Una ruptura és una transició del vell sistema a un de nou mitjançant un trencament de la continuïtat jurídica de l’estat. En els processos històrics comparats, pot originar-se en dos contextos amb abasts i temporalitats diferents.

En el primer, la ruptura s’esdevé en un context d’acte-succés que permet el trànsit seqüencial i ordenat del vell sistema al nou en un període curt. Aquesta ruptura arriba per un esdeveniment (una victòria electoral, un referèndum, una revolució) que dota de legitimitat un nou projecte polític enfrontat al vell règim, el qual aprova una llei de transició que permet la substitució seqüencial i ordenada cap al nou sistema. És allò que s’ha anomenat el pas de la llei a la llei, mitjançant la llei. Aquesta era la via prevista a Catalunya amb l’aprovació de les lleis de referèndum i transitorietat jurídica. La impossibilitat de fer-la efectiva ha motivat que d’ençà de l’octubre-novembre del 2017 hàgim de pensar com fer la ruptura en un altre context: el de període d’interregne.

En aquest segon context, en què ens trobem actualment, la ruptura s’ha d’acomplir en un període en què se sobreposen el vell sistema i el nou en el mateix present social i polític. Allò que havia de passar de manera seqüencial i ordenada passa paral·lelament i es crea una situació de coexistència i dualitat de poders amb legitimitats parcials enfrontades, lluitant per enderrocar-se mútuament. Hi ha una contemporaneïtat qualitativa entre el vell i el nou en l’interior dels mateixos elements essencials d’estat.

Ara, que hi hagi dos poders paral·lels no vol dir que tinguin la mateixa força o poder efectiu durant tot el temps que coexisteixen. La correlació de forces es desplaça d’un pol a un altre segons cada moment. Si bé el 3 d’octubre de 2017 la correlació de forces era en el pol republicà, després de l’aplicació del 155 va tornar a passar al pol constitucionalista. Fer efectiva la República en un període d’interregne vol dir pensar com provocar aquell moment privilegiat de la història en què la correlació de forces és desplaçada, temporalment, al pol republicà per intentar un nou embat democràtic contra l’estat, essent conscients que possiblement no serà definitiu, però amb l’objectiu que després de l’acumulació d’embats democràtics es pugui aconseguir que hi hagi prou tensió en l’estat i la comunitat internacional fins al punt de forçar l’exercici del dret d’autodeterminació.

L’eufemisme que fem servir, en aquest període d’interregne, per dir que cal desplaçar la correlació de forces al pol republicà i, doncs, procurar les condicions oportunes per intentar aquest nou embat democràtic és ‘ampliar la base social’. Ara, com es fa això? Teòricament, l’ampliació de la base social es podria fer des del govern o des de la societat civil. A la pràctica, l’opció recomanable, avui a Catalunya, no és que ho faci el govern. Per què?

Hi ha dues vies mitjançant les quals un govern pot mirar d’atreure noves bases socials cap al seu projecte:

Una seria la via de l’acceleracionisme per a crear una ‘majoria d’efecte governamental’. Parteix de la idea que hi ha amplis grups socials indecisos que no poden decidir per endavant i en abstracte el dilema ‘o amb els republicans o amb els constitucionalistes’. És a partir de l’experiència pràctica en què –desobeint les previsibles suspensions del Tribunal Constitucional– el govern apliqués mesures socials de transformació estructural, que aquests grups podrien comparar quin dels dos projectes beneficia més els seus interessos de grup o classe i afegir-s’hi, creant-se una ‘majoria d’efecte governamental’. Al marge que el govern no té cap intenció d’optar per aquesta via, si en tingués, implicaria, segurament, l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, cosa que ens deixaria sense govern abans de poder intentar un nou embat.

L’altra via d’ampliació de la base social des del govern, per la qual sembla que es decanten alguns, seria mitjançant la moderació. Aquesta estratègia parteix de la idea que en societats liberals on hi ha igualtat formal però no real (no tots som iguals), el nombre de voluntats ajuntades no és sempre proporcional al poder de què es disposa. La quantitat d’individus no sempre és sinònim immediat de poder. Pots ser majoritari però no tenir el poder. Per tant, l’ampliació de la base no tan sols faria referència a una agregació quantitativa de persones sinó, sobretot, a la qualitat dels que aconsegueixis ajuntar al voltant. Qualsevol grup que lluita pel poder aspira més a la captura de grups de determinació que no a la quantitat d’individus. Aquest seria l’objectiu de la moderació, operar en l’espai ‘mercat de grups de poder’, per guanyar-se la confiança d’aquelles elits afins al projecte republicà tot i que receloses de la inestabilitat i el desordre. Aquesta via seria també desastrosa, en tant que convertiria el procés en ostatge de les elits i eliminaria l’única cosa que per a molts de nosaltres dóna sentit a aquest procés: el caràcter popular i potencialment transformador.

Així doncs, descartada l’ampliació de la base des del govern, l’únic espai que resta per a aconseguir desplaçar, momentàniament, la correlació de forces cap al pol republicà per poder intentar, a partir de la unitat cívico-institucional, un altre embat democràtic a l’estat és el de la societat civil. No tan sols perquè des del govern no és possible, sinó també perquè només si en la relació societat-partits som capaços de tornar a posar la societat al centre del procés podrem condicionar, forçar i dotar de fonament de legitimitat una acció institucional d’embat per part d’uns partits que, ara mateix, no tenen ni voluntat ni força per a dur-lo a terme.

En aquest sentit, cal institucionalitzar en el marc de la societat civil una nova plataforma que agrupi centenars d’entitats i organitzacions de tota mena, una Entesa Nacional pel Procés Constituent, entorn d’una demanda política concreta capaç d’esdevenir una nova reivindicació d’acció i mobilització de masses: el Procés Constituent. I alhora cal començar a gestar col·lectivament mitjançant les múltiples formes d’autoorganització ciutadana de la nostra societat un procés destinat a donar forma a les directrius polítiques, econòmiques, socials i culturals d’una nova constitució republicana, a la vegada que exigim que es faci efectiva.

Aquesta és només una proposta. Segurament n’hi ha més. Però, sigui com sigui, és urgent de pensar maneres de transitar de l’actual fase de ‘procés detingut’ a una nova fase de ‘procés en acció’, que ens permeti d’activar una nova correlació de forces favorable per a afrontar un nou embat democràtic no violent contra l’estat.

Albert Noguera és professor de dret constitucional a la Universitat de València i membre del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb