Bernat Lavaquiol: “ERC fa servir Tomàs Molina per posar un llacet a la merda que li arriba del PSC”

  • Entrevista al candidat de la CUP per Lleida i portaveu de la plataforma Stop Jocs Olímpics

VilaWeb
Fotografies: Albert Salamé.
Arnau Lleonart
14.04.2024 - 21:40
Actualització: 03.05.2024 - 11:47

La CUP entoma la campanya de les eleccions a Catalunya amb una defensa molt forta de l’ecologisme per distingir-se com a partit verd del parlament, que colla una ERC que ha fet aigües amb la gestió dels macroprojectes. La negativa dels Comuns a aprovar el pressupost pel Hard Rock ha precipitat les eleccions, però abans ja van haver d’embeinar els Jocs Olímpics d’Hivern que volien fer al Pirineu i es van embolicar amb propostes estranyes per a ampliar la capacitat de l’aeroport de Barcelona encotillades per les limitacions de les proteccions ambientals de l’estany de la Ricarda. A la CUP estan convençuts que la gent està d’acord que l’origen de la crisi climàtica és la irresponsabilitat depredadora del capitalisme, i ara solament cal que comprin les seves receptes per a fer-hi front. És per això que Laia Estrada, la principal veu de la CUP en contra del Hard Rock durant la legislatura passada, és la cap de llista per Barcelona. I és per això que han donat a Bernat Lavaquiol (1994), un regidor jove de la Seu d’Urgell que va ser portaveu de la campanya Stop Jocs Olímpics, la responsabilitat de ser el cap de llista per Lleida. Molt crític amb “l’ecologisme neoliberal i ambientalisme de propaganda”, critica amb contundència Tomàs Molina, el fitxatge mediàtic d’ERC per a les eleccions europees. Si la CUP vol parlar d’ecologisme, parlem-ne.

L’ecologisme no és nou a la CUP, però en aquesta campanya projecteu un vessant ecologista més fort que mai, potser comparable a quan la CUP va agafar la bandera feminista i va virar gran part del discurs cap ací. Com és que feu aquest canvi?
—Fem una lectura de la realitat de la crisi ambiental, amb un primer embat molt fort per l’escassetat d’aigua per la gestió que en fem. Vénen anys molt durs, és el moment de fer un pas endavant i anar a l’arrel de què ho provoca. Hi ha una generació, la que ha nascut per sota meu, que ha viscut tota la vida amb crisi social i ambiental. Xavals amb molts problemes d’angoixa, ansietat i depressió, perquè tenen uns estudis molt potents i no troben feina i no poden pagar el lloguer, i perquè pateixen per allò que vindrà amb el canvi climàtic. Hem de fer-hi front amb propostes que vagin a l’arrel del problema, transformadores, perquè és possible una altra manera d’organitzar la societat que no ens aboqui al desastre.

El canvi climàtic s’ha fet més evident que mai amb la sequera i les calorades d’aquests darrers estius, però esteu segurs que això és el que la gent tindrà al cap quan vagi a votar o prioritzaran unes altres qüestions?
—El que determina el vot també és responsabilitat de la premsa i com decideix d’enfocar el marc de la campanya. El CEO de fa dues o tres setmanes deia que la primera preocupació de la població era el canvi climàtic. A la gent la preocupa, l’angoixa i vol solucions. Quines oferim? Optem per un capitalisme verd com el d’Esquerra Republicana, que s’empassa tots els macroprojectes especulatius que posa sobre la taula el PSC? Fem una rentada de cara dient que per a solucionar la crisi climàtica i social que ha provocat el capitalisme ens cal més capitalisme? O diem que el problema és la manera d’organitzar la societat basada a augmentar els beneficis d’uns pocs que controlen els recursos?

Per exemple?
—A Ponent podem decidir com volem que sigui el sector primari. Hi ha una gent que vol macrogranges de porcs controlades per l’agroindústria, i que el 85% del porc que produeixen se’n va a l’exportació. Rebentem els sòls de Sud-amèrica per portar la soja cap aquí, contaminem els nostres aqüífers, posem tota la merda dels porcs a les nostres terres, explotem els treballadors i, a sobre, exportem l’aigua en forma de porc. Tot això per a enriquir uns pocs mentre es destrueix el model de petita i mitjana pagesia. Hi ha dues maneres d’organitzar la societat, la nostra és produir allò que necessitem amb els recursos que tenim, i creiem que aquesta és la manera de fer front a la crisi climàtica. I hi ha gent que té unes altres apostes: Tomàs Molina proposa de fer uns Jocs Olímpics i empassar-nos el Hard Rock, no tanca la porta a l’ampliació de l’aeroport, parla d’energia nuclear, i tot això diu que ho farà per solucionar el canvi climàtic. No, el canvi climàtic té uns orígens molt clars. Tu no pots revertir aquesta situació intensificant allò que ens hi ha portat. Esquerra fa servir Tomàs Molina per agafar tota la merda que li arriba del PSC, tots els macroprojectes, posar-hi un llacet i que la societat s’ho mengi. Crec que estaria bé que hi pogués haver un debat de quin model de país i de quin ecologisme volem. M’agradaria molt poder fer un debat amb Tomàs Molina per a abordar tota aquesta situació.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Es presenta en unes altres eleccions, no sé si hi estarà disposat. De tota manera, us va sorprendre que fes el pas d’entrar a la política?
—M’agrada molt Antonio Gramsci, que parla del paper dels intel·lectuals orgànics del règim. Una gent que aparentment no hi és vinculada, però que ocupa llocs de decisió i són referents per a la societat, que modulen el sentit comú de la gent. I en Tomàs Molina sempre l’ha modulat perquè ens empassem el capitalisme. Perquè pensem que amb unes reformes petites podríem solucionar el problema. No sé si sorprèn que hagi fet aquest pas, ell ja ho feia des del lloc que tenia abans. Ara fa un pas més, entenem que és perquè Esquerra ha fet unes polítiques econòmiques i ambientals nefastes, i necessita reforçar el seu argumentari amb gent com ell, que hi pot aportar una referencialitat. Malgrat que es presenti en unes europees, ell diu molt clarament que s’hi presenta per parlar del canvi climàtic. Doncs parlem de com ho farem. Diu que al Pirineu els Jocs Olímpics haurien anat molt bé per a millorar la línia de tren a la Seu. A la Seu no hi ha tren!

Una cosa que diu Tomàs Molina és que l’espècie humana no s’acabarà amb el canvi climàtic, sinó que la seva vida serà més difícil i que, per tant, cal fer polítiques per a adaptar-s’hi. Aquesta perspectiva xoca amb el catastrofisme, que pot arribar a ser desmobilitzador i fer que la gent, tant per tant, assumeixi que no hi ha res a fer i es tanqui a cercar el màxim benestar individual.
—Hi ha tres maneres d’entomar la crisi climàtica, que va relacionada amb la crisi social. Una és que, davant el col·lapse, una persona de classe mitjana de Barcelona se’n vagi a la muntanya a viure aïlladeta. No fem res, ens assegurem que nosaltres estiguem bé i prou. Una altra opció és la d’en Tomàs Molina de dir, això no és tan greu, fem Jocs Olímpics, un Hard Rock i una ampliació de l’aeroport. I hi ha la tercera opció, que crec que és la correcta, que és acceptar que vénen uns anys molt durs i preguntar-se si el desastre de la crisi ambiental i social el gestionarà la dreta o nosaltres. Volem que els nostres xavals treballin fent llits d’hotel i servint gintònics, o volem una feina estable i de qualitat? Volem poder pagar l’habitatge, tenim pobles amb el 80% de segones i terceres residències. El model que proposa Tomàs Molina augmentarà la crisi social i ambiental i ho tenyirà amb un ecoemblanquiment dient que ell ens salvarà del canvi climàtic. Esquerra ha de ser valenta i debatre sobre quin model ecològic volem. Creiem que ens enganyen amb les seves solucions. Sigui per desconeixement seu o per mala fe.

Parlem de model. Per què us oposeu als macroprojectes d’energies renovables? Necessitaríem generar més de 50.000 MW per a arribar al 100% d’energia renovable a Catalunya. No hi arribarem solament amb produccions comunitàries, anem tard com a país i tenim poc temps.
—És urgent i estic totalment d’acord que no podem anar amb cosetes aïllades i petites, s’ha de fer un canvi de país. Però hem de pensar com ho ordenem. Reforcem una gran metròpoli, que és grisa i que no s’hi pot viure, i al mateix temps trinxem tota la resta del país, les millors terres de cultiu, per portar una energia de centenars de quilòmetres lluny cap a l’àrea metropolitana? Tinguem en compte que les línies perden un 30% de l’energia quan es transporta. O distribuïm més bé el país? Potser no cal una ciutat tan gran i uns pobles buits durant la setmana i col·lapsats el cap de setmana. Potser el que cal és potenciar el sector primari i una petita indústria de transformació d’allò que elaborem del camp i dels boscos a la Catalunya rural. Repartir més bé el país: industrialitzar el camp, i fer entrar el camp a la ciutat. Un país més harmònic.

Però això no es contradiu amb els macroprojectes. Iberdrola pot oferir d’instal·lar X plaques solars o X molins de vent, i se’ls pot dir no d’entrada o s’hi pot negociar en quines condicions perquè sigui tan beneficiós com sigui possible per a la comunitat. És veritat que seran els de sempre que tornen a fer diners, però ens resoldran una necessitat.
—Al desastre climàtic ens hi ha portat aquesta gent, la solució no hi passa. Passa per fer la transició energètica amb una energètica pública, ordenada des del govern, pagada per tothom i que entri a disputar amb Iberdrola i Endesa. No com la d’ara, d’autoabastiment d’ajuntaments. Això ho hem de fer des del sector públic, el privat no ens serveix. Qui va amb Forestàlia, que és l’empresa principal que va pel país per posar plaques solars als millors camps? Felip Puig.

Felip Puig és un senyor de negocis i farà el negoci pensant en els seus beneficis. Però potser aquest negoci també pot ser positiu per a la comunitat. Hi pot haver gent que s’enriqueixi però que també ens ajudi a avançar amb l’autoabastiment d’energies renovables.
—La nostra recepta no pot ser una altra: fem la transició, però fem-la amb una energètica pública. Iberdrola no ens solucionarà el desequilibri territorial ni la crisi social i ambiental. Aquests van a guanyar el màxim benefici, els és igual la transició! Si veuen un nínxol de mercat amb les renovables l’explotaran carregant-se les millors terres de cultiu, i si un altre dia veuen un altre nínxol de mercat, hi aniran. Igual que els fons d’inversió, que ara veuen un nínxol de mercat a acaparar terres. Tenen la seva planificació del país basada a maximitzar els beneficis. Nosaltres proposem també una planificació del país, però no dictada per Foment del Treball. Que la puguem decidir la gent del país.

L’energètica pública que dieu la vau pactar ERC i la CUP en l’acord d’investidura d’Aragonès, però de moment solament produeix i gestiona energia per a edificis públics i no ha entrat al mercat com a comercialitzadora. Us ha decebut?
—No és una energètica pública real. No fa el paper que caldria. El govern no és a l’altura dels reptes que ha d’entomar per oferir-nos uns futurs mínimament desitjables. Què ens diferencia de la resta? Que veiem on neix el conflicte. Un sistema econòmic com l’actual no ens serveix per a garantir-nos el futur. Podrem fer canvis? Depèn de la força que tinguem. Això implica tenir una CUP forta al parlament, però també articular la societat amb un bloc ampli que faci front a aquesta crisi ecosocial.

Fins ara la CUP quan ha estat forta al parlament ha arribat a condicionar l’executiu, però també podria pretendre d’assumir responsabilitats de govern. Ho preveieu?
—Amb un ecologisme neoliberal no ens hi trobaran. Amb un ecologisme per a les classes populars i per a les majories, si ens posem d’acord amb els programes, es pot parlar de tot. Però siguem conscients que el moment és greu.

Això vol dir que sí que estaríeu disposats a entrar al govern si les polítiques us encaixessin?
—Parlem de quines respostes s’han de donar. Nosaltres les tenim clares. Ecologisme neoliberal i ambientalisme de propaganda per a continuar fent ampliacions de macroprojectes que ens porten al desastre, no. Ens porten al precipici i nosaltres volem marxar-ne.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Amb aquesta perspectiva, quins són els vostres aliats potencials?
—Qualsevol amb qui ens asseiem a taula per revertir totes aquestes polítiques ecocides i que van en contra de les classes populars. Evidentment, el marge és reduït. Som l’únic espai polític que entoma això des d’on creiem que s’ha d’entomar, amb una crítica global al sistema i oferint-hi una alternativa. La majoria de gent està d’acord amb l’anàlisi, ara cal que ens posem d’acord amb les solucions.

Parleu de posar-vos d’acord amb les polítiques, però també és molt important la confiança. El 2021 vau tancar un acord amb ERC i un any després ja dèieu que el govern l’incomplia. Amb aquest precedent tan immediat teniu marge per a entendre-us?
—No repetirem la situació del 2021, amb uns acords que al cap de tres dies ja no es complien. Si ens posem d’acord amb assumptes programàtics, s’han de complir i hi ha d’haver garanties.

La garantia que us va donar ERC era fer una qüestió de confiança a Aragonès dos anys després, i al final no va ser així.
—És la paraula d’Esquerra.

Carles Puigdemont diu que vol ser investit president amb els vots d’Esquerra i la CUP. Hi ha cap vet a la seva figura o es pot parlar d’investir-lo?
—Que torni Carles Puigdemont és una alegria per a tothom. I més en aquest moment, que ahir es va saber que Jesús Rodríguez, companys d’Òmnium i companys de Girona són a l’exili. No volem que marxi més gent. Volem que la gent torni a fer la política aquí, que no hi hagi repressió. Solidaritat total. I si hem de fer els debats a Catalunya Nord, hi anirem. La qüestió és per a fer què, torna? Puigdemont va marxar a l’exili com a president i ara torna com a candidat del Junts més Convergència dels últims anys. La seva formació política de l’any 2017, quan el país l’empenyia amb un caràcter progressista, obert i transformador, no té res a veure amb el Junts d’ara. Si ve a aturar l’ampliació de l’aeroport i el Hard Rock, ens hi trobarem, però ens preocupa que no vingui a fer això.

Situeu Puigdemont i Aragonès en el mateix pla a l’hora d’arribar a acords?
—Al poble no podem regar l’hort, no hi ha aigua i la volen gastar per fer canons de neu i en els porcs. El moment és greu, hem de mirar com avancem i no és qüestió de personalismes, és qüestió d’unes polítiques molt clares que urgeixen al país.

Fa poc us vau trobar sols al parlament demanant de recuperar el català com a única llengua vehicular a l’escola. Això serà una mesura que exigireu en les negociacions després de les eleccions?
—Abans em preguntaves amb quins actors arribarem a pactes. Doncs en la defensa del català no vam poder arribar a cap acord amb ningú i ens vam quedar sols. No farem un pacte amb algú que vulgui fer el contrari que nosaltres, que volem defensar el català. Si estem sols, això és el que ha votat la societat. No podem fer una cosa que no tenim la força per a fer. Volem que ens voti més gent per a tenir més força, i intentarem organitzar la societat perquè ens condueixi cap aquí.

Aquests darrers temps també s’ha vist amb molta preocupació l’estat del sistema educatiu. Per exemple, com que es va identificar que havia baixat el nivell, es va implantar una prova d’aptitud personal o el nivell C2 de català, però ara ens trobem que hi ha més places que aspirants a les oposicions per a ser professor de matemàtiques, de català i d’informàtica. Què fem?
—Patim les conseqüències de les retallades de Convergència i Unió de fa una dècada. Perdre la sisena hora, abaixar tots els índexs de qualitat i abaixar el pressupost ha fet empitjorar la qualitat educativa. No pot ser que un professor faci classe a 30 o 35 xavals. Potser amb 15 n’hi ha prou. Es reverteix posant diners a la pública, no a la concertada. Trencar amb la segregació escolar, amb les escoles que són guetos. Si dónes unes condicions materials a l’escola pública perquè es pugui desenvolupar amb bones condicions i bons professionals, tot es posarà en marxa.

I com ho fem per recuperar l’atenció d’adolescents que estan més desmotivats que mai, i que la força dels algorismes de les xarxes socials els ha impactat tant?
—Sóc professor, i quan faig classes a la universitat m’he trobat que els xavals pugen amb poca capacitat d’entendre allò que llegeixen. Els costa molt la comprensió lectora, però no estan desmotivats. Els poso uns textos complexos, i tenim uns debats complexos. Els segueixen i els motiva, i les classes magistrals els agraden. No hem d’abaixar el llistó. Amb llistons elevats, els xavals de segon o tercer de carrera són capaços de seguir-ho i els motiva. El que no podem fer és anar a l’escola a aprendre classificacions de memòria. Raonem, entenguem com funciona la societat, que les realitats no són aïllades; sinó que són complexes i interrelacionades. Quan portes aquesta manera de veure a classe, la gent et segueix, s’engresca, participa i aprèn.

A la sanitat sovint també hi manquen professionals. Desocupació zero. Com ho voleu revertir?
—És especialment greu a l’àmbit rural. Al Solsonès no es pot avortar. A tota la província de Lleida, tan sols es poden fer avortaments quirúrgics en clíniques privades i la sanitat pública les subcontracta. A l’Hospital de la Seu, que exerceix com a capital del Pirineu, només hi ha un metge d’urgències a la nit. La gent té por de posar-se malalta. Tampoc no tenim residències públiques. La gent ha de tenir una vellesa de qualitat. Sense patir, sense angoixa. Un altre tema important: el servei d’atenció domiciliària. No es pot planificar igual a l’Eixample, on viuen milers de persones en un quilòmetre quadrat, que a l’Alt Urgell o a les Garrigues, on, en una superfície enorme, hi viu molt poca gent. Si no hi ha els serveis públics, precaritzem les dones, perquè són les que s’encarreguen de portar els nens al col·legi, de portar la gent gran a l’hospital, d’anar a comprar… En lloc de treballar, es dediquen a fer de taxistes perquè no hi ha transport públic ni serveis públics als pobles.

Fa poc el govern va anunciar incentius econòmics i de conciliació laboral als sanitaris que anessin a la medicina rural.
—Perquè un metge pugi al Pirineu o vagi a treballar a llocs rurals de Ponent l’incentiu no poden ser cent euros més a final de mes. Ha de poder desenvolupar la seva carrera, que pugui formar part d’equips de la Vall d’Hebron i de més llocs, també des del món rural. S’ha de pensar en quina formació i quina projecció de les seves carreres professionals poden tenir.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Proposeu una “nova economia catalana” que promogui propostes més enllà de les costures autonòmiques per a mostrar al país la mena de polítiques que es podrien fer amb la independència. Això ja es va fer entre el 2015 i el 2017, i sense culminar la independència van acabar totes a la paperera del Tribunal Constitucional espanyol.
—Som independentistes perquè nosaltres creiem que la manera actual d’organitzar la societat no és la correcta i ens porta al precipici. Creiem que una altra manera d’organitzar la societat molt més racional és possible, però implica trencar amb el règim del 78.

Com es fa per a arribar més enllà d’on es va arribar el 2017?
—Al pla institucional, no revertirem la crisi ecosocial ni arribarem a la independència amb pactes de les cúpules d’Esquerra i Junts amb l’estat. I hi ha d’haver una articulació popular forta en tots els àmbits i que s’interrelacionin per la independència. Però una independència plena, no una independència de forma perquè no canviï res. Amb un nou rumb, una nova economia catalana. Una nova manera d’organitzar la societat. La societat ha d’empènyer amb construcció popular i els partits institucionals han d’estar a l’altura per entomar aquest horitzó d’esperança. Que no s’hi posin en contra; ni pactant amb l’estat perquè s’acabi el procés independentista, ni fent la rentada de cara de les polítiques del PSC amb en Tomàs Molina.

Sovint l’independentisme de base demana unitat entre els diferents espais independentistes. Hi esteu disposats?
—Em faig pesat, però és que la lectura de la realitat que veiem és greu. Hi ha angoixa, hi ha patiment i hi ha incertesa. Què ve a fer el candidat Puigdemont? Segons això ens entendrem o no. Pactar en abstracte, no. Perquè no avancem amb el procés d’independència i som al precipici amb la crisi ecosocial.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any