Josep Pla, Baltasar Porcel i Lluís Permanyer. Arxiu Lluís Permanyer

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 1964, un jove Baltasar Porcel (Andratx, 1937-Barcelona, 2009) va anar a visitar per primera vegada Josep Pla acompanyat per Lluís Permanyer. Feia quatre anys que el mallorquí, que amb el temps es convertiria en un dels narradors més importants de la segona meitat del segle XX, campava per Catalunya i tenia moltes ganes d’acostar-se a Pla. Acabava de barallar-se amb un dels seus grans pares literaris, Llorenç Villalonga, i en aquella reunió en va trobar un altre, de qui es va aprofitar fins el 1968, quan Porcel ja s’havia convertit en una figura imprescindible de la literatura i el periodisme català i espanyol. La fotografia que testimonia la trobada és un dels materials inèdits importants que va trobar el periodista Sergio Vila-Sanjuán mentre confeccionava El jove Porcel, la biografia novel·lada que retrata l’ascensió literària de l’escriptor a la Barcelona dels anys seixanta i que publica Edicions 62 en català i Destino en castellà.

L’editor Emili Rosales explica: “Les cultures fermes són les que tenen capacitat de tornar sobre els seus grans personatges i emprendre un debat sobre les idees al llarg del temps, i només per això aquest llibre ja seria una bona notícia per si mateix. Però també ho és perquè és un llibre sobre la història cultural pura i sobre la història de la Barcelona dels anys seixanta, una època fonamental i fundacional i perquè el llibre també posa en relació les idees sobre la cultura occidental i la cultura dels anys seixanta amb els seus actors, a més de ser un tall absolutament novel·lesc en la vida del novel·lista.”

Per fer aquesta biografia, Vila-Sanjuán ha emprat tots els recursos literaris i periodístics al seu abast. Així veiem com Porcel arriba a Barcelona el 22 d’abril de 1960 i s’instal·la a casa de Joan Triadú, el crític literari, que li ha aconseguit una feina en una botiga de mobles pràcticament sense conèixer-lo de res. I en un tres i no res, Porcel, acabat d’arribat de Mallorca, es troba al mig dels fets del Palau del 1960 i imprimint fulls volants a favor de l’alliberament de Jordi Pujol en un ciclostil en un pis franc del Raval, llavors encara barri xinès, en un “altell polsegós, entre bars de prostitutes”, amb paraules de Porcel. Va ser llavors que Porcel va quedar fascinat per Jordi Pujol, una relació que amb el temps es convertiria en una bona amistat entre tots dos.

Aquests recursos inclouen moltes hores de converses i entrevistes amb la gent que millor el va conèixer i un estudi en profunditat del seu arxiu, perfectament endreçat a la casa de Valldoreix (ara a l’Arxiu Nacional de Catalunya). En aquest sentit, el periodista ha agraït molt a Maria Àngels Roque, vídua de l’escriptor, la bona disposició per a la consulta de tots aquests materials. L’encàrrec d’escriure aquesta biografia va arribar el 2013, però no s’ha concretat fins ara: “He decidit d’acotar-la a aquesta dècada perquè, si no, hauria sortit un llibre sobredimensionat, perquè Porcel va escriure molt i la seva activitat pública abasta ben bé cinc dècades i jo volia copsar no tan sols la seva vida sinó també l’atmosfera.”

Baltasar Porcel al port de Barcelona

Vila-Sanjuán i Porcel varen iniciar la seva relació el 1980, que es va intensificar quan el biògraf va entrar a treballar a La Vanguardia. Assegura: “Transmetia un món cultural ampli poc sectari. Era una persona viva i polèmica que, si s’havia de barallar, ho feia perquè la sang circulava per les seves venes. Quan millor el vaig conèixer va ser a partir de l’any 2000, quan vaig fer un viatge a Mallorca arran de la publicació d’El cor del senglar i allà vaig poder veure els escenaris de la seva primera joventut, que han estat cabdals per a confegir el llibre.”

I què és el que més fascina d’aquest jove Porcel que arriba a Barcelona i ràpidament canvia l’escriptura dramàtica per la novel·la i el periodisme i en deu anys esdevé una figura de primer ordre? “Doncs que d’alguna manera aquesta ascensió literària és com la d’un personatge de Balzac, és un home amb una gran ambició a la societat literària, política i cultural, amb un gran potencial periodístic i narratiu. Per això el llibre explica els grans capítols més la cronologia i parla dels seus grans protectors, dels conflictes que va tenir, primer, amb Villalonga i, després, amb Pla, amb Cela i amb Lara, aquestes relacions amb personatges forts. El que més fascina és que va ser el periodista i escriptor català i espanyol que va explicar millor els grans moviments dels anys seixanta, des del París del 68 fins als conflictes entre Israel i Egipte passant per l’Eivissa hippie, la Nova York dels Black Panthers, l’oposició a Vietnam i la gran culminació que és el viatge de 1973 a la Xina de Mao.”

Entrevistant Mercè RodoredaAquest ascens hauria estat impossible sense una personalitat molt atractiva, sense un punt de carisma i una gran seguretat en ell mateix, a més d’una barreja de referents del món clàssic i una gran curiositat per les coses més modernes. “S’espavila per anar per tot el món i es converteix en el gran analista de la societat catalana i espanyola de final del franquisme, dels anys seixanta, dels canvis econòmics i de la transformació social, i tot, des d’un catalanisme molt fort. De fet, del 1966 al 1977, serà una figura emblemàtica del diàleg d’Espanya amb Catalunya i esdevé un dels catalans amb qui s’ha de parlar per discutir cap on va la futura Espanya”, assegura Vilasanjuán, que explica que un llibre possible que queda per fer és el de les relacions de Porcel amb el poder, sobretot amb dues figures, el rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, de qui va ser bon amic, i Jordi Pujol, “tot i que això passa més tard de l’àmbit cronològic del llibre”.

Concha Alós

En aquella dècada prodigiosa per a Porcel, passen moltes coses importants i Vila-Sanjuán té el mèrit d’haver-ne descobert alguna per primera vegada. Per exemple, Porcel sempre havia estat molt renuent a parlar de la seva relació amb Concha Alós, que havia iniciat poc abans d’anar cap a Barcelona. Alós, una considerable novel·lista en castellà, era onze anys més gran que ell i era la dona del subdirector del Baleares, diari de la premsa del Movimiento. El seu marit, Eliseo Feijoo, era falangista i un maltractador de manual, i també era el cap directe de Porcel, qui havia entrat a treballar com a corrector en el rotatiu gràcies a Llorenç Villalonga. Aquella relació a la Palma de l’època era tot un escàndol. El cas és que pocs mesos després, ella el va seguir a Barcelona, es van instal·lar junts a Vallvidrera i van col·laborar estretament: Porcel, movent fils a Planeta perquè ella arribés a guanyar dues vegades el guardó més ben dotat de les lletres espanyoles, i ella, contribuint a consolidar la vida literària de Porcel i traduint alguns dels seus llibres al castellà. El trencament arribà quan l’escriptor va conèixer Maria Àngels Roque, que es convertiria en la gran dona de la seva vida i que era un símbol d’aquesta nova modernitat que s’obria.

Vila-Sanjuán ha trobat altres papers interessants, com una dura carta contra Cela que mai no li va arribar a enviar, el projecte de Porcel per a escriure un llibre sobre Pla que finalment va quedar avortat, un munt de notes preparatòries de les entrevistes que feia, primer, per a Serra d’Or i, després, per a Destino i algunes de les relacions que va mantenir amb representants del boom llatinoamericà, atès que Porcel va ser editor de Juan Rulfo i Ernesto Sabato a Planeta.

Un altre dels aspectes importants i interessants del llibre fa referència als mestratges i als pares literaris. “Hem vist que Porcel, quan acaba amb un pare literari, comença amb un altre. Villalonga és qui li ensenya subtilesa social i el sentit de la conspiració literària o com moure’s en aquest món; amb Cela aprèn l’assertivitat i a dir el que vol i si és polèmic, molt millor. A banda, jo crec que el tremendisme de Porcel a la primera època és molt més de Cela que no pas de Villalonga. I després, el 1964, trenca amb Villalonga, perquè no li ha agradat La lluna i el Cala Llamp, i és quan entra en contacte amb Josep Pla. Durant quatre anys, Pla li obre el món literari de Catalunya i, sobretot, és el seu gran mestre en la no-ficció, en l’aprofitament de materials i en el reciclatge de reportatges. Tot això ho aprèn de Pla. Fins el 1968, en què definitivament abandona les dues figures tutelars, és un escriptor fet a si mateix i amb tota la seguretat i amb totes les regles del joc de la societat literària ben apreses i s’ha convertit en un jugador de primera categoria.”

Un escriptor de nivell fort i una època lleugera

L’editor Emili Rosales diu d’aquesta biografia: “És a la vegada una reivindicació de la vigència de Porcel i un descobriment per a la generació que el va reivindicar a final dels anys noranta i principi del 2000, que és la generació que coincideix amb la meva. Hi ha el descobriment d’aquesta part de la biografia d’una primera època de l’escriptor que és fascinant i que per a molta gent és molt desconeguda.” Rosales assegura que allò que resisteix de Porcel és la seva aportació novel·lística, present al catàleg d’Edicions 62 i en algunes edicions de butxaca i escolars. Els grans títols continuen a l’abast, segons l’editorial: “És un clàssic català del segle XX i hi ha un grup nombrós de gent que el reivindica, tot i que mai va ser un escriptor de consensos. De fet, ell no ho buscava, i no feia res per impedir la polèmica. Per a nosaltres, és un imprescindible de la literatura catalana del segle XX i els llibres els tenim accessibles i sempre presents al catàleg.”

En aquest sentit, Sergio Vila-Sanjuán recorda: “Tots els escriptors, quan moren, passen per un purgatori fins que, no se sap per què, es recuperen. Porcel és un escriptor de nivell fort i de gran densitat i ara passem per una època molt més lleugera. Ell era fill dels cinquanta i aquests escriptors tenien un gran compromís intel·lectual, Porcel es planteja a fons el sentit de viure i en algun llibre ho porta al màxim. La càrrega forta en els seus llibres i el fet que alguns siguin bastant durs no és immediatament gratificant, sinó que impacta i s’ha de pair una mica. Però mireu, Cela també és un autor una mica oblidat, fins que connecti amb una certa història, així són els cicles de la vida literària.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.