L’any 2014, el professor de la Universitat de St. Gallen Bardo Fassbender va sorprendre amb la publicació d’un article al diari Neu Zürcher Zeitung on criticava les autoritats europees i espanyoles per haver amenaçat Catalunya de quedar fora de la UE en el cas que es produís la independència. Fassbender és professor de llei internacional i europea i ha reflexionat i teoritzat sobre les implicacions del procés d’autodeterminació de Catalunya. Ara ha estat a Barcelona, convidat a parlar en les jornades ‘El dret d’autodeterminació al segle XXI’.

—Sosteniu que la independència de Catalunya no hauria de causar-ne l’exclusió de la Unió Europea i ho feu apel·lant a una interpretació dels tractats…
—Jo emfatitze alguns aspectes del procediment d’ascensió, de l’entrada d’un estat a la Unió Europea. Les regles europees no diuen res sobre la possibilitat que no siga un país tercer que demane l’entrada sinó una part d’un estat que ja en forma part. Suggeresc una manera de llegir els articles per a prevenir situacions que no convenen ningú. Per exemple, seria lògic advertir sobre el fet que el principi de la unanimitat per a l’acceptació dels nous membres, en un cas com aquest, hauria d’estar sotmès a revisió. Si no fos així, es donaria a un estat un dret unilateral de blocatge, una mena de vet il·limitat que faria mal a la mateixa Unió. En el cas català, per exemple, és difícil d’imaginar que Espanya puga votar a favor, i si això no s’arregla, hi haurà una paràlisi institucional molt poc útil.

—En els vostres textos, insistiu molt que cal respectar els valors originals de la Unió Europea i adaptar-se als canvis tenint-los com a guia.
—És clar que sí. Per exemple, hi ha el cas de la ciutadania europea. Cap altra entitat enlloc del món no ha posat un focus tan gran en els drets individuals que comporta la ciutadania europea. I al mateix temps, la Unió ha estat definida oficialment com una unió d’estats i ciutadans, no solament d’estats. Doncs, d’això, caldria despendre la idea que no es pot retirar la ciutadania europea als ciutadans catalans, encara que la república catalana quede fora de la Unió Europea.

—La tesi seria que la república catalana és fora en el moment del seu naixement perquè, lògicament, no ha pogut signar cap tractat encara, però que els ciutadans mantindrien les llibertats associades a la nacionalitat europea?
—Sí. Seria una bona solució.

—Però seria una solució provisional. Això no es podria mantenir eternament.
—És clar. Seria una solució provisional per al període negociador entre les institucions europees i l’estat català.

—I aquest període negociador no té tampoc cap precedent ni regla.
—Però s’haurien d’invocar, novament, els valors fundacionals de la Unió i les grans regles del dret internacional, entre les quals i sense cap mena de dubte, el respecte al dret d’autodeterminació.

—A Catalunya, per cert, els darrers dies ha renascut una polèmica sobre el dret d’autodeterminació. Hi ha qui insisteix que només es pot aplicar en els casos colonials…
—Que el dret d’autodeterminació és reconegut per a tots els pobles és una qüestió de la qual no hi ha cap dubte. Ningú no ho discutirà, això, seriosament. En tot cas, es pot discutir què significa l’expressió ‘poble’.

—Tornant al debat europeu, no us sembla que pesarà més, segurament, la pràctica institucional de la Unió que no pas els valors fundacionals?
—Però, fins i tot, mirant-ho així, és interessant. La natura de la Unió Europea és fàcil d’assimilar a un estat federal. Hi ha elements molt típics de les federacions que són presents en l’entramat institucional de la Unió Europea. Per exemple, hi ha un parlament de tall federal. Hi ha una cort de justícia forta. Hi ha uns efectes directes en la llei local de la llei europea i una supremacia d’aquesta llei…

—I què aportaria, això, al cas català?
—Canviar fronteres internes d’una federació és molt més senzill. Si entenem Europa com una federació, canviar una frontera interna no hauria de ser complicat. A Suïssa, ho hem fet entre el Jura i Berna i no hi ha hagut gaires complicacions.

—En el cas de la Unió Europea, però, la sobirania no resideix en l’estat federal sinó en els estats nacionals. Encara.
—És cert. Però fixeu-vos que, als efectes pràctics, això gairebé ha quedat reduït a tenir el dret d’anar-se’n. Com ha passat ara amb el Brexit.

—Creieu, en aquest sentit de la permanència de la ciutadania europea, que el Brexit podria significar un precedent perillós?
—Em sembla que és al contrari, que juga a favor de Catalunya. Perquè demostra que no és gens senzill fer fora ningú que ja és dins.

—Al final, no us sembla que la decisió, qualsevol, serà més política que pas no legal?
—És evident que els polítics manen molt i que les decisions polítiques pesen molt. Però la llei els dóna arguments i contraarguments. No és tan senzill, per a ells, apartar la llei i prou. Al final, qualsevol decisió política que prenguen haurà de trobar una expressió legal.

—Les institucions europees tenen, però, una dificultat evident per a prendre partit, en el cas català.
—La Comissió no farà res, la Cort de Justícia podria fer alguna cosa però la meua impressió és que el Parlament Europeu és la institució que més fàcilment podria prendre partit. Especialment, per allò que parlàvem abans en el sentit de la importància que tenen els drets adquirits pels ciutadans europeus. Ells són els qui representen la ciutadania i, per tant, podríem esperar que foren ells els més disposats a actuar.

—Fa anys que observeu què passa a Catalunya. Què us sembla que té d’interessant?
—La independència de Catalunya podria ser el primer cas en què un nou estat naixeria d’un estat considerat liberal i democràtic, després de la I Guerra Mundial. És evident que això seria molt important. Molt.

—No passa gaire perquè els estats liberals democràtics negocien i s’adeqüen a les circumstàncies. Potser no fer-ho és el gran error d’Espanya i el que explicaria què passa.
—El fet de ser una separació d’un estat considerat democràtic fa també molt difícil el procés d’independència català. La comunitat internacional accepta la secessió com a remei en els casos de grans conflictes humanitaris, on es persegueixen drets bàsics. Però la barrera que s’aixeca d’entrada contra una secessió en un estat democràtic és molt alta. I és evident que, en aquest sentit, la independència de Catalunya establiria un precedent únic i seria un exemple d’un valor incalculable.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]