Aviat farà un any que una part del govern, poc després de la declaració d’independència, va reaparèixer a Brussel·les. La gent no vam dubtar a començar a referir-nos-hi com a ‘polítics a l’exili’, i per als catalans a l’estranger va esdevenir la millor manera d’explicar, a institucions i premsa de fora, fins a quin punt l’estat espanyol havia emprès el camí de l’autoritarisme i la vulneració de drets fonamentals.

Després de tots aquests mesos en què els nostres polítics i institucions s’han anat endinsant cada vegada més en una espiral de retòrica agosarada sense fets que li fornissin una base real (en paral·lel a una sèrie de renúncies que han deixat la nostra sobirania en una situació precària), penso que ha arribat l’hora de fer balanç de l’ús d’aquest sintagma. És hora de perfilar-ne el context per evitar que es converteixi en una altra arma per a diluir, amb operacions de distracció i banalització, el significat de l’1-O i el poder ciutadà a favor de la independència.

Cada vegada que sentim parlar dels ‘exiliats’ i de ‘l’exili’ en referència als polítics que se’n van anar després de declarar la independència sense haver-la defensada (renunciant a publicar al DOGC els decrets de desplegament de la República i incomplint les lleis aprovades pel nostre parlament) cal recordar en quines circumstàncies van anar-se’n a l’exili els milers de polítics, intel·lectuals i escriptors el gener de l’any 1939. És important de recordar-ho perquè aquest és el marc mental que els catalans associem a l’exili, que evoca una experiència col·lectiva dolorosa però que, per a molta gent ‒gairebé vuitanta anys després del seu inici‒, avui queda lluny en el record.

Aquell exili, a diferència de la situació actual en què es troben Puigdemont, Comín, Ponsatí, Serret i Puig, va arribar després d’una lluita aferrissada per defensar Catalunya i la República. Era, doncs, un exili amb sentit. Després de gairebé tres anys d’haver-ho intentat tot i haver-hi deixat literalment la pell, una corrua inacabable de persones exhaustes fugien pel coll de Manrella i pel Coll d’Ares deixant-ho tot enrere. Alguns van morir pel camí, altres ho van fer en camps de concentració; els més afortunats van poder anar cap a França o a Amèrica. Cal que ens demanem quin sentit té, per contra, l”exili’ de la meitat d’un govern que fuig sense haver plantat cara. És evident que, de retop, la presència dels nostres polítics en diversos països europeus ha ajudat a fer visible al món la legitimitat de les demandes dels catalans davant una Espanya cada vegada més antidemocràtica. Però ja des de la rendició del 10 d’octubre, que a l’estranger tothom va llegir com una retirada, a fora tenen molt clar que no ens vindran a treure les castanyes del foc per un embat que a l’hora de la veritat ni tan sols nosaltres hem volgut presentar. Aquesta vegada no podem dir que Europa ens hagi abandonat; ens hem abandonat nosaltres mateixos.

És aquesta diferència fonamental, doncs, entre l’actitud que preexisteix a l’èxode del 39 i la que preexisteix a la marxa d’una part del govern el 2017 (l’esperit de lluita, en un cas; la rendició preventiva, en un altre), que ens ha de fer posar en estat d’alerta quan veiem que s’explota repetidament l’univers de l”exili’ i que s’exhibeixen impúdicament els ‘exiliats’ en reportatges, anuncis, actes electorals o commemoracions xarones d’unes fites que havien de ser històriques. Sobretot quan se’n fa un espectacle gairebé obscè com el que vam veure aquest dijous a la rambla de Catalunya, on la gent dipositava flors i missives de fulletó barat en un altar per recordar els polítics desplaçats o a la presó, en un marc que feia oblidadís el significat potentíssim de les mobilitzacions prèvies a l’1 d’octubre.

Banalitzar l’exili té un perill: que, centrant l’atenció en els drets dels (pseudo)exiliats, ens facin oblidar els nostres drets, els dels ciutadans. Perquè només defensant els nostres drets de manera directa i neta (exigint als nostres representants que apliquin el mandat de les urnes i defensin la independència amb fets), sense passar per miratges enganyosos, aconseguirem que aquest nou exili sigui menys patètic i cobri una mica sentit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb