Com hem arribat fins ací? Què ha passat en la política i en la societat catalanes durant l’última dècada que l’ha transformada d’una manera tan profunda? El nou llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres), entoma aquest repte des de la reflexió, aplegant i relatant els fets més recents, i traçant el camí de deu anys ençà que ens ha portat fins ací. I ho fa des de la petita història d’alguns dels seus protagonistes.

Amb Nou homenatge a Catalunya, Vicent Partal continua l’anàlisi de la realitat política i social que vivim aquesta última dècada, amb el seu estil tan característic, audaç i aclaridor que tan bé coneix el lector de VilaWeb que diàriament llegeix els seus editorials. En aquesta mateixa línia, Partal ha publicat A un pam de la independència (RBA, 2013) i Desclassificat 9N (RBA, 2015).

Aquest títol enceta una nova col·lecció a Ara Llibres, Pausa, que donarà veu al periodisme interpretatiu i literari per a trobar l’espai de reflexió social i política que sovint ens manca i el lector reclama. L’editor d’Ara Llibres, Joan Carles Girbés, ens parla de Nou homenatge a Catalunya:

«’Tenim molta sort de poder lluitar, de voler lluitar, de no conformar-nos mai, de no voler ser menys si podem ser més. Tenim molta sort de saber sumar, de ser un poble, de saber posar l’interès col·lectiu tant per damunt dels interessos personals, de no preguntar a ningú d’on ve sinó on vol anar. Tenim molta sort de guanyar.’ Aquestes paraules, que formen part de les últimes pàgines de Nou homenatge a Catalunya, les va escriure Vicent Partal a mitjan gener, quan tancàrem l’edició del volum, i reflecteixen el to esperançat, serè, propositiu i optimista que caracteritza aquesta obra, la més ambiciosa de l’autor.

La primavera del 2017, quan encara no imaginàvem els fets i les conseqüències dels atemptats de la Rambla ni del referèndum de l’1-O, havíem acordat amb Vicent Partal de fer tangible el llibre que feia anys que escrivia mentalment per respondre una qüestió central: com hem arribat fins ací? Què ha passat en la política i en la societat catalanes durant l’última dècada que l’ha transformada d’una manera tan profunda?

La feina es preveia titànica perquè el resultat fos no solament rigorós, sinó també útil i al més divulgador possible. Però les vivències, els apunts, l’ofici i la memòria permetien a Vicent Partal endinsar-se amb fluïdesa en els records, descriure els moments clau de la nostra història col·lectiva recent, contextualitzar-los adequadament i fer-los comprensibles per al lector d’avui. Així és com va anar gestant-se i creixent aquest Homenatge.

L’estructura del llibre va variar durant el procés d’escriptura i edició, seguint els viaranys polítics. El contingut s’havia d’ajustar i reajustar segons ocorrien els esdeveniments. El que mai va variar és el títol, tota una declaració orwel·liana d’intencions: Nou homenatge a Catalunya posa al nostre abast les claus per a entendre la política catalana actual. D’on venim i cap on ens adrecem. Comença a un pam de la declaració d’independència i, una vegada analitzat l’octubre republicà, repassa els motius que ens hi han menat (als capítols ‘Cansats de ser espanyols’ i ‘És el poble qui governa’) i els instruments que hem fet servir: els canvis en el sistema de partits, la renovació del discurs independentista, la lluita pel control mediàtic, la batalla per la imatge exterior… Tot, per acabar en el punt amb què iniciàvem aquestes lletres de recomanació: en l’ambient festiu a la plaça de Sant Jaume el 27 d’octubre passat.

Aquest llibre inaugura dins el catàleg d’Ara Llibres la nova col·lecció Pausa, en la qual volem fer propostes periodístiques i de no-ficció literària capaces d’aprofundir de manera divulgadora en temes socials i polítics d’actualitat. Aquesta edició, que té el número de pàgina 155 esborrat per deixar constància del moment terrible que vivim, vol propiciar coneixement i debat, arguments i serenor per entendre, comprendre i pair el moment actual. I preparar-nos un poc millor per al futur que ens espera, tan incert com esperançador.

Joan Carles Girbés, editor d’Ara Llibres

Podeu llegir un fragment del primer capítol:

«L’octubre republicà

Els barcelonins, i els turistes de tota mena i procedència, estan acostumats a passar per sota del fals pont gòtic que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Però no crec que siguen conscients del paper tan important que aquesta casa ha tingut i té en la política catalana. Oficialment, la Casa dels Canonges és la residència diguem-ne privada del president de la Generalitat. Però sobretot és l’espai de les reunions discretes. A la Generalitat qualsevol visita queda registrada només passar-ne la porta. Se sap qui entra i a quina hora hi entra i se sap qui n’ix i a quina hora n’ix. Hi ha el registre típic i natural d’una seu oficial pública, on ha de quedar constància de tot. Però, travessat el pont, a Canonges, les coses són diferents.

A Canonges, s’hi entra per una porta discreta i poc vistosa a peu de carrer. Al davant hi ha el Palau de la Generalitat mateix, que protegeix amb els seus murs qualsevol indiscreció. Des de fora l’aparença és molt semblant a la de les cases que l’envolten. Una porta de ferro i vidre que deixa veure una escala elegant, de pedra, que s’enfila fins el primer pis. El mosso d’esquadra que hi ha en aquella porta –sempre n’hi ha un de destacat– queda fora de l’angle de visió, a l’esquerra de l’edifici mirant des del carrer. Hi ha un timbre i l’has de fer sonar.

El mosso habitualment fa poques preguntes. Dius el nom i expliques que has quedat amb el president. Ell ja ho sap. Si el president et cita a Canonges és perquè vol discreció o perquè necessita sentir-se en un ambient més relaxat i natural que el despatx oficial. Però això no priva que la màquina del Palau funcione. Quan fas sonar el timbre el mosso sap perfectament que hi vas i a la porta del primer pis un dels funcionaris que hi ha al càrrec de la residencia sempre està ja a l’espera, generalment amb un somriure empàtic que sorprèn agradablement. Hi ha una petita barrera de vidre al final de l’escala de pedra de dos trams, però sol estar oberta amb antelació. La secretària del president, a l’edifici que hi ha a l’altra banda del pont, avisa amb prou temps perquè el visitant tinga la sensació que saben qui és i per què hi va.

A dins, la Casa dels Canonges és un espai més natural i còmode, més informal, que no pas el Palau pròpiament dit. Amb tot, és molt difícil considerar-lo una casa, una casa habitable, vull dir. A la primera planta hi ha un parell de sales de visita i un menjador de mida discreta que serveix per dinar o sopar amb poca gent, sense formalismes. Al davant, les habitacions privades del president, un dormitori auster i impersonal i una cambra de bany estrident. Quan el franquista Juan Antonio Samaranch va ocupar el Palau com a president de la Diputació de Barcelona, va deixar la seua mà esculpida en la porta d’accés a Canonges, algun mural indigne en alguna sala del Palau i una cambra de bany pròpia d’una casa de barrets amb pretensions. Espills pertot arreu, només comprensibles pensant en l’exhibicionisme físic.

A la segona planta et fan pujar per un ascensor de l’època de la República –la del 1931–, que fa una sensació inevitable de por. És extremadament petit i puja encara amb un sistema tan antiquat que costa de saber què passa una vegada ets dins. Quan arribes al pis de dalt, amb un cert alleujament, s’obre una estança més ampla que pot acomodar una dotzena de convidats, i una gran sala de sofàs, que s’enfonsen massa, una altra taula per a menjar i un piano, que aquests darrers temps ha estat l’instrument preferit del conseller de Sanitat, Toni Comín.

Tots els presidents de la Generalitat contemporània han fet servir amb més o menys intensitat la Casa dels Canonges. Per a afers públics que volien discrets o per a afers privats. Carles Puigdemont l’ha utilitzat més que no pas els altres perquè, no tenint casa pròpia a Barcelona, s’hi ha hagut de quedar a dormir més d’una nit. Sense gaires ganes. Al començament del mandat, el president va pensar d’anar a un hotel quan s’hagués de quedar a la capital, però finalment va desistir-ne per raons de seguretat i per l’oposició dels Mossos d’Esquadra. Per als Mossos, la Casa dels Canonges i el Palau són una fortalesa on ho tenen tot apamat i mesurat les vint-i-quatre hores del dia. Que a Puigdemont l’habitació de dormir no li fes gaire gràcia va acabar essent un argument del tot prescindible.

La setmana que va menar a la proclamació de la independència vaig visitar el president Puigdemont a la Casa dels Canonges. Era dimarts, la República es proclamaria divendres, i els rumors, les històries enverinades i la tensió eren d’una dimensió colossal. No és que jo fos un visitant assidu, ni de bon tros, però la meua relació personal amb el 130è president de la Generalitat venia de lluny. Al final dels anys vuitanta havia estat ell qui m’havia portat a escriure a El Punt, el seu diari, i havíem participat junts en diversos projectes periodístics. L’amistat va continuar amb els anys i ell mateix la va fer pública en les diverses entrevistes i llibres que van aparèixer arran del seu nomenament com a president de la Generalitat, cosa que m’alliberava de la discreció deguda en un cas com aquest.

Relacionar-me amb una certa confiança personal amb el president va ser un canvi molt estrany per a mi, perquè no sabia com comportar-me, al principi. La meua manera d’exercir la professió periodística no ha consistit mai a treballar amb proximitat amb el poder. Amb els presidents Pujol, Maragall, Montilla i Mas, hi havia tingut unes relacions sempre cordials, però molt diferents. Amb el president Maragall, vaig compartir alguna confidència per la proximitat ideològica, i amb el president Montilla vaig col·laborar-hi un temps mentre era ministre a Madrid, per culpa de –o gràcies a– l’amistat comuna amb el professor Manuel Castells i sempre en el marc de les noves tecnologies i la política. Amb el president Mas la relació era més protocol·lària. Res a veure, en cap cas, amb la relació de dècades que m’unia amb el president Puigdemont. El fet que jo fos periodista en actiu i ell periodista dedicat a fer política ens obligava, però, a guardar una distància que habitualment tots dos sabíem controlar. Quan va ser nomenat li vaig fer arribar un missatge a través de la seua oficina i ell em va respondre, com sempre havia fet abans, per WhatsApp preguntant-me com és que ho feia tan formal, allò. Des d’aleshores vam continuar parlant per la xarxa, quan hi havia afers importants que volia aclarir o provar d’aclarir i sempre respectant la seu llibertat de respondre’m o no.

Va ser precisament per WhatsApp que vàrem quedar. Li vaig fer saber que era allà a prop i ell em va demanar si podia anar a Canonges.’Puc ser-hi d’ací a dos minuts’, li vaig dir…»

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb