Blanca Llum Vidal.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Ens trobem en un moment de trànsit entre el confinament total i una tornada a les dinàmiques laborals d’abans de la pandèmia. Aquest moment ja no sembla que sigui el de mirar-nos la pandèmia com una oportunitat, individual i col·lectiva, per a canviar algunes dinàmiques insostenibles a les quals aboca el sistema capitalista. Hi ha qui creu que tot i l’estat de xoc en què ens ha deixat la pandèmia, res substancial no canviarà.

En aquesta situació, entrevistem la poetessa Blanca Llum Vidal, sempre amb ull crític davant totes les circumstàncies de la vida. Hi parlem de com ha viscut el confinament, què n’ha après, què ha escrit. Comparteix amb nosaltres un dels poemes nascuts del confinament. També apunta la situació en què es troba la gent que viu en pisos tutelats. Ho coneix de primera mà, perquè hi treballa.

Què n’heu après, del confinament i de la crisi sanitària fins ara?
—Instintivament et diria que no he après gairebé res. Crec que és dels moments de la vida en què he entès menys poques coses: ni sobre les decisions polítiques derivades del virus, ni sobre la veracitat de les xifres de morts transmeses diàriament, ni sobre els mecanismes d’informació d’una pandèmia global que ha invisibilitzat per complet altres emergències, ni sobre l’eficàcia de les declaracions immediates sobre el món de després. Fa tan poc, d’aquell planeta d’abans, que no sé si estem en condicions de pensar-lo com una cosa passada o superada a la força. Per mor d’una concentració que ha saltat pels aires i d’un dia a dia a la feina i a casa que se t’empassa i no saps ben bé com, mai no havia llegit tan poc com aquests tres mesos. Mai. Era març, és juny i el temps s’ha fet espès i esmunyedís com ell sol. He llegit més plans de treball de l’escola, més fitxes amb reptes matemàtics, més fotocòpies sobre ‘ga, gue, gui, go, gu’ i més WhatsApp del grup de la feina que no pas llibres. M’he passat hores llegint centenars de missatges del grup de treballadors dels pisos tutelats per a persones amb diversitat funcional on treballo. Tot, absolutament tot, apuntava al desastre: cada vegada més febres, més tos, més positius, més aïllaments impossibles en un lloc petitíssim en què les persones comparteixen habitacions i en què no es poden mantenir ni distàncies de seguretat ni de res, cada vegada més ingressos, més incerteses, més protocols, més neguit. Però potser sí, que alguna cosa n’he après. I diria que he après a aprendre de l’actitud amb què han afrontat aquesta situació persones amb realitats completament diferents. He après a estacar l’angoixa a la feina perquè d’aquesta només ens en podíem sortir si anàvem més juntes que mai (gràcies, companyes). He après que tanta videotrucada i que tanta comunicació virtual com vulguis, però que l’enyor va per dins i que res no canviarà una abraçada (gràcies, fill, per dir-me que estaves cansat de parlar per telèfon amb els teus avis perquè tu el que volies eres veure’ls de veritat d’una punyetera vegada). He après a demanar ajuda sense manies (Arnau, Laia, Andreu, Dani, Ada, ma mare, mon pare, ma germana, gràcies) i a intentar fer el que sigui perquè algú no s’enfonsi (gràcies, Josemi, per explicar-me la por que tenies).

Què en penseu del concepte ‘nova normalitat’?
—Tractant-se d’un concepte sorgit dels despatxos de l’executiu espanyol per dissenyar la desescalada i per anomenar les mesures que pretenen dirigir la vida social estatal arran de la pandèmia, cal tenir en compte això, que és un concepte que forma part de la política institucional i, per tant, una eina més de control. Si l’adjectiu em sembla més aviat patètic (s’acut a ‘nou, nova’ cada vegada que no se sap ni què dir), el nom té unes connotacions que em semblen perilloses. A part de nova, de quina naturalesa és la normalitat que pretenen instituir? Quin tipus de conductes i d’accions seran considerades com a normals, freqüents, ordinàries, acceptables, legítimes? Què és, el que no es podrà desviar de la norma? Diria que la vaguetat del concepte obre la porta a una escapçada de drets civils i polítics enorme en nom de la seguretat i de la por de la mort. O sigui, que la ‘nova normalitat’ em fa un efecte de trampa, d’eufemisme per no parlar directament d’obediència.

Què creieu que ens portarà aquesta situació viscuda? Arribarà a ser un element de transformació en favor de la justícia social i la cultura o bàsicament se n’aprofitarà el populisme i l’extrema dreta?
—No crec que hi hagi manera de respondre la primera pregunta. Ens portarà a qui? A qui fa referència el plural? I, si no és capaç de fer referència a tothom, a qui exclou? Quina situació viscuda? La pandèmia ha estat mundial, però no es pot parlar de cap situació compartida. Ni tan sols té sentit parlar d’un confinament global. No és el mateix confinar-se a Barcelona que en un poble d’Angola on poder rentar-se les mans amb aigua és un privilegi, o que en una favela del Brasil en què el virus va arribar després d’escampar-se per festes de l’alta societat brasilera que no va complir la quarantena. Tampoc no és el mateix confinar-se en un barri de Barcelona que en un altre. O contagiar-se en unes circumstàncies que en unes altres. Què li aportarà de semblant aquesta situació a la L i a en T si, tot i el neguit i l’embull de combinar el teletreball amb les criatures petites a casa, la L t’explica que feia temps que no passava tant de temps amb la família i que, malgrat tot, han estat uns mesos bonics dins el niu, i en canvi en T va haver de marxar de casa seva perquè comparteix pis amb onze persones, més de la meitat de les quals estaven malaltes, i el van enviar a un alberg on no coneixia pràcticament ningú i on, per primera vegada a la vida, va patir brots esquizofrènics? Res. Amb relació a la primera pregunta, per tant, l’únic que puc afirmar és que les desigualtats socials es consolidaran, es faran molt més grans i apareixeran a la llum d’una manera encara més descarnada i terrible. D’altra banda, en una banda situes la justícia social i la cultura i, en una altra, el populisme i l’extrema dreta, i diria que tot plegat és una mica més complicat. Que potser no n’hi ha, de manifestacions culturals reaccionàries? Que no n’hi ha, d’artistes connivents amb el poder? Que el món de la cultura a Catalunya, a Espanya i arreu, no funciona, a vegades, amb uns mecanismes de clientelisme i de corrupció semblants als que defensaria obertament qualsevol partit de dreta o d’extrema dreta? La resposta a la segona pregunta que em fas és profètica. I jo no tinc voluntat endevinatòria ni en la vida ni en la poesia. Més aviat crec, com Benjamin, que tota revolució dóna una segona oportunitat a les revoltes del passat. I quina revolució vivim aquí ara mateix? Diria que cap. Veurem què esclata, si esclata, d’aquí a un temps. I ara no se m’acut res més que recordar el poema que ha escrit en Marçal Font per aquesta idea d’en Josep Pedrals, de l’Andreu Gomila i d’en Martí Sales del Poeta de Guàrdia: «i que d’acord, entesos, m’està bé, feu el que us roti», però «fóra hora de fer guaret de tot plegat i aturar màquines, que no és veritat que no hi ha qui ho pari».

Creieu que hi haurà aspectes de la globalització que canviaran en favor d’un món més sostenible, que posi fre al canvi climàtic?
—Malauradament, no. I, des de diferents llocs, caldrà elaborar aquest no per evitar que passi el pitjor. I caldrà intentar deixar de banda afirmacions cridaneres que no tenen cap impacte en la millora de les condicions de vida de la humanitat com ho podria ser aquesta, que, encara que sigui una mena d’eslògan, no deixa de ser certa: ara mateix el planeta és un abocador i un instrument de tortura. El teatre de la crueltat d’Artaud s’ha sofisticat espantosament. Però em preguntes si aconseguirem revertir-ho i em tornes a projectar cap al futur! Sobre això, com en tantes altres coses de l’escriptura i de l’existència, Marguerite Duras, la bala perduda que mai no va arribar a descarrilar del tot, se m’apareix com un referent: a La vida material hi explica que no pensa res en general, de res, excepte de la injustícia social.

La cultura i els creadors tornaran a ser els grans perjudicats a l’hora d’afrontar la recuperació econòmica? Ja ho van ser arran de la crisi financera de fa deu anys.
—Però si n’hi ha que mai no deixaran de ser els més aviciats fins i tot en les pitjors condicions! Però si ben probablement es continuaran subvencionant les mateixes editorials, les mateixes revistes, les mateixes institucions! Però si s’han continuat repartint premis! I amb això no insinuo que els premis s’haurien d’eliminar: el que dic és que hem de situar la gravetat al seu lloc i que si volem llegir literatura, també hem d’aprendre a situar la realitat al seu lloc. Que hi ha creadors que patiran? És clar. Però no tots. Ni de bon tros. Per molta retòrica estripada i destructiva que continguin les seves obres. Hi ha gent veritablement fotuda i diria que sublimar el creador no ajuda a pensar una realitat menys cruel i més justa. Em sembla inquietant l’article definit (els grans perjudicats). Als creadors ens va perjudicar la crisi financera i als creadors ens perjudicarà la crisi actual? A alguns. A uns altres sempre els tocarà la grossa. El que hi ha són moltíssims obrers i obreres –que fan un altre tipus d’obra. Moltíssimes vides que penjaven d’un fil, que suraven pels pèls i que ara s’han desplomat. No només tenim problemes els artistes, els autònoms, els editors independents. També en té, i de molt grossos, qui treballava a la cuina d’un restaurant sense contracte i qui, amb el decret de l’estat d’alarma, ha perdut completament els ingressos i no pot accedir a ajuts. L’embat és molt gros, és clar. I impressiona la quantitat de coses que s’han tancat, suspès, anul·lat i que no se sap si es podran tornar a fer. Ara bé, jo no et puc respondre només en tant que creadora perquè només de la cultura no hi he viscut mai. Ni en la crisi anterior, ni ara, ni a l’entremig. Fa dotze anys que treballo a la Zona Franca, al pis tutelat que et deia, al 70% de la jornada, cosa que m’ha permès estudiar, escriure i anar fent feines diverses d’edició i traducció, recital per aquí, invent per allà. Sóc part d’una generació en què tenir un sou fix de mil euros és pràcticament un privilegi. Així que imagina’t.

Per a vós, quins són ara els objectius? Quines són les prioritats?
—Mirar de parlar tan clar com es pugui. Venim d’unes setmanes d’ofec. D’ofec econòmic, d’ofec social i d’ofec literal. La gent sobretot s’ha mort perquè no podia respirar, molts dels quals el sistema els considerava improductius. I la prioritat del present és que d’aquí a uns mesos el sistema sanitari, maltractat i retallat, no torni a estar en risc de col·lapse. Però no només. La prioritat del present també és que el passat immediat no quedi soterrat dins un pou negre. I el que acaba de passar és que a les residències de gent gran hi ha mort moltíssima gent en condicions denigrants. Crític acaba de publicar una investigació sobre el cas de la residència Sant Josep de Lleida que crec hauria d’haver sacsejat la política catalana fins allà on fos. Fins als disturbis al carrer o fins a la caiguda del govern. Em sembla indigne que el govern acabi de contractar l’empresa Ferrovial Servicios (Ferroser) ‘per un valor de 17 milions d’euros per fer el rastreig i el seguiment dels nous casos de la covid-19’. La mateixa empresa a la qual, aquest mes de març, la Generalitat va retirar la licitació de la residència Sant Josep perquè ‘no cobria les baixes del personal i un nombre d’activitats importants no es duien a terme, la qual cosa eleva el risc d’insalubritat a nivells alarmants’. L’empresa que menystenia la gestió d’una residència per a persones grans en un dels barris més empobrits de Lleida i on hi ha hagut un dels brots més virulents de coronavirus de les residències catalanes, aquesta empresa ha tornat a ser contractada per la Generalitat. Em sembla prioritari –i motiu de tsunami– exigir transparència a un govern reprimit que reprimeix: què ha passat a les residències catalanes?

Des de la vostra experiència i coneixement directe de la realitat dels pisos tutelats, ens podríeu explicar com es troben ara aquests espais i els joves que hi viuen i què considereu que caldria fer per millorar-ne les condicions i, en cas de rebrot, per garantir-ne la salut?
—Al pis on treballo no només hi ha persones joves. Hi viuen persones amb diversitat funcional de diferents edats. L’empresa té cinc pisos i, a partir d’un moment, se’n van tancar dos perquè la situació era insostenible. A molts els van haver d’ingressar. Dues persones han mort. Els que tenien símptomes poc greus, els van traslladar d’emergència a la Casa del Mar. Com a mínim allà hi havia metge i tenien més espai per a mantenir les distàncies. A mesura que els ingressats es van anar recuperant i quan finalment es va fer la PCR a tothom, es van anar obrint tots els pisos i la gent que no tenia la malaltia va tornar a casa seva. Ara ja són tots al pis i estan bé de salut. Però tot plegat és molt dur. Són molts mesos tancats sense veure la família o els referents tutelars. Emocionalment hi ha gent molt tocada. I viure tantes persones en un lloc tan petit no és gens fàcil. Ni quan hi ha una pandèmia ni mai. En aquest sentit, entenc la preocupació que té tanta gent per la distància social visible (que si ara els nens s’apilen pels carrers, que si ara tothom surt a córrer de cop, que si s’ha ajuntat no sé quanta gent a la plaça…), però hi ha distàncies socials que no es poden mantenir i aquí molt poca gent s’esparvera perquè són invisibles. Residències, centres de menors, centres de dia, pisos tutelats… Són llocs molt petits on la gent està acaramullada i les mesures de seguretat i els aïllaments són complicadíssims! Com que venim d’on venim, si hi ha un rebrot espero que la situació no es descontroli tant per una senzilla raó: actuarem més ràpidament. Es tancaran abans els tallers ocupacionals on aquestes persones passen el dia i on probablement hi ha hagut brots. Seguirem treballant molt de temps amb EPI i extremant les mesures d’higiene de tots plegats. Tenint en compte que les persones que viuen al pis ara mateix no surten soles pel carrer (encara que estiguin incapacitades legalment, la majoria acostumaven a poder fer-ho), ara mateix els treballadors som les principals fonts de contagi. Venim de llocs diferents, agafem transports públics, anem aquí, anem allà, vivim amb gent que fa això, que està en contacte amb no sé qui… Per una banda, véns a cuidar. Per una altra, pots ser un perill. I això és bastant impressionant.

Abans explicàveu que heu llegit molt poc aquests mesos de confinament. Heu pogut escriure? Us n’ha nascut la necessitat, heu trobat l’espai?
—Per escriure no acostumo a necessitar unes condicions de tranquil·litat ni massa estrictes ni massa grans. M’adapto bastant i a vegades, com més trull, com més muntanya russa, com més trasbals, com més renou, més escric. Així vaig escriure la Punyetera flor, per exemple. D’un visca la vida compulsiu, exageradíssim i dolorós. D’un arrecerament perseguit, triat i esquerdat quan volia. Però aquest cop ha estat completament diferent. La intensitat d’aquests mesos ha estat de tot menys inspiradora. I això que la inspiració t’agafi treballant és una idea potent, però demana unes condiciones materials i mentals que no sempre hi són. Bàsicament hi havia por i moltíssima pena. Covar criatures i res de qui dia passa any empeny: qui dia passa dia empeny i encara gràcies. Un confinament a la força per un estat d’alarma ni m’esvera ni m’enrampa. Al contrari. Em bloqueja i m’estavella al forat del no sé què dir ni si cal que digui res. He escrit poc i a batzegades.

En moments d’excepció com aquests, la poesia sembla que pugui ser una bona acompanyant, un consol, un revulsiu.
—Ara m’ha agradat la paraula ‘consol’. Diria que no la faig servir quasi mai i hauria de pensar per què. Potser és perquè inconscientment la vinculo al cristianisme i a la idea de reconfortar-se amb la revelació d’un més enllà diví que no m’interpel·la perquè tendeixo a pensar que la revelació de debò mai no arriba. Però fa temps vaig estampar-me al cervell això que diu un personatge de Víctor Català al ‘Diàleg prismàtic’, que els vostres prejudicis capitularan. I si la crítica no es conjuga en primera persona, tot plegat és un bluf i una comèdia arrogant. Si consolar és alleugerir el dolor, sí, a vegades la poesia consola. Només a vegades. A vegades multiplica la pena i aquesta multiplicació no deixa de ser una abraçada a una pena que per alguna cosa t’agrada perquè alguna cosa et fa entendre. Qui ho diu molt bonic i molt bé és Enrique Morente cantant Antonio Machado: «mi pena es mu mala, / porque es una pena que yo no quisiera / que se me quitara». De fet, sobre aquesta mena de prejudicis, una cosa que de tant en tant he pensat al llarg d’aquests mesos és que em sembla interessant desplaçar la idea d’autoajuda cap a un lloc diferent. O simplement afrontar-la amb tot el seu absurd i amb tota la seva força. Anem etzibant pel món que això o allò és literatura d’autoajuda com a sinònim de cosa patètica, ensucrada o molt fluixa. I això o allò ens pot semblar patètic, ensucrat o molt fluix, però no deixa de ser comodíssima, aquesta manera d’enfotre-se’n. Tota aquella literatura de qui mai no en diríem patètica, ensucrada o fluixa perquè allò que ens produeix és un sotrac que ens fa pensar, gaudir, barallar-nos amb el que trobem injust, mirar el món de cara o el que sigui que ens agradi, que potser no ho fa, d’ajudar-nos a nosaltres mateixos? Si no n’hi diem autoajuda, és perquè ens fa vergonya, perquè n’hem fet una caricatura ridícula, perquè la vulnerabilitat queda molt bé i fa molt llest quan la col·loquem a dins de teories emancipadores, però ens espanta quan la toquem amb les mans, perquè no hem sabut trobar una paraula més guapa per dir més o menys el mateix! Celan parla de la ploma o del llapis amb què escriu com d’una crossa. L’escriptura, per tant, no deixaria de ser un lloc on recolzar-se per poder caminar. «Crossa, fes-me d’ala», diu en un poema. I això té a veure amb el consol que allibera. I amb una escriptura que entén que els coixos volen.

Voldríeu compartir algun vers o versos que hàgiu escrit?

Té, una altra flor romanial:

Buscar-la per terra i empaitar-la pels camps
i voler-la com sigui, diminuta o geganta,
exagerada o precària, clandestina o resseca,
solitària o confosa entre mates i arrels,
més estranya impossible, ben igual que la resta,
sobrevivent entre runes o embogida al barranc.
Obsedir-s’hi si cal i demanar-li tan poc,
que si cal, que ni curi. Només que hi sigui.
Entrebancar-se per ella. Desobeir.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.