25.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 26.05.2017 - 12:10
Al president Puigdemont li van preguntar dimecres quant de temps pensava deixar al president Rajoy per a respondre la carta en què li demanava una negociació sobre el referèndum. La resposta va ser que la carta li arribaria avui i que, com que la qüestió és important, ja comptaven que no diria res abans de quaranta-vuit hores. Puigdemont s’equivocava i Rajoy gairebé no ha deixat passar ni minuts abans de donar la resposta, una resposta que marca el començament de l’etapa final: no a tot.
Amb això s’obre una situació nova, que el Parlament de Catalunya i el govern oficialitzaran, com és lògic, en el moment que ho consideren convenient: no cal esperar res ni ningú. Catalunya ha demostrat de sobres l’interès a resoldre l’afer per la via negociada per no causar sotracs, però en vista del tancament rotund de l’estat ara, simplement, la majoria parlamentària ha de complir el mandat que els ciutadans li van atorgar. Els vam votar per fer la independència en divuit mesos i això han de fer. Tenint en compte, això sí, que no seran divuit sinó vint, des del moment que va haver-hi un govern, o vint-i-tres si comptem des de la constitució del parlament. Després de l’espera de segles, i vistes les complicacions que hi ha hagut per a arribar fins ací, per mi la diferència no és cap inconvenient.
Ara toca, doncs, que la segona quinzena de setembre, l’1 d’octubre a tot estirar, es faça el referèndum. Que tinga una pregunta clara i que la llei de transitorietat deixe ben dibuixada la passarel·la jurídica que ens permetrà de proclamar la república si el resultat hi és favorable. Què faça o què diga Espanya, a partir d’aquest moment, no té importància.
I, en tot cas, ara la pressió passa tota sobre Rajoy. Els qui clamen per una solució negociada –ahir el Cercle d’Economia– ja poden començar a pressionar-lo a ell. Si no hi ha eixida negociada és perquè ell no ho vol. I els qui creuen que no hi ha d’haver diàleg sinó submissió de la població de Catalunya ja poden començar a demanar-li què pensa fer per aturar el referèndum. Perquè no podrà oferir cap resposta convincent.
Rajoy haurà d’entomar una gran tronada per mirar d’explicar què fa. I, en contrast, el govern i el parlament de Catalunya tenen un camí clar al davant, perfectament pactat i mil·limetrat. Sense gens de pressió més enllà de complir la voluntat dels votants i no deixar-se impressionar per res. Però mireu si han canviat de pressa les coses, que aquells que preguntaven com faríem el referèndum ara ja només pregunten de quina manera pensa impedir-lo Rajoy. Benvinguts a l’etapa final.
[Bon Dia] –La filtració a la premsa americana, primer del nom de l’autor de l’atemptat de Manchester i després de fotografies de les proves pericials, ha causat un enorme maldecap a Donald Trump. La intel·ligència britànica estudia de no compartir informació essencial amb els seus col·legues americans, escandalitzada per la facilitat amb què arriba a la premsa. La premsa també discuteix sobre la conveniència o no de fer públiques aquestes dades. Per exemple, hi ha qui argumenta que difondre el nom de l’autor de l’atemptat havia de permetre als seus companys de saber de quanta informació disposava la policia. El debat no és senzill i ahir grans mitjans van fer pública la seua argumentada opinió, incloent-hi The New York Times, que va publicar nom i fotos. Destacaré aquest editorial de The Guardian, que enfoca la qüestió d’una manera molt adequada.
–TV3 va proposar ahir a IB3 i a la nova Televisió Valenciana de crear un nou canal de televisió conjunt que emetria, de moment per internet, programes de totes tres cadenes. No cal dir que seria una iniciativa important. TV5 de la francofonia és el precedent a imitar i el model de referència.
–Ara fa cinquanta anys, encara sota el franquisme, la Flama del Canigó va ser rebuda per primera volta a l’Ajuntament de Barcelona. Durant anys havia estat perseguida ‘com si fos una bomba’, segons que explica Ernest Costa en aquesta entrevista que publiquem avui. El relat d’aquella rebuda és deliciós i torna a revelar-nos que la persistència de la gent ens ha fet arribar on som. Us recomane molt que la llegiu.
Ha segut un vist i no vist. Fins i tot semblava que el govern de Rajoy tenia preparada la resposta. Tal vegada l’han escrita per allò de poder dir que han fet alguna cosa. I ara ja està clar que ho faran tot per impedir un referèndum, que ja consideren un colp d’estat. Tot el que siga menester. O com deia aquella propaganda, “tot, tot i tot”. Negociar, però, es veu que no. De manera que ja han fet alguna cosa. Ara, hauran d’esperar el moment que trie el govern de Catalunya, adonar-se’n a temps del proper moviment i reaccionar de manera adequada, si ho poden fer. També s’han deixat aquells que confiaven en la tercera via al carrer. Sense cap argument per argumentar res. Obligats a callar. I mentre, com en les partides d’escacs, el temps per a fer les properes jugades s’esgota. Qualsevol error és quasi fatal. Afortunadament per a ells, tenen un dossier secret des de fa mesos. La primera fase és fer por. Com als xiquets amb l’home del sac. El que passa és que quan sents parlar a Puigdemont i a Rajoy, penses que només un dels dos pot creure encara en l’home del sac. L’altre, fins i tot parla idiomes. Així que comence a comptar amb l’emoció de veure a quin bàndol se li esgotarà primer el temps. De moment, 127 dies, per al final de setembre.