Barcelona bona, bona…

A diferència de les últimes eleccions municipals, l’espectre de la independència no sembla pas que hagi de sobrevolar les pròximes

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Prop de la ciutat corre un riu que ells anomenen Noctàmbul, i a la vora de les portes hi ha dues fonts, que tenen també nom: Indespertable i Nitsencera […]. Entrant a la ciutat a mà dreta, hi ha el temple de la Nit, que és juntament amb el Gall el déu que més veneren. Aquest darrer té el seu temple al costat del port. A l’esquerra hi ha el palau del Son, que governa el país amb la col·laboració de dos sàtrapes nomenats per ell Malson, fill de Malasang, i Ricfamós, fill de Fantasió. Al bell mig de l’àgora, hi ha una font que anomenen Bellesguard, i al costat, dos temples, el de l’Engany i el de la Veritat. Allà mateix tenen el santuari i l’oracle, al capdavant del qual hi ha, en qualitat de profeta, Antifont, l’intèrpret dels somnis.” (Llucià, Històries verídiques, traducció d’Albert Berrio).

A diferència de les últimes eleccions municipals, l’espectre de la independència –que va abocar els comuns a acceptar el vot de Manuel Valls per aconseguir el poder– no sembla pas que hagi de sobrevolar les pròximes ni amenaçar el pensament del bon ciutadà barceloní –no pas encomanant-se a poders ocults, sinó des d’un reservori de civilització: “Talli qui talli el bacallà, Barcelona… continua i continuarà.” ERC, per por i oportunisme (com, sinó, gosa abandonar el català a les escoles sense revoltar-se contra l’arbitrarietat delictiva dels jutges espanyols?), i comuns, per oportunisme i interessos de part (com gosa presentar el transformisme de la sedició com a èxit d’un pacte per dalt que deixarà milers d’imputats a l’estacada?), accepten la paràlisi imposada per l’escac i mat espanyol per mitjà del PSC. També hi cap que la bona ciutadana barcelonina –més sagaç, en general, que aquest bon ciutadà barceloní que no troba que canviar de llengua posi en perill la pròpia– s’assegui a la porta de casa a veure-les passar mentre contempla, amb posat de signora, l’apedaçament del poder municipal i la imposició de l’administració de la botigueta global barcelonina pels senyors Esteve mancomunats. Perquè, a banda de la fragmentació que surarà a les enquestes, amb la seva amenaça de no-governabilitat a la italiana, la partitocràcia municipal barcelonina escenifica una voluntat patètica d’anar fent amb pegots. Si més no, ja em dispensaran, pel seu costat més masculí, visceral i narcisista, no pas en termes de disputa entre la “nova” i la “vella” política, sinó entre conservació o repartiment del poder, d’una manera força incòmoda de seguir per l’excés de familiaritat pública entre els aspirants, amb aquelles rialletes de complicitat pròpies –em remeto a compareixences d’abans-d’ahir– dels que ja s’han repartit el pastís abans que hagi sortit del forn. Allò de la “participació directa” i de la “radicalitat democràtica”, que un dia llunyà vàrem veure escenificat a càrrec de les senyores Colau i Lecha, sona ara a música celestial per a camaleons comuns i corrents. Si els catalans no fóssim tan aficionats a les mones de Pasqua per a fer recintes d’orfeons o temples expiatoris, potser no patiríem l’allau turística que és el nostre orgull i la nostra condemna. Però, com que som fets d’una pasta diferent de milfulles, la càrrega feixuga de la història també ha de coronar la capital –orgull i condemna nostres– més que a cap altra ciutat enlairant a les divines torres caps de bou de set tones mentre prohibeix les corrides de toros.

Barcelona no és solament un lloc per viure-hi –vessant local–, sinó que hauria de ser la capital d’una futura Catalunya independent –vessant nacional– i un taulell de l’empori mundial –vessant global–, sense que cap de les tres condicions fes ombra –anava a dir: amb naturalitat– a les altres. Mentre que la majoria de les ciutats importants, Nova York inclosa, es conforma a ser glocals, Barcelona ha de ser glocanal. I si, posats a fer, hi volem afegir l’atribut de segona capital de l’estat que la domina i la corromp, serà el súmmum: una ciutat glocanalestatal. Tot això mentre unes poques mans alienes i pròpies hi fan calaix, es perd una part notable de la base humana reproductiva –la preuada classe mitjana olímpica–, i les classes populars de barriada, colpejades per la crisi i sense ascensors socials a l’abast, fan periòdicament de convidades de pedra en la gran tasca de canviar un dia llunyà el “model Barcelona” –vull dir, fins a la pròxima cursa electoral. És legítim, doncs, que el bon ciutadà barceloní –que tragina tot un estat d’ànim anarquico-modèlic per a poder tolerar la ciutat, la nació, l’estat, i el món sencer– digui endins: “Talli qui talli el bacallà, Barcelona… continua i continuarà”. Però, és clar, quan es tracta de política, hi ha moltes maneres d’anar fent la viu-viu.

Al començament, he parlat de l’espectre de la independència, que tot l’establishment barceloní voldria donar per mort, o que es pot continuar ignorant amb perfídia i contumàcia, però que, lluny de ser un mer malson, o una emprenyadora mosca torracollons, que voldrien poder espantar amb un gest, ja és un fet material, i no pas l’estofa amb què són teixits els somnis. I, com a fet material, ha definit un espai de reconstitució –un nou eix polític– per als que vulguin exercir un dia el poder de forma sobirana sense soscavar (potser utòpicament, cal dir-ho) les bases del sistema –el mercat mundial. Un marc de referència que té Barcelona com a plaça forta a conquistar per fer-ne alguna cosa més que una escala en les rutes creueres. Però aquest marc de referència –que convindria no oblidar que va lligat a una impostada idea expansionista de Catalunya dins els intercanvis mundials– topa amb un rival poderós que aixafa i amb un no-convidat que inquieta. El rival poderós que aixafa no és pas tampoc un espectre, sinó un estat, la mà llarga del qual abasta no sols els aspectes més concrets de la reproducció econòmica –heu sentit, per ventura, el senyor Lucena quan parla de les inversions d’Aena a l’aeroport de Barajas i les seves admonicions al del Prat, prestament convertides en bala de canó per La Vanguardia contra el govern? No heu tingut, dies passats, la sensació de déjà-vu arran de la magna reunió d’empresaris i polítics clamant pel “corredor mediterrani” –un dia llunyà clamaven pel Prat– mentre passaven de puntetes per la desviació de calés a Madrid per lligar metro i ferrocarril a Chamartín? Ja no parlem de lleis locals d’horari de comerç, o de trets simbòlics, jurídics i culturals ben notoris –tanta propaganda sobre la “diversitat cultural” de l’estat a la Fira del Llibre de Frankfurt mentre el seu ministeri de la Llengua, o Institut Cervantes, no és capaç de dedicar un minut als centenaris respectius de dos colossos de la literatura i del pensament europeu com són Ferrater i Fuster! Un estat que no té una idea precisa de quina mena de dirigents voldria tenir per a la seva segona capital, però els que hi hagi de tenir els vol sotmesos al ritme de la prosa del BOE –si cal, amb nous gargots al peu, com van ser, en el seu moment, Podem o Ciutadans. I ja sabem que, en aquest punt, tant aquí com allà, certament, els temps estan canviant, perquè, si la governança pública i municipal no manté una imbricació seriosa, sostinguda i honesta amb les masses urbanes empobrides i sense horitzó –aquest és el no-convidat que inquieta–, aniran mal dades per als estats, les nacions, les ciutats… i les velles o noves classes dirigents –comuns inclosos, òbviament. Però, és tan poderós, el no-convidat al festí de l’oblit planificat?

Un dia del passat no tan llunyà, les fugides d’estudi dels “homes amb poder” enfront de les “dones empoderades” ens menaven a considerar que Lecha i Colau podien ser alguna cosa més que uns espectres amenaçadors: encara que la ciutat les contingués, i tot i que elles encara no contenien la ciutat tota, representaven projectes –distints, ai!– d’un poder altre. Però, és clar, eren titllades de “antisistema” i avall que fa baixada, com si el sucre digués a la sacarosa: “Tu no ets d’eixe món”. Al marge de les possibilitats de presidir l’ajuntament que tinguessin les forces lligades als moviments socials, n’hi havia que no s’adonaven que aquelles “antisistema”, quan posaven en dubte la manera de governar la ciutat i de distribuir-ne la riquesa produïda, ja desplegaven els problemes de tot ordre que, tard o d’hora, havia de resoldre el consistori barceloní. L’alternativa d’esquerres global, nacional i local semblava haver arribat per quedar-s’hi: qui parlaria, avui, d’esquerres? Com no sorprendre’s que la Barcelona local sigui una mera franquícia de la marca global? Com no meravellar-se que el bon ciutadà barceloní continuï espantat davant l’espectre de les seves altes responsabilitats nacionals?

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes