Audre Lorde, les paraules de la “negra, lesbiana, mare, poetessa i guerrera”, finalment en català

Cal·lígraf publica el llibre escruixidor 'Els diaris del càncer', un dels més aclamats de l’escriptora que sempre va ser "l’altra"

VilaWeb
Sebastià Bennasar
08.03.2022 - 20:33
Actualització: 08.03.2022 - 21:33

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’eclosió d’editorials independents als Països Catalans aquests darrers quinze anys ha tingut impactes positius en el sistema literari. El més important, segurament, és l’augment de la bibliodiversitat. Les propostes d’aquestes petites empreses es destaquen sobretot per la gosadia i per la recerca de la qualitat. I, alhora, per haver incorporat a les lleixes de les nostres llibreries títols imprescindibles, tant catalans com traduïts. Una d’aquestes petites joies és Els diaris del càncer d’Audre Lorde (Nova York, 1934 – Saint Croix, 1992), que ens arriben en versió de Caterina Riba, publicats en la col·lecció de narrativa de Cal·lígraf.

Aquesta obra és considerada un dels grans texts referencials del feminisme i és la primera vegada que es publica en català. S’hi recullen entrades de dietari, poemaris, conferències i texts esparsos de Lorde, una escriptora afroamericana i lesbiana que fou molt crítica amb el feminisme blanc de final dels setanta i principi dels vuitanta. Ella mateixa es definia com a “negra, lesbiana, mare, poetessa i guerrera”. La seva vida va ser una lluita constant contra allò que va anomenar “la dictadura del silenci”.

Audre Lorde va ser diagnosticada d’un càncer de pit el 1978 i hi va plantar cara. Va optar per no fer-se cap reconstrucció després de la mastectomia. Tot i que respectava la decisió individual de cada dona de reconstruir-se el pit si ho volia –i, sobretot, si se sentia millor–, pensava que això feia invisible el col·lectiu de dones que tenia la malaltia i endarreria les solucions mèdiques i la recerca als EUA.

Caterina Riba explica l’autora

Segons Caterina Riba, Audre Lorde era considerada “l’altra” en tots els grups dels quals formava part, i sostenia que els silencis no la protegirien. “Estava determinada –diu– a conquerir el seu dret de paraula i a fer-se escoltar, malgrat l’enorme pressió de les forces que s’alineaven en contra seu. L’any 1971, mentre exercia de docent a John Jay College, on va aconseguir un cert ascendent sobre l’alumnat negre, els seus detractors van escampar maliciosament el rumor que era lesbiana. Per tota resposta, Audre Lorde va enganxar la seva poesia ‘Love Poem’, obertament lèsbic, al mur del Departament d’Anglès i poc després el va publicar a la revista Ms Magazine. També és coneguda per haver denunciat el racisme dins el moviment feminista. En un congrés que va tenir lloc a Chicago l’any 1979 va evidenciar la reproducció de certes formes d’opressió a l’interior del feminisme, i va posar d’exemple la marginació de les participants negres, lesbianes i no occidentals en el programa, on tenien una presència irrisòria. Aquesta reflexió va cristal·litzar en un assaig recollit al seu llibre Sister Outsider, que ha esdevingut una fita dins la història del feminisme.”

Respecte dels Diaris del càncer Riba també explica: “Un dels aspectes en què va incidir més va ser la pressió per a reconstruir-se el pit, una obligació social (que no es pot justificar des del punt de vista mèdic), lligada a una determinada concepció de la feminitat i a tota una indústria extremament lucrativa. Lorde va percebre aquesta imposició com un atac frontal a la seva autonomia personal en un moment de màxima vulnerabilitat en què es debatia per acceptar el seu nou paisatge corporal. El fet que després del frec a frec amb la pròpia mortalitat, de la sotragada existencial i de la consegüent reavaluació de prioritats i objectius vitals, l’únic important fos que ningú notés que havia passat per una operació li semblava ofensiu, especialment perquè es prioritzava el benestar de la societat benpensant, incapaç de mirar de cara allò que el càncer de pit implica, i es menystenien les necessitats que ella pogués tenir. Lorde considerava que, a més, la reconstrucció invisibilitzava i aïllava les dones que havien passat per una mastectomia. Si bé respectava les que lliurement optessin per reconstruir-se la mama, ella va decidir no fer-ho. En lloc d’amagar l’experiència, Lorde, fidel al seu tarannà creatiu, va dissenyar roba i joies per a dones amb un sol pit.”

“Jo no hauria d’existir”

Lorde escriu amb tota la franquesa i tota la brutalitat aquesta entrada de dietari del 19 de novembre de 1979. “Voldria escriure la meva ràbia, però només em surt tristesa. Fa tant de temps que arrosseguem aquesta tristesa, que podríem fer plorar la terra o tornar-la fèrtil. Soc un anacronisme, una mutació, com l’abella, que no hauria hagut de volar mai, segons el que diu la ciència. Jo no hauria d’existir. Arreu on vaig carrego la mort dins el cos com una condemna. Però estic viva. I les abelles volen. Bé hi ha d’haver alguna manera d’integrar la mort a la vida que no passi ni per ignorar-la ni per sucumbir-hi.”

També és molt interessant el fragment d’una conferència que pronuncià el 29 d’agost de 1980 i que també insereix en el llibre: “L’absència del meu pit em provoca una tristesa recurrent, però no em domina la vida. El trobo a faltar, a vegades de manera lacerant. Mentre que altres dones amb el pit amputat s’amaguen rere la màscara d’una pròtesi o la perillosa il·lusió de la reconstrucció, el meu rebuig pel que considero una impostura cosmètica rep poc suport entre les dones en general. Penso que la pròtesi, que sí que està acceptada socialment, és una forma de mantenir les dones amb càncer de pit en silenci i aïllades les unes de les altres. Què passaria, per exemple, si un exèrcit de dones amb un sol pit es presentés al Congrés per exigir que es prohibís l’ús d’hormones cancerígenes, saturades de greix, en l’alimentació animal?”

Així doncs, gràcies a la feina de les editorials independents, de cada dia ens van arribant texts més interessants i més importants per a aprofundir els nous imaginaris col·lectius creats a partir de les veus dissonants. Lorde, que és autora de més d’una desena de poemaris, que va ser professora visitant de la Universitat Lliure de Berlín –on féu un impacte profund entre les dones afroalemanyes–, que va ser una de les fundadores de The Kitchen Table -Women of Color Press, la primera editorial dels Estats Units per a escriptores racialitzades, que va lluitar contra l’apartheid sud-africà i que va impulsar nombrosos projectes per a dones al Carib, arriba ara a la nostra llengua amb un dels seus texts més durs i personals, amb les paraules d’una “guerrera”.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes