas d’Espanya, des de Felip II tot ha estat un reguitzell de reietons a quin més inútil i funest (hi incloc el nostre Carles III, que va fugir cames ajudeu-me deixant els catalans als peus dels cavalls a la que li presentaren la possibilitat de tenir més pastuqui i poder- de fet hi ha qui diu que la mort del seu germà no va ser tampoc fortuïta) i tot i això la monarquia es manté, la gent segueix estant contenta amb el rei i el nombre de republicans espanyols és el mateix que el nombre de transexuals a la Cúria vaticana.
Hores d’ara, veient el capteniment dels politics catalans (rendició i pleitesia), de les organitzacions de la societat civil (happenings nostàlgics i poca cosa més), dels progres espanyols (he dit progres ?), de la societat en general i de la resta d’Europa només em queda dir que han guanyat, amb totes les lletres. Que ja poden fer el que vulguin i arrossegar-nos on els doni la gana.Potser amb la seva cleptocràcia arribarà un moment que robaran tant i serà tan escandalós tot, que la gent, sense res més que perdre, s’aixecarà i els aplicarà la recepta del famós metge francès, però mentre esperem una o dues generacions a que passi (Viva Leonor I !!), colguem-nos ben colgats i intentem preservar llengua i cultura per alguna altra generació amb més llums i més exigència democràtica.