París, la Barcelona dels 70, Rossy de Palma i Biel Mesquida

  • La Universitat de la Sorbona ha fet d’amfitriona de les jornades 'Barcelona 70’s Antifranquisme & contreculture' · L’escriptor Biel Mesquida presenta la primera traducció al francès d’un llibre seu, ‘Ogre de toi’ ('Llefre de tu'), publicat per Yvon Lambert i amb coberta de Miquel Barceló

VilaWeb
Redacció
27.03.2019 - 21:50
Actualització: 27.03.2019 - 23:44

La tercera setmana de març ha estat impregnada de cultura catalana, a París: a banda i banda del Sena, entre les reminiscències del Maig del 68 a la Sorbona i enmig dels carrerons i places majestuoses del Marais. A l’un costat, unes jornades sobre la Barcelona dels anys setanta. A l’altre, la presentació de la primera traducció al francès d’una obra de Biel Mesquida, Ogre de toi, a la llibreria de l’antic marxant d’art Yvon Lambert.

La Universitat de la Sorbona ha fet d’amfitriona de les jornades ‘Barcelona 70’s Antifranquisme & contraculture‘, un projecte ambiciós i transversal que es convertirà en un llibre, un retrat d’una època. Les jornades, organitzades pel Centre de Recerques Interdisciplinàries sobre els Mons Ibèrics Contemporanis (CRIMIC) van comptar amb les ponències tant de catedràtics d’universitats franceses i catalanes com de testimonis de l’època. Entre tots, van mirar de dibuixar la Barcelona de les acaballes del franquisme i el començament de la transició.

Així ho explica el CRIMIC: ‘Barcelona és, al començament dels anys setanta, el lloc d’una efervescència creativa tan interessant com la de la futura “movida madrileña”. Però amb una diferència: el compromís antifranquista, que federalitza tots aquests moviments (rock, disseny, còmic, fotografia, arts plàstiques, teatre …) i que continuarà més enllà de la dècada dels setanta.’

Els darrers anys del règim franquista, Barcelona encarna l’oposició a la dictadura doblement: ‘Igual que a la resta de l’estat espanyol, això es deu, en primer lloc, a la manca de llibertats democràtiques, en una regió tradicionalment oberta a Europa, que no dóna suport al jou imposat per Madrid, mentre que només és a dues hores amb cotxe de Perpinyà, ciutat on els barcelonins s’aboquen per “consumir” tots els films prohibits al sud dels Pirineus.’ A més, la llengua esdevé també una eina per a la incidència política. Però en definitiva, la Barcelona dels setanta és una ciutat oberta que també mira a París, ‘el París de la Nova Ona o les revoltes del maig del 1968; el París d’intel·lectuals, com Barthes o Foucault; el París de les contracultures’. Per això no és casual que aquest col·loqui es faci a la capital francesa. Enmig de la grisor del franquisme, molts catalans s’emmirallaven en la cultura parisenca i en llegien els escriptors i intel·lectuals. A més, hi havia artistes catalans que viatjaven a París, de manera que s’establí una correspondència París-Barcelona que ha despertat aquesta voluntat de fer-ne una historiografia, amb la distància dels anys.

Antifranquisme i contracultura

‘Aquella època va ser molt singular tant per la lluita antifranquista com per la lluita per la democràcia i pels drets d’una majoria (les dones) i d’unes minories que havien estat considerades perilloses i gent de mal viure’, explica Mesquida. A la seva conferència ‘Anys decisius a la Barcelona dels setanta’ parla del Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Universitat de Barcelona, de la Caputxinada i de les diverses lluites en fronts culturals que hi va haver durant l’època. I explica que la lluita era a tot arreu, fins i tot  a l’hora de treballar. Posa d’exemple el seu cas: com a coordinador de la part de biologia i medicina de l’Enciclopèdia Catalana, va continuar ‘la lluita des del treball cultural’, per tal de fixar un nou lèxic científic i dignificar la llengua per mitjà d’aquest lèxic: ‘Va ser lluitar contra la dictadura i lluitar a favor de la llengua.’

Mesquida explica, amb passió, que després de la mort del dictador, entre el 75 i el 78, hi va haver moltes expressions culturals, com la del Front d’Alliberament Gai i Lèsbic, amb figures com Nazario, Armand de Fluvià i ell mateix. ‘Hi havia aquesta gran efervescència en què s’ajuntaven la ciència, la Nova Cançó, les manifestacions feministes… Era lluitar en moltes trinxeres. Sobretot aquelles trinxeres que els partits polítics obliden: la lluita pel cos, la lluita de la dona, la lluita LGTB.’

Aquesta diversitat de lluites va ser tractada al col·loqui des de molts punts de vista. S’hi destaquen, per exemple, testimonis personals com ara el de Josep Maria Martí Font, amb la conferència ‘Fèiem com si Franco ja s’hagués mort’; el de Jordi Coca amb ‘Christa Leem, puresa, transgressió i llibertat’; el de Joan Fontcuberta sobre fotografia, ‘De la contracultura a la contravisió’; i el de Pepe Ribas sobre la ‘Contracultura llibertària en la Barcelona dels 70’. Però també sobre les lluites del moviment feminista de Karine Bergès (de la Universitat de Cergy-Pontoise), amb ‘De l’antifranquisme al feminisme. Reflexions sobre la consolidació d’una contracultura feminista a la Barcelona dels setanta’; i de l’alliberament gai i lèsbic de Brice Chamouleau (de la Universitat París 8) amb ‘De la contracultura a la cultura llibertària a les formes de vida: una història constituent de la Barcelona gai dels setanta’.

A més, també s’hi tracta l’art i la poesia, des de Joan Brossa fins a Maria Mercè Marçal, passant per Carles Santos, Terenci Moix i la Internacional Situacionista. Conferències com ara ‘Maria-Mercè Marçal, una veu nova i singular a la poesia catalana dels anys setanta’, ‘Els anys setanta de Joan Brossa’ i ‘Vibracions que no paren. Carles Santos, dissidentia tremens‘. Tot plegat per a fer un retrat d’uns anys d’explosió cultural i de lluita antifranquista a Barcelona, des de la perspectiva de les arts.

L’editor romàntic que publica allò que vol i la vedet

Al Marais també hi van sonar noms actius de la contracultura i les arts dels anys setanta, com Biel Mesquida, Miquel Barceló i Yvon Lambert. El 19 de març, la llibreria de Lambert va acollir prop d’un centenar de persones per a conèixer l’obra Llefre de tu (Ogre de toi). Lambert, ex-marxant d’art, de vuitanta-cinc anys, en fa prop de cinc que es dedica a publicar allò que li agrada. Mesquida, que el coneixia de l’època en què treballava amb Miquel Barceló, va parlar-hi i va enviar-li cinquanta pàgines de Llefre de tu traduïdes al francès. Pàgines que havia traduït amb la seva editora al català, Maria Bohigas, i gràcies a l’ajut de l’Institut Ramon Llull. Només van caldre quinze dies perquè Lambert s’hi engresqués. Un any després, Ogre de toi va veure la llum a França amb una coberta especial feta per Barceló.

En la presentació, van sonar-hi les veus d’Annie Bats, la traductora; d’Yvon Lambert, l’editor; i de Rossy de Palma, la vedet. Com és tradició a França, hi va haver una rapsoda: Rossy de Palma va llegir tres pàgines del llibre. Ara l’actriu viu un moment dolç a París. Fins al 31 de març, al mític cabaret Folies Bergère, participa com a estrella convidada en l’espectacle de Jean-Paul Gaultier Fashion Freak Show, que repassa la vida del dissenyador. De Palma explica que acompleix un somni que tenia ja de petita: ‘Es un temple de la fantasia on han actuat vedets com Joséphine Baker’, remarca.’

Una dolça tortura

Traduir una obra d’orfebreria de la llengua pot ser una tortura. Una ‘dolça tortura’, diu la poetessa Annie Bats, que va estar quasi un any fent la traducció de Llefre de tuOgre de toi. ‘Evidentment és una traducció molt difícil i és molt ben feta –diu Mesquida–. En aquest llibre hi ha una espècie d’orfebreria, un intent de remodelar la llengua, de cercar matisos, dobles sentits, fer jugar molt el llenguatge, i trobar això amb la llengua francesa duu molta feina. És una escriptura aparentment senzilla però per davall és complicadíssima.’

La feina de fer aquesta traducció ha requerit un contacte constant amb la traductora: ‘Ha estat molt pactat. Ella podia trobar solucions que jo no podia ni imaginar, i com que el llibre té aquesta part de matisos, per trobar-les has de conèixer molt bé l’altra llengua. La traducció literal és impossible.’ Llefre de tu, de fet, és un llibre on n’hi ha molt, de francès.

Ogre de toiLlefre de tu permet diverses lectures. ‘És com una casa on pots entrar pel jardí, per la finestra, per la porta de darrere, per on vulguis. No és un llibre amb un començament, nus i desenllaç. És com un paisatge al qual pots anar pel bosc, per la mar, pel cel… Té moltes d’entrades’, explica Biel Mesquida, que afegeix que els seus llibres són com amics que tens al costat i els pots visitar sempre que vulguis companyia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any