“La Belén no proposava de fer barricades, però si se’n feien ella hi era”

Dimecres, la Directa va destapar un cas més d’infiltració policíaca en moviments socials catalans. En aquest cas, era una noia de Madrid que es presentava amb el sobrenom de Belén Hammad Gómez i amb la història que el seu pare era palestí. Gràcies a aquesta carta de presentació, va entrar a la comunitat palestina catalana i, des d’allà, es va moure per diferents espais anticolonials i de lluita no violenta, entre els quals, un taller de Novact, que la va acostar al Casal Popular 3 Voltes Rebel, a Nou Barris (Barcelona). Allà va teixir xarxes de confiança política que li van donar accés a Endavant-OSAN, una de les organitzacions estratègiques que marca el pols de l’Esquerra Independentista. El 2020 se’n va anar de Catalunya amb l’argument d’un canvi de feina i de tornar amb la seva mare, que deia que estava malalta. La revelació dels altres infiltrats destapats per la Directa va fer que alguns dels qui havien estat companys de militància de la noia aixequessin la cella i comencessin a buscar-ne el rastre. Ara la seva identitat secreta ha estat exposada i, fins i tot, té una pàgina a la Viquipèdia amb el seu nom real.

De tot plegat, n’hem parlat amb dues representants d’alguns dels espais que va parasitar: Sara Soler, membre d’Endavant-OSAN a Nou Barris, i Melani Barbero, del Casal 3 Voltes Rebel.

—Què us va fer sospitar que la vostra companya en realitat era una policia?
—Melani Barbero [M. B.]: Feia un temps que ja no era sòcia del casal ni era a Endavant. Arran del documentari Infiltrats, vam veure uns patrons comuns que ens van fer pensar que hi havia alguna cosa no quadrava.

—Quins eren aquests patrons?
—Sara Soler [S. S.]: Després d’anar-se’n, va mantenir contacte amb nosaltres, però molt intermitentment. L’excusa que va posar quan se’n va anar va ser per coses de la feina, però també que tenia un familiar malalt, igual que en altres casos d’infiltració.

—La diferència amb els altres és que ells van tallar en sec el contacte i van desaparèixer, en canvi, ella sí que el va mantenir.
—M. B.: Molt puntual. Avui en parlàvem amb companyes de la comunitat palestina, sí que va reprendre algun contacte, el 2023. Fa gairebé dos anys que no.

—Se’n va anar deixant amics o gent amb qui tingués una relació propera i que pogués tenir interès per com li anava?
—S. S.: Al Casal 3 Voltes Rebel no havia fet gaire amistat. Amb algunes de les companyes sí que hi havia parlat una mica, i després d’anar-se’n hi va continuar parlant una temporada, però la intensitat va anar disminuint fins que només hi parlava intermitentment. Alguna vegada havia dit que tornaria a Barcelona perquè havia de visitar algun familiar, però no va arribar a quedar amb ningú.

—I en aquests intercanvis de missatges preguntava coses de l’àmbit més polític o de mobilització, o era purament personal?
—S. S.: Era absolutament personal. Era una persona que semblava molt simpàtica, que es preocupava molt per la resta, sempre amb paraules molt afectuoses… No feia sospitar.

—Quina personalitat mostrava?
—M. B.: Aquests dies hem estat recordant coses i al final rèiem, perquè era la militant perfecta. Molt seriosa, molt responsable, portava sempre la feina feta, proactiva, col·laboradora sempre que calien mans… Un perfil de persona que tothom vol tenir a la seva organització. Això, pel que fa a la militància. Jo no vaig tenir gaire relació personal amb ella, però la gent que la tenia més a prop deia que era molt bona amiga, molt assertiva, molt acollidora, convidava la gent a parlar i explicar les seves vivències… molt companya.

—Era molt amigable, però dèieu que no va teixir relacions d’amistat profundes.
—M. B.: Era molt freqüent veure-la amb les coses de la feina de militància, però en els espais més lúdics o d’oci no acostumava a venir. Per exemple, quan feien algun vermut més social al Casal, menys polític, ella no venia. No tenia aquesta relació més lúdico-festiva.

—Sabíeu res de la seva vida personal?
—S. S.: No en parlava gaire. Venia de Sants, passant l’Hospitalet. Deia que vivia allà, però havia arribat al Casal 3 Voltes Rebel de Nou Barris a partir de la formació que va fer amb Novact, en la qual va teixir relació amb persones del casal. Va començar a militar aquí perquè deia que se sentia més còmoda perquè ja hi coneixia gent. Però no explicava gaire la seva vida, era una mica reservada.

—Com heu passat de la sospita que és una infiltrada a la verificació?
—M . B.: Teníem una companya que va començar a estirar el fil. Quan va trobar alguna cosa ho va passar a les companyes de la Directa, que són les qui han fet tot el procés d’investigació.

—Com va estirar el fil?
—M. B.: Amb alguna foto que teníem… Una recerca mitjançant les fotos, no el nom. I apareixia en uns altres espais.

—Fotografies amb policies?
—M. B.: No podem entrar gaire en això. No sabem si tot plegat acabarà amb una querella i ens agradaria deixar-ho, que tota la investigació l’ha feta la Directa.

—Teniu por que ella faci servir contra vosaltres la informació que va extreure?
—M. B.: No en aquest sentit. És perquè, si finalment decidim posar una querella, no volem que hi hagi res en el procediment que ens pugui complicar el procés. No és per la informació que hagi pogut trobar ella. Aquí poca cosa podia trobar, no ens amaguem. Sempre tenim la porta oberta i tot el que es fa és obert al carrer. No hi ha res a amagar.

—Voleu combatre-ho judicialment?
—M. B.: M’agradaria trobar responsabilitats polítiques. Tenim la sensació que hem d’estar justificant per què se’ns ha ficat una infiltrada a casa, com si féssim res dolent. És molt pervers. Som un espai obert, organitzat, que fa vida al barri i per al barri, i no hi ha res que justifiqui que ens fiquin aquesta persona. Ens agradaria trobar els mecanismes per a poder-ho denunciar legalment i que no quedi així, perquè ja n’hi ha hagut molts.

—Va començar la infiltració al moviment palestí i va arribar fins al casal i Endavant. Què creieu que buscava?
—S. S.: Era un moment previ a la sentència del procés, una escalada de la conflictivitat al carrer de tot el moviment independentista. Suposo que buscava informació de les nostres companyes, ella mateixa va participar en manifestacions. A Urquinaona, va anar amb mi a l’aeroport, i al tall que es va fer a la Jonquera. Però tampoc ha passat res a cap companya. Entenem que només volia una informació. Va venir, la va extreure i se’n va anar. Com deia la Melani, a Endavant no tenim res a amagar i estem tranquil·les.

—Dèieu abans que era una militant perfecta, molt propositiva i tot plegat. Però també ho era en el debat ideològic o només per a complir la feina?
—S. S.: No debatia gaire. Simplement, venia sempre amb tots els documents llegits, però era una persona que no intervenia ni es posava en treball de comissions.
—M. B.: Estava molt predisposada a fer totes les formacions que s’oferien. Tot i que acabés d’aterrar, volia fer qualsevol formació que es proposés.
—S. S.: A Endavant, també. Malgrat que feia molt poc que havia arribat, insistia molt a anar a l’assemblea nacional.

—I així podia llegir els documents interns.
—S. S.: Sí.

—Ella era nascuda a Madrid. Parlava català?
—M. B.: Molt poc. Se li veia l’esforç de parlar-lo, i la vergonya aquesta quan saps que no ho domines.

—Aquesta també és la diferència remarcable amb els altres casos que han sortit, que els policies eren dels Països Catalans. En aquest cas, era directament madrilenya.
—S. S.: Per a nosaltres no era cap sorpresa, perquè no se n’amagava, deia que venia de Madrid. Però el fet que fos palestina i milités en moviments palestins li va obrir les portes perquè no en desconfiéssim i també li obríssim les portes. Va aparèixer en un moment d’alta conflictivitat, en què molta gent va entrar a militar a l’esquerra independentista. No era estrany que qualsevol persona amb una mínima sensibilitat política volgués començar a organitzar-se. Havia passat uns anys abans amb els CDR, que hi anava absolutament tothom, fos com fos. Era normal, no era una cosa estranya.

—Es definia com a independentista, com a mínim?
—M. B.: No vaig tenir en cap moment aquest nivell de conversa amb ella. Només us podem dir que era present a les reunions, a l’organització, i que anava a les activitats al carrer i manifestacions. Entre nosaltres no ens ho hem preguntat, però si ets allà, t’ho pressuposen.

—Dins aquest rol propositiu, proposava accions de desobediència o sabotatge?
—S. S.: No proposava mai res, però sempre ho feia tot. Sempre estava disposada a fer qualsevol cosa. No era la persona que proposaria fer una barricada, però si hi havia companys fent-ne, ella hi era.

—Què heu pogut descobrir de la seva vida real? És veritat que el seu pare és palestí?
—S. S.: No ho sabem…
—M. B.: És una informació que no tenim. Per les gestions i l’organització que hem fet aquests dies amb la comunitat palestina, hem mirat d’estirar una mica més el fil, però no ens consta.

—Si ho fos, creieu que li podria haver sabut greu rebregar així l’herència palestina per a fer una infiltració policíaca?
—M. B.: És el que hem estat parlant entre nosaltres tots aquests dies. Si al final és veritat que aquesta dona té família a Gaza, què deuen pensar-ne ara mateix? És molt fort. Les companyes de la comunitat palestina hi han tingut una relació radicalment diferent que nosaltres. El nostre espai era molt polititzat i de molta militància, en canvi, per a elles, i en paraules textuals, era com rebre una germana. No els calia explicar gaires coses, al final és una lluita comuna, del mateix país d’origen, dones, joves… La rebuda era amb els braços oberts. Molta interacció a cases, amb la família… Compartien coses molt més privades. Aquí no tenia aquesta complicitat tan íntima. Per a elles l’impacte ha estat molt més fort que no pas per a nosaltres.

—Com ho han rebut?
—M. B.: Encara ho paeixen. Nosaltres tenim més aviat ràbia, elles estan en xoc.

—No en volen parlar?
—M. B.: Ara mateix tenen un ritme diferent. Necessiten més temps per a fer un treball intern i ens han demanat de fer-lo, però d’aquí a unes setmanes, quan estiguin una mica més tranquil·les.

—Saber que la policia ha pogut entrar dins les vostres organitzacions us fa canviar la manera com esteu oberts?
—M. B.: En un principi, impacta. Però hi poses cor i hi poses cap i t’adones que justament cerquen això. Hi ha aquesta resistència de dir, potser ara em fa més por o sóc una mica més curosa en segons quines rebudes, però no deixarem que això passi. El casal és un espai obert, un espai per al barri i des del barri que aglutina moltes organitzacions i persones amb sensibilitats polítiques diferents, però amb objectius comuns. Aquest projecte no es pot desenvolupar des de la por i la suspicàcia. No pots fer xarxa, així. Tot i que ara tinguem aquest neguit, continuarem funcionant de la mateixa manera.

—I a Endavant, que és una organització molt diferent d’un casal?
—S. S.: Ens caldrà mirar quins mecanismes interns tenim i com posar aquestes barreres perquè no torni a passar, però hem d’assumir que, si ho volen, pot tornar a passar. Aquesta por no ens ha de frenar, hem de mantenir la nostra acció política i continuar endavant amb l’organització i tot el moviment. Però ara sabem què és, sabem com han entrat i quines errades hem comès. Podem millorar tot això i construir coses noves.

—Quines errades heu identificat?
—S. S.: [S’ho pensa.] Això ho haurien de dir les persones que porten la lluita antirepressiva. Al final, milito al nucli local i hi pot entrar qualsevol persona si passa el procés de pre-militància.
—M. B.: El fet que ella vingués de la comunitat palestina ja era com un aval d’entrada. Hem de reconèixer que no posem gaire filtre, perquè és un espai obert. Hi ha gent que treu el cap a una activitat oberta, un concert, una exposició, i arrela; hi ha gent que ve un cop el mes; i n’hi ha que ve dos cops l’any. Aquest flux de gent diferent ja és normal, no podem posar gaires filtres.

—Sabeu què fa ara?
—S. S.: Qualsevol persona, sabent-ne el nom real, pot fer una cerca a Google i segur que en troba alguna cosa. Que la gent ho miri, si ho vol saber.

—Sabeu si encara és a Madrid o si l’han destinada a algun altre lloc?
—S. S.: No ho sabem.