22.09.2019 - 21:50
L’humor del gest i la paraula són una combinació perfecta com a arma política i de crítica social. Per fomentar el debat, per provocar contradiccions, per fer obrir els ulls a les majories adormides sobre qüestions que la nostra societat ha assimilat fins al punt de fer-les invisibles. L’humor és encara més potent si es practica als escenaris, acompanyat de la convicció, la militància, la ràbia o la delicadesa, i, sobretot, la potència i la varietat de registres d’una actriu com Silvia Albert Sopale (Sant Sebastià, 1976).
La nostra societat no és lliure de racisme. És impregnat al nostre imaginari, a la nostra cultura, i ja no som capaços d’adonar-nos-en. Silvia Albert ens ho recorda. Blackface y otras vergüenzas, fins ara a la Sala Fènix de Barcelona, ens posa al davant d’una realitat quotidiana que considerem normal però que no és res més que la part visible d’actituds racistes més profundes, molt arrelades, com és propi d’un país que ha traficat amb esclaus i n’ha tingut, ha colonitzat i sotmès pobles i, que, a més a més, ha fet tant com ha pogut per esborrar i ignorar aquest passat.
L’actriu Silvia Albert, directora de la companyia teatral ‘No es país para negras’, crea i interpreta una obra valenta i compromesa, captivadora i provocativa. Parteix del fenomen del ‘blackface’ o el costum tan arrelat que per a certes celebracions tradicionals, en moltes de les quals es ridiculitza les persones negres, hi hagi blancs que s’hi disfressen. ‘Ser negra no és una disfressa’, diu ella. I comença amb un esquetx genial, molt còmic, sobre el personatge de la Negra Tomasa dels carnestoltes de Canàries, equiparable a més exemples del nostre imaginari cultural com ara el rei Baltasar o els patges d’Alcoi.
Però el ‘blackface’ és només el penjador per a penjar un collage de denúncia que es va desplegant en infinitat de casos sabuts i interioritzats pels espectadors. L’actriu, transfigurada en una mèdium molt singular, actua a cavall de la paròdia i la sàtira més hilarant, la tendresa o la ràbia en vista de la injustícia, i la fermesa reivindicativa. Amb una capacitat interpretativa realment lloable, Albert es transfigura en Sara Baartman, l’anomenada i animalitzada ‘Venus hotentot‘. I ens transmet la seva tristor, tota la tragèdia acumulada en un cos de dona, en un ésser humà que ha esdevingut emblemàtic en la lluita feminista contra el racisme de les africanes i afro-descendents. És un dels moments de l’obra més commovedors i emotius.
L’actriu es transfigura també en més personatges com ara el negre de Banyoles o el Floquet de Neu, per anar teixint un relat que diverteix i incomoda l’espectador, despertant primer el riure o el somriure, per forçar, després, la reflexió immediata, el debat o l’autocrítica. L’actriu ens posa al davant d’un mirall que a molts pot resultar incòmode, un mirall que extreu actituds, tòpics i mites de la nostra realitat social i de la nostra ment que, tot i que semblen aparentment banals o còmics als ulls dels blancs, no deixen de ser intolerables o, si més no, actuen com a reactiu per a calibrar el nostre racisme quotidià.
Ella interpreta la paròdia dels personatges, en denuncia la utilització i rebat els arguments de suficiència dels blancs que pretenen de minimitzar el fenomen. De fet, dóna un bon cop de puny a la ‘normalitat’ en què, per comoditat o desídia, és instal·lada a gran part de la nostra societat.
No falten les referències històriques que donen solidesa al relat, com ara que al final del XIX i al començament del XX van existir zoològics humans, a Barcelona, a París i a moltes ciutats europees. S’hi exhibien ‘salvatges africans’ per satisfer la curiositat de nens i grans. S’animalitzava l’ésser humà, es cosificava i es convertia en espectacle i, òbviament, en negoci. I no parlem del paleolític. La pràctica va durar fins fa seixanta anys. El 1958 a l’Exposició Universal de Brussel·les s’exhibien famílies africanes en gàbies de bambú com a ‘mostra en viu d’homes, dones i nens negres en condicions autòctones per educar i divertir els europeus blancs’.
Quina repercussió no deu haver tingut en el nostre imaginari europeu? Quants ingredients com aquests, arrelats en el colonialisme i el convenciment profund que els negres són inferiors són ancorats encara en els nostres pensaments, en els nostres costums i vicis socials i ideològics? Aquesta és una qüestió que sobrevola constantment l’obra Blackface. I fa encara més denunciable i absurda la pervivència d’actituds racistes que, tot i que a molts blans els poden semblar nimietats, no ho són ni s’han de menystenir perquè és així com les perceben i les sofreixen els homes i les dones negres castellans o catalans o andalusos o bascs. Uns dos milions.
Per a qui no hagi pogut assistir a la Sala Fènix, informo que Silvia Albert inaugurarà la sisena edició del Festival de CineMigrante, el Festival Internacional de Cinema i Formació en Drets Humans de les persones migrants, que tindrà lloc a Barcelona del primer al 6 d’octubre. Per tota la ciutat es projectaran gratuïtament trenta films sobre el diàleg intercultural i les violències associades a les migracions, a més de debats, tallers i exposicions.
La inauguració serà el primer d’octubre al Pati Llimona amb la projecció de Era uma vez Brasília (2017) del director brasiler Adirley Queirós, convidat d’enguany, un concert sorpresa i l’actuació de Silvia Albert Sopale, amb una performance titulada La Moreneta, sobre les vivències de les dones negres a l’estat espanyol.
Com ser negre i no morir a Aravaca, de Paco Zamora
Una de les persones que figura a la llista d’agraïments de Blackface y otras vergüenzas és el guineà Francisco Zamora Loboch, el gran Paco Zamora, periodista i escriptor, músic i futbolista. És un pioner en la utilització de l’humor i el sarcasme com a arma per a denunciar el racisme a l’estat espanyol. Ell va inaugurar aquest corrent l’any 1994 amb un llibre genial: Cómo ser negro y no morir en Aravaca (Ediciones B). Quan algú li demanava per què havia escrit el llibre, Paco responia contundent: ‘Perquè no l’escrigui un blanc llest, disfressat de bantú i, a més a més, es folri.’
Zamora és brillant, agut, té un sentit de l’humor esplèndid, original, sarcàstic, intel·ligent. Això, afegit i aplicat a un bon coneixement de la història d’Espanya, l’oficial i l’oficiosa, la dels llibres i la de les tasques de barri de Madrid, va cristal·litzar en un treball magnífic, un compendi d’episodis i tòpics racistes espanyols que convida a riure, reflexionar i, sobretot, a conèixer, fer autocrítica i denunciar en majúscules.
A la portada, a més del títol i l’autor, hi ha una caricatura de Floquet de Neu amb un adhesiu que diu ‘Negres no’ i, a sota, la frase ‘Manual de receptes contra el racisme’. I així és com entres en un viatge que et portarà de Boabdil i l’apòstol sant Jaume (àlies ‘Matamoros’) a la cantant cubana Lucrecia, Kunta Kinte, Pepe Legrà i Desmond Tutu, passant per Cervantes, Lope de Vega o García Lorca.
Com que capgira la història amb seu punt de vista mordaç, l’autor t’obre els ulls a un altre relat del nostre passat potser més veraç, alhora que, ben lluny de la reivindicació pamfletària, posa en evidència el racisme permanent quotidià i cultural en què vivim aquí. Tanca el llibre un ‘Diccionari racista’ d’una ironia i una mala llet estratosfèrica. No me’n puc estar de reproduir alguna de les entrades:
«Banyoles: Poblat indígena català molt afeccionat a la taxidèrmia amb bantú.
Barcelona: Es veu, d’una hora lluny, que Don Quixot no era negre, ja que va dir d’aquesta ciutat que era: ‘… archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata en firmes amistades, y en sino y en belleza, única.’
Bíblia: Llibre racista hebreu.
Guinea: Gran cagada de la mare pàtria.
Il·legal: Té permís de residència? No?, doncs no li podem donar el permís de treball. Té permís de treball? No? Doncs no li podem donar el permís de residència.
—Madrid: Ciutat fatxa per excel·lència, presa pels Ultrasur, fronts diversos, skins i porters amb gorra de plat que t’impedeixen folgar a gust, siguis del color que siguis.»
Ser dona negra a Espanya, de Desirée Bela-Lobedde
En la mateixa línia d’activisme contra el racisme, especialment contra les dones, hi ha blocs feministes antiracistes com Afroféminas i tota una galàxia de webs i blocs a internet provinents de tot el món.
En destaca Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, 1978), activista, blocaire, youtubera. Ella es defineix com a afro-feminista dedicada a l’activisme estètic al seu bloc. S’ha especialitzat en comentaris i conferències sobre el pentinat afro i la pell per contribuir ‘a normalitzar la percepció de les dones racialitzades, especialment, les negres’. És coneguda també per ‘La Negra Flor’. Ha escrit al digital feminista ‘Locas del Coño’ i és autora del llibre Ser mujer negra en España (Penguin Random House, 2018), que ja té tres edicions.
Desirée és filla d’una parella bubi de Guinea Equatorial que es va conèixer a Barcelona. Els pares eren espanyols perquè havien nascut a la colònia espanyola. I ella és nascuda a Barcelona. Tota la vida ha hagut de sentir preguntes com: ‘Quant temps fa que ets aquí? Per què parles tan bé l’espanyol o el català? M’ensenyes els papers? D’on és una bellesa tan exòtica com tu? És veritat que les dones negres sou unes feres al llit?’
Desirée és de Vilanova i també ha hagut d’aguantar que alguns catalans, pel fet de ser negra, li parlessin en castellà. Quan va tenir dues filles, mulates, li deien si era la cangur; i al seu home, blanc, on les havien adoptat. Són infinites les situacions absurdes per què ha hagut de passar i per això un dia va decidir d’escriure la seva història del punt de vista de les agressions racistes ‘normals’ de què és víctima una dona negra al nostre país.
El llibre traça un recorregut biogràfic molt amè que contribueix a denunciar el dia a dia d’un sistema racista que no es vol reconèixer. No és escrit per distreure, tot i que el seu to és absolutament pròxim, col·loquial i divertit. No és un recull d’anècdotes, hi ha un fons de reflexió i denúncia que, com les dues obres anteriors, ens informen que el racisme existeix i és més viu que mai.
Per ella, la consciència que pel fet de ser negra seria sotmesa a la incomprensió, la burla, l’insult i el menyspreu racista, més o menys encobert, va començar ben aviat. Quan els nens li deien ‘negra’ com a insult o li cantaven la cançó del Cola-Cao o la dels ‘Conguitos’, el ‘Mami, que será lo que quiere el negro’ de Georgie Dann, o li feien bromes sobre els gelats ‘Negrito’ de Frigo. I d’ençà que un dia la policia li va demanar els papers essent menor d’edat, per tant, sense motiu, va saber que la cosa no era de broma, que hi havia un racisme institucional més o menys explícit.
Un dels seus cavalls de batalla és el del cabell afro, una qüestió que l’ha preocupada tota la vida. Primer, perquè com totes les negres va voler adaptar-se als cànons de bellesa blancs, cànons, tot sigui dit, que ni moltes blanques poden assolir. De ben joveneta ja va passar voluntàriament per tota mena de tortures per allisar-se els cabells durant anys i anys, a perruqueries, a casa seva, o assajant tota mena de productes. Finalment, un dia va decidir de tornar a l’origen i es va alliberar d’una tortura imposada que ella havia assumit d’allò més profundament. El cabell i el color de la pell són dos dels problemes que de sempre han esclavitzat i torturat més les dones afro-descendents.
I no és una qüestió de moda. La història, explica ella, va començar amb els esclaus. A les societats africanes el cabell era una component social molt important. En portar-les esclaves a Amèrica, lluny de les herbes i cremes naturals originals dels seus països, a les plantacions les dones van haver d’inventar-se uns remeis per mantenir el seu cabell. A més, si les esclaves tenien més aspecte de blanques, podien accedir a feines millors, al servei domèstic, per exemple. Molts d’aquells mètodes eren dolents per a la salut i alguns components es van continuar emprant anys i anys fins avui.
Sobre el rei Baltasar, que al seu poble solia ser un blanc disfressat, i el blackface en general, Desirée és contundent: és ofensiu, racista i innecessari perquè els no blancs no són disfresses. De jove, com que no s’ajustava als cànons blancs, tenia complex de lletja, condemnada per sempre a ser ‘la col·lega enrotllada dels nois’. Molt sovint havia d’aclarir que pel fet de ser negra no li agradava l’hip-hop, fer grafits, el bàsquet i que no era musulmana com Malcom X. En realitat, li agradava molt el flamenc i ballar sevillanes.
Després van venir les sortides de nit a discoteques i els comentaris dels nois: ‘Hola, bombó’, ‘Jo no he estat mai amb una moreneta’, ‘És veritat que les dones negres sou unes feres al llit?’, ‘Les dones negres deveu fer unes mamades amb aquesta boca…’, ‘És veritat que teniu la vagina més gran? Per allò dels penis dels negres…’ o ‘Tot i ser negra ets molt maca’, etc. I el fet habitual que qualsevol desconegut li toqués els cabells sense demanar permís, per comentar ‘Si és com un fregall Nanas!’, o ‘Sembla cotó! No pensava que fos tan suau’, etc. I així, ella anava creixent sota uns cabells que se situaven en algun lloc entre un fregall ‘Nanas’ i el coto fluix de farmàcia.
En la seva jovenesa, constata ella, no hi havia referents de noies negres espanyoles als mitjans i la cultura, tret d’alguna sèrie americana com Bill Cosby o l’única presentadora negra del Telenotícies, Francine Galvez. ‘Les dones negres a Espanya no érem visibles’, escriu. ‘Si no érem visibles, no existíem. Si no existíem, no érem a l’imaginari. I si no érem a l’imaginari, era impossible que agradéssim.’
L’aparició d’internet ha estat tota una finestra al món molt important per a elles. Com a via d’informació i de comunicació. Per a trobar referents, com ara l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozie Adichie o l’actriu kenyano-mexicana Lupita Nyong’o, protagonista del film Dotze anys d’esclavatge.
En resum, Desirée pensa que aquests comportaments que encara ara les seves filles potser hauran de suportar, són propis d’un país colonitzador que ha abusat dels altres països, d’unes altres persones que ha explotat i esclavitzat, creient-se superior. I que als col·legis caldria explicar la veritable història d’Espanya. Que se sàpiga que a Espanya hi ha hagut persones negres de fa segles.
Sobre la necessitat d’un debat profund (i incòmode)
Desirée explica que a les negres espanyoles els demanen si han nascut aquí o si són adoptades, com és que parlen tan bé l’idioma, o les sotmeten a un tercer grau genealògic fins que apareix algun avantpassat africà. L’endarreriment és evident respecte dels altres països. Les negres franceses o britàniques no es veuen abocades a aquests interrogatoris tota la vida. Ser negra francesa és normal. Ser negra espanyola (o catalana) és vist com una anomalia. I això que ja en són dos milions a tot l’estat espanyol.
Aquestes tradicions i actituds del nostre racisme tradicional i quotidià en els altres països potser no existeixen o són objecte de polèmica, però aquí la crítica no ha estat ben visible fins aquests darrers anys. De la mateixa manera que, a diferència de França o Bèlgica, a l’estat espanyol, Catalunya inclosa, el debat cultural i l’autocrítica sobre el nostre passat colonial és pendent encara, també ho és el del racisme assumit en el nostre dia a dia. No vull dir que França o Bèlgica siguin exemptes de racisme, en absolut; però si més no el debat i la polèmica existeixen en un àmbit extens. Aquí, no. Tots som fills d’una educació i una cultura colonialista.
