Dit en clau espanyola, a mi no em fa por Vox. Sincerament ho escric. Com a independentista, Vox no em fa sentir més amenaçada que, per exemple, els mossos que dissabte van aplaudir els polis espanyols, de cos o d’esperit, davant de l’edifici infame de la Via Laietana. L’auge de Vox no em fa sentir més amenaçada que, per exemple, l’integrisme judicial per al qual els meus drets civils –donada una denúncia de SSC, per exemple també–, valen menys que els d’un violador de la Manada.

És així, però no tan sols. I ara ja no parlo com a independentista, sinó com a catalana i prou: el nou auge del feixisme al regne de Felip V+I no m’amenaça més, ni de lluny, que el fanatisme del periodisme d’estat. Un periodisme polític que, aprofitant-se de la feblesa democràtica d’Espanya, ha canviat el codi deontològic per la propaganda neofatxa; que, fent tot el contrari d’informar, es dedica a difondre el credo ultra que un debat parlamentari és un cop d’estat, que un referèndum d’autodeterminació és un delicte, que la constitució espanyola és el codi penal; i, d’aquí, res més fàcil que fer passar pacifistes per colpistes, grups d’activistes per comandos terroristes, feixistes de currículum per víctimes innocents d’uns llaços grocs que els ataquen pel carrer. Fot riure però no.

No, Vox no em fa sentir més amenaçada que el periodisme de l’odi que, de dins i fora de Catalunya, ha contribuït activament a deshumanitzar mig país meu, fins al punt que la carrosseria d’un parell de Patrols de la Guàrdia Civil té més defensa que els drets humans de dos activistes indepes. És difícil que Vox em pugui fer sentir més amenaçada que aquest monstre jurídico-mediàtic que l’ha covat i alimentat. Dit d’una altra manera: riu-te’n de Vox l’endemà que l’Audiència espanyola hagi prorrogat el confinament de Tamara Carrasco al seu poble perquè ‘els CDR continuen actius’. Com torni a sentir el típic tertulià parlant d’estat de dret, val més que no me’l trobi pel carrer.

Per tant, que tal partit feixista empleni un pavelló espanyol no em suscitarà cap paràgraf arborat d’escàndol. Al final, el furóncol de Vox que li ha sortit a Espanya no és més que un puntet de supuració, plop, emergint d’un vastíssim subsòl purulent: res que em pugui impressionar a hores d’ara. Perquè per a aquesta columna, catalanocèntrica com és, la ratlla de l’escàndol l’hem traspassada moltíssim més aviat, abans fins i tot que amb les amenaces quotidianes de Ciutadans, que ja representaven els seus votants al Principat quan Vox només era un nom de diccionari. I la vam traspassar fins i tot abans de veure un qualsevol partit d’esquerres aliat amb l’anticatalanisme per portar al TC l’activitat d’un parlament sobirà, o manifestant-se amb la ultradreta civil catalana, o votant en contra de celebrar un referèndum, digues-li multireferèndum, digues-li d’autodeterminació.

No, per més que Vox campi a l’ample, mai no em farà sentir més amenaçada que l’actitud connivent d’alguns demòcrates amb la seua croada anticatalana. Un feixista no em fa por, entenguem-nos, perquè no dóna més de si. Però un ciutadà del món (amb passaport espanyol, ehem), d’aquests llegits i graduats sense que els hagin regalat el títol, m’acolloneix cosa de no dir quan, per explicar Vox, em surt amb la teoria que l’independentisme li hem posat el despertador. No pas que l’esquerra caviar hagi estat tan innòcua per al règim que a aquest no li ha calgut sinó obrir l’ull cada tant i constatar que encara ho tenia tot ‘bien atado’. No pas que la intel·lectualitat i l’artistor espanyolista mirés cap a una altra banda mentre es reprimia la dissidència sense cap oposició digna d’aquest nom. No pas que l’esquerra quinze-emista, davant l’única oportunitat real de fer caure el règim del 78 que han ensumat en sa vida, a l’hora de la veritat hagi corregut a plorar sota les faldilles de la seua Espanya única i indivisible.

Per voler governar-nos com a adults, els independentistes hem comès molts errors, errors que ens han costat cars i que ara són el delit de la claca equidistant; però com que ja hi ha molts articulistes indepes dedicats a donar-los la raó, aquí no ens hi entretindrem. Dit això, que entre els nostres desencerts pretenguin carregar-nos el mort del feixisme desinhibit és d’una misèria intolerable. Després s’emprenyen quan diem que l’estat espanyol és irreformable: ja em diran com el pretenen reformar, si la seua esquerra sospira per tornar a la Catalunya pujolista, quan els catalanets de mal callaven i els de bé no feien perdre el son als fatxes. Per arreglar el projecte republicà, naltros ja tenim prou feina i no ho podem negar, però a Espanya se li’n gira molta més si vol ser-li cap competència: si no s’espavilen, amb tanta esquerra rància i tanta progressia servil, quan desenterrin Franco se’ls tornarà a morir al llit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb