Els Beatles a Barcelona: seixanta anys després de la nit d’aquell dia

Quan penso en els presentadors dels primers telenotícies de TVE –parlo dels anys 1960 i 1961– em vénen a la memòria un parell de rostres molt diferents, si més no en aparença. El primer és el de Jesús Álvarez, home d’aspecte afable i uniformat amb el bigotet de ritual tenint en compte que, a banda del seu títol de periodista, era militar. El segon és el de David Cubedo, una veu habitual al No-Do, que explicava les notícies amb un rictus de mal humor permanent instal·lat a la cara.

Dos rostres en blanc i negre que a força de veure’ls cada dia eren quasi de la família. I molt coherents, a més, amb la grisor d’aquella televisió freqüentada per col·laboradors tan sinistres com Jesús Suevos o Roberto Reyes, falangistes del morro fort que cantaven les meravelles del règim, escampaven consignes, adoctrinaven, renyaven i, com en aquells rètols dels trens sobre el perill d’abocar-se a l’exterior, ens advertien de tots els mals que ens podrien venir si ens deixàvem entabanar per les idees que arribaven de l’estranger.

(Diguem-ho tot, però: encara que sembli mentida, en aquella mateixa graella hi havia uns quants espais de clara intenció cultural. Em refereixo al programa de cinema que va convertir Alfonso Sánchez en una figura popular, al de teatre a càrrec d’Alfredo Marquerie o a l’instructiu Tengo un libro en las manos, presentat per Luis de Sosa, catedràtic de la Complutense.)

Histèriques i “escarabajos” peluts

La primera vegada que TVE va donar una notícia sobre els Beatles va ser en un telenotícies dels primers mesos de 1963 presentat per David Cubedo. Tot i els anys que han passat d’aleshores ençà em costarà molt d’oblidar aquells dos minuts d’una de les primeres actuacions del grup amb un públic de majoria femenina que xisclava i llagrimejava talment com si li anés la vida.

Tot i que després les veuríem un munt de vegades més, les imatges d’aquell dia ens mostraven un fenomen totalment desconegut fins aleshores. Ho torno a dir: eren les primeres que ens arribaven i, realment, feien força impacte. Un impacte multiplicat per la veu en off del senyor Cubedo, que amb to apocalíptic explicava que aquells quatre peluts amb guitarra començaven a fer furor a Anglaterra. A més es feien dir “Los escarabajos” (aquí la pronúncia de la “j” cubediana va esclatar contundent com una salva d’artilleria) i encara ningú no havia estat capaç de ponderar-ne les virtuts musicals perquè la cridòria histèrica del públic impedia cap audició mínimament solvent. Així doncs, el primer que TVE ens va dir sobre els Beatles va ser un discurs admonitori amanit amb tres atributs implacables i contundents: “escarabats”, “grenyuts” i “histèriques”.

(Abans no me n’oblidi: cinc anys després, el 1968, el senyor David Cubedo va ser condecorat amb la creu del mèrit militar. Tanco el retrat perquè ara sí que el tenim complet.)

Molt poc després d’aquell telenotícies iniciàtic un company de l’acadèmia de pis on estudiava el batxillerat ens va portar, perquè féssim una mica de salivera, el primer disc dels Beatles que vaig tenir a les mans: era un EP de quatre cançons amb “Please please me” de cançó principal.

Mirant aquell disc em vaig adonar que érem davant una cosa diferent de tot el que havíem vist per aquestes contrades. La fotografia de la coberta mostrava els quatre músics a l’escala d’un avió exhibint sengles bosses de viatge amb el nom de la companyia aèria britànica BEA convenientment retocat (ara en diríem “tunejat’) perquè s’hi llegís el nom del grup: The BEA-tles.

(Per cert: tret d’Òscar Dalmau, que aquestes coses se les sap totes, poca gent deu recordar que uns quants mesos després els 4 Gats van enregistrar una versió molt digna en català de “Please please me” feta per Pere Quart amb el títol “L’home solter”.)

1965: l’any dels Beatles

En la trajectòria professional del grup de Liverpool aquell 1965 –el de la seva visita a l’estat espanyol– no va ser un any qualsevol. Pocs dies abans del canvi de calendari –el desembre del 1964– havien publicat Beatles for sale, un disc d’estudi, el quart, que combinava mitja dotzena de clàssics del rock and roll amb vuit temes propis en què es percebien detalls de qualitat i originalitat que en els discs anteriors no eren tan evidents. A l’abril van publicar un avançament amb dues cançons de l’àlbum Help!: “Ticket to ride” i “Yes it is”; entre el 20 de juny i el 3 de juliol van fer una breu ronda per França i Itàlia que va acabar a l’estat espanyol; el 29 de juliol es va estrenar a Londres Help!, el seu segon film, dirigit per Richard Lester, igual que l’anterior, A Hard Day’s Night; el 6 d’agost es va publicar l’àlbum del film (que ja s’havia enregistrat actuar ací); entre el 15 i el 31 d’agost van fer la seva segona ronda als Estats Units amb un concert inicial que ha esdevingut mític al Shea Stadium de Nova York davant 55.000 espectadors i presentat per Ed Sullivan (les cançons de Help!, ara sí, van monopolitzar gairebé tot el repertori d’aquells concerts); el 26 d’octubre la reina Elisabet II els va lliurar la medalla de cavallers de l’Orde de l’Imperi Britànic; i el 3 de desembre publicaven Rubber Soul, un disc amb catorze cançons, totes pròpies, que confirmava que la trajectòria musical del grup enfilava un canvi de rumb summament prometedor.

Una nova etapa que va començar amb una decisió que va sorprendre tothom: cansats de viatjar contínuament i de tocar en espais oberts de gran cabuda que feien molt difícil que el so de la música s’imposés a la cridòria del públic (en l’enregistrament del Shea Stadium, per exemple, es veuen les dificultats que tenien per sentir-se entre ells), a partir del 1966 els Beatles deixaven de fer concerts i concentraven els seus esforços en la composició i l’enregistrament de nous discs. Segons les controvertides paraules de John Lennon per aquells mateixos dies, els Beatles ja eren més populars que Jesucrist i podien permetre’s tirar endavant qualsevol iniciativa que contribuís a fer-los encara més grans, més importants.

L’últim concert amb corbata

Aprofitant un forat de dues setmanes abans de començar la ronda pels Estats Units, els Beatles van muntar una ronda de concerts per a presentar Ticket to ride que va començar el 20 de juny a París i va acabar el 3 de juliol a Barcelona. Entremig, el 22 van tocar a Lió, el 24 a Milà, el 25 a Gènova, el 27 i el 28 a Roma, el 30 a Niça i el 2 de juliol a Madrid. Vuit ciutats i tretze concerts perquè a París, Milà i Roma van fer sessió doble de tarda i nit.

Precisament, aquests dies es pot veure a Milà l’exposició “Tutti pazzi per i Beatles”, que mitjançant una tria de seixanta-dues fotografies de premsa segueix el recorregut dels quatre músics d’ençà que van arribar en tren, gairebé a la mitjanit del dia 23, a l’Estació Central, fins al concert que van fer al velòdrom Vigorelli l’endemà a les quatre de la tarda (el de les nou del vespre no va merèixer l’atenció de cap mitjà), amb el gran Peppino di Capri de teloner, passant per la conferència de premsa prèvia al concert i una sessió de fotografies amb el Duomo milanès de rerefons.

El contracte dels dos concerts a l’estat espanyol el van signar el 5 de febrer de 1965 amb el promotor d’espectacles internacionals Francisco Bermúdez per un import de 5.000 lliures esterlines, despeses de promoció i transport a part. La circumstància que no hi hagués vol directe de Niça a Barcelona, i sí, en canvi, a Madrid, va fer que el primer dels dos concerts es fes en aquella ciutat. Els dies abans l’atenció de la premsa madrilenya es va dividir entre la indiferència i una actitud crítica entre hostil i carpetovetònica. Fins i tot sembla que en algun moment el governador civil de Madrid va plantejar-se la possibilitat de denegar-ne l’autorització, però el fet que en aquell moment ja se sabés que pocs mesos després aquells quatre músics peluts serien condecorats per la reina d’Anglaterra va decantar l’autoritat competent a mantenir les formes i restringir la cabuda de la plaça de bous de Las Ventas a la meitat al·ludint raons de seguretat. Les cròniques postconcert van parlar d’uns vuit mil espectadors.

A Barcelona, en canvi, a part de l’ostensible desplegament policíac per les proximitats de la plaça i al voltant de l’escenari, les restriccions governamentals no van anar més enllà i la Monumental es va omplir amb 18.000 espectadors, que van gaudir d’aquella nit històrica. Els preus de les localitats oscil·laven entre les 70 pessetes, per a les graderies, i les 400 pessetes reservades a les cadires de davant l’escenari, situades damunt l’arena.

Per al lector d’avui és important dir que entre els concerts de fa seixanta anys i els d’ara hi ha ben poques semblances. El 1965 els concerts tenien dues parts i un presentador que introduïa cada actuació: a Madrid i a Barcelona va ser Torrebruno, un showman italià molt popular a la televisió (al Shea Stadium de Nova York, com he dit més amunt, va ser Ed Sullivan).

A la primera part –parlo del concert de Barcelona, que és el que conec–, el cartell oferia una barreja ben peculiar: l’Orquestra Florida, els cantants Freddie Davis i Michel, molt esbroncat, i cinc conjunts: The Modern Jazz Dancers, les Beat Chics (un grup femení), la Trinidad Steel Band, els Shakers i els Sírex.

La segona part, poc abans de la mitjanit, la van monopolitzar els Beatles: dotze cançons en poc menys de quaranta minuts, quatre sortides al final per a saludar, ni un sol bis i molta tranquil·litat a les graderies. Aleshores encara no ho sabíem, però acabàvem d’assistir al seu últim concert vestits de fosc i encorbatats. A la ronda d’agost pels EUA –també a còpia de segones parts amb una dotzena estricta de cançons i sense bisos– la uniformitat de tots quatre músics es va mantenir, però amb canvis substancials: les jaquetes eren de colors clars amb coll vertical i sense solapes. I ni rastre de les corbates.

Divuit hores a Barcelona

Tal com ha explicat detalladament Miguel J. Navarro, l’home que sap (i col·lecciona) més coses relacionades amb el pas dels Beatles per Barcelona, la seva estada a la ciutat va ser de divuit hores i va tenir detalls que vists amb ulls d’ara poden semblar surrealistes, però que retraten força bé la situació en què vivíem immersos en aquells anys.

L’arribada a l’aeroport ja va ser de nota. A l’escala per on van començar a baixar els quatre músics es van trobar primerament amb la cantant Franciska (del Toro de cognom, germana del també cantant Eliseo del Toro, tia de l’actor Benicio i mare de l’exuberant Rebeca Pous), que en nom del productor Francisco Bermúdez els va donar la benvinguda i quatre barrets de torero que de seguida es van encasquetar. Tot seguit, en representació d’Alberdi, l’empresa responsable de la sonorització del concert, una senyoreta vestida de flamenca va repartir-los sengles nines vestides de sevillana, i per acabar, Elisa Estrada, presidenta del club de fans de Barcelona, els va regalar uns clauers gravats amb els seus noms.

(Val a dir que aquesta introducció folklòrica va tenir continuïtat hores després amb el barret cordovès que John Lennon va lluir durant tot el concert.)

Al peu mateix de l’avió, un Chevrolet que pertanyia a l’hoteler Joan Gaspart els va portar fins a l’Avenida Palace, a la Gran Via a tocar del passeig de Gràcia. Allí van ocupar un parell d’habitacions –una de les quals, la 111, és avui, convenientment decorada, la Suite Beatles– i van oferir una conferència de premsa bastant formal i tranquil·la.

Parlant de la premsa, val a dir que les portades dels diaris d’aquell 3 de juliol les monopolitzava José Pérez Francés, un ciclista càntabre que el dia abans havia guanyat, després d’una llarga escapada tot sol, la primera etapa de la història del Tour de França, que arribava a Barcelona. Seixanta anys enrere, mostres de “bravura” espanyola com aquella tenien barra lliure a l’hora d’ocupar les primeres planes de la premsa.

En la tria de l’hotel va influir el fet que Joan Gaspart, fill del propietari, havia fet pràctiques de gestió hotelera a Liverpool i, per tant, va poder viure de prop el naixement del grup. Ell va ser qui, ja a la Monumental i poc abans de sortir a l’escenari, es va canviar el pantaló amb John Lennon perquè al músic li semblava que mantenia la ratlla millor que el seu. Aquell pantaló, que ara seria un objecte de col·leccionista de preu milionari, va acabar al cove de la roba bruta i se li va perdre el rastre. Una oportunitat perduda, com també el fet que a ningú no se li acudís de demanar a John, Paul, George i Ringo unes ratlles signades al llibre d’honor de l’hotel.

Després del concert recordo haver llegit comentaris que deien que els Beatles “havien sacsejat Barcelona” i que aquella estona va ser “un oasi de llibertat”. Sense voler posar-me en el paper de l’enfant terrible jo no diria tant. És veritat que aquells tres quarts d’hora en presència dels nostres ídols van quedar incrustats de manera inesborrable en la memòria del que hi vam ser presents, però més enllà d’això, poca cosa més, francament. Per desgràcia, no cal dir-ho.

Evoco ara el viatge en tramvia de tornada a casa amb ma mare i mon germà, passada la mitjanit, tots tres enlluernats encara per les emocions que acabàvem de viure. I recordo també que mentre enfilàvem la Gran Via enllà cap a la Universitat, jo feia càlculs per veure quan podria anar a aquella entrada fosca d’escala del carrer de Tallers on el senyor Castelló venia discs. De fet, pensava especialment en un que tenia una cançó que em tenia fascinat: es deia “Satisfaction”.

Un llibre de col·leccionista amb testimonis del públic

Ara, vuit anys després de 18 horas de beatlemanía en Barcelona, Miguel J. Navarro (Montevideo, 1959) publica Cuando los Beatles visitaron Barcelona (1965-2025), un llibre de cent trenta pàgines que, com el seu precedent, és ple de fotografies majoritàriament inèdites captades tant de l’escenari com de la graderia. El llibre s’obre amb un pròleg de Toni Vall i, entre més material, aplega un resum de les cròniques que es van publicar a la premsa. Però la gran novetat és el seguiment que l’autor ha fet de les persones que van tenir contacte amb els Beatles aquelles divuit hores barcelonines. Dels diversos professionals que els van acompanyar a partir del moment que baixaven de l’avió fins als que, com a públic, vam ser presents aquella nit a la Monumental. Ha parlat amb una cinquantena de persones i al llibre ha fet una selecció de les coses més significatives que li han explicat. Entre molts més, hi trobem testimonis de gent com el fotògraf (i músic) Pep Puvill o Guillermina Motta, que hi va anar acompanyant Quico Pi de la Serra. Un recull d’impressions personals que ens ajuden a veure com va ser el concert de la banda dels espectadors.

Per a Navarro es gairebé impossible dissimular la seva condició de col·leccionista beatle, cosa de la qual gaudim els lectors perquè aporta als llibres un valor afegit molt remarcable. En el primer de la sèrie s’incloïa una reproducció facsímil de l’entrada del concert i en el que ara acaba de publicar ha incorporat unes quantes sorpreses més sobre les quals mantindré silenci perquè no vull aixafar-li la guitarra a cap comprador (una actitud sempre rebutjable, aquesta d’aixafar guitarres; i molt més si es tracta d’aquells “escarabajos” que tan indignat tenien el senyor David Cubedo quan, fa més de seixanta anys, va parlar-ne per primera vegada en aquells telenotícies en blanc i negre de TVE).