Atemptat contra la meva segona ciutat

  • La periodista catalana Amina Hussein reviu les hores de l'atemptat de Barcelona des del record del seu Kurdistan d'origen

Amina Hussein
20.08.2017 - 17:00
Actualització: 20.08.2017 - 20:16
VilaWeb

Ara fa un any i pocs dies de l’atemptat contra la meva ciutat, Qamixli, al Kurdistan sirià, que va deixar més de cinquanta morts. Sabia que la meva ciutat patia i perillava perquè és al centre del foc. Però no m’imaginava viure la por a la meva segona ciutat, Barcelona.

Era al metro quan em va arribar una notificació al mòbil que deia: ‘Un atropellament a Barcelona’. No vaig ser capaç de llegir-la en veu alta a la persona que anava amb mi. Vaig obrir bé els ulls per poder assegurar-me d’allò que llegia. M’ho negava. No volia creure què deia. No. A Barcelona, no. Si us plau. A la meva segona ciutat, no. No volia més desastres. No volia perdre més gent. No volia viure l’experiència una altra vegada, i aquesta vegada a pocs metres de casa.

Vaig baixar al passeig de Gràcia. Vaig acostar-me a la plaça de Catalunya. La gent corria. Pujava cap a la Gran Via. Vaig arribar a les fonts. Hi havia molts cotxes dels mossos. Ambulàncies. Helicòpters i moltes llàgrimes. No era la meva ciutat. No era Barcelona. Molta gent vigilava des de les finestres dels edificis del voltant de la plaça. Alguns altres cercaven refugi dins les botigues. Era una tarda negra a la meva Barcelona.

No volia fugir. Havia de fer alguna cosa per la gent que durant aquests últims onze anys m’ho ha donat tot.

La policia em va obligar a allunyar-me de la plaça. Corrent, m’hi vaig atansar per la rambla de Catalunya. Tampoc no m’ho permetien. Vaig pujar per la Gran Via i vaig baixar amb els de la premsa per Balmes. L’agent ens va dir que hi havia una maleta vermella sospitosa al carrer. La vaig veure. Hi havia molta confusió. Moltes notícies. Molta por…

No reconeixia el meu barri en una tarda d’agost. Sense terrasses. Sense somriures. Sense els crits ni el soroll de les rodes de les maletes dels turistes. Com podia ser que tot estigués aturat, tancat, sense vida en un lloc ple de vida?, em demanava. Com podia ser que Barcelona, ciutat de milers i milers d’immigrants, de pau, ciutat de llum, s’hagués convertit en una ciutat buida?, em demanava. Com podia ser que no em deixessin anar als llocs més bonics del barri?, em demanava. Barcelona no, em deia.

Després de sis anys de guerra a Síria, pensava que estava acostumada a atemptats, a perdre gent, a veure morts i ferits. Però no m’imaginava que això passaria a la meva segona casa. No pensava que les escenes de Kobane, Istambul, Qamixli, Kabul, Tunis o París es repetirien a Barcelona. No, de cap manera: ni aquesta ciutat, ni cap altre lloc del món, no mereix viure dies com els que vivim ara.

Barcelona m’ho va donar tot, i m’ho dóna tot. Des del 2006, Barcelona m’ensenya cada dia. Hi he après moltes coses. La més important és viure en pau amb gent de continents diversos. Barcelona ens dóna i dóna. Barcelona és nostra. Això que fan no representa la meva religió. Barcelona és el nostre lloc de mil colors, idiomes, nacionalitats i religions.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor