Les paraules de Josep Manel Busqueta en el transcurs d’un col·loqui organitzat per la publicació Diagonal ens aboquen a fer un conjunt de reflexions sobre el punt on es troba el nostre país, el nostre poble i la CUP.

L’esquema presentat en aquesta intervenció descriu una CUP i un país dividits: entre el país més anticapitalista i el país de les zones rurals i més patriòtiques. El problema de l’esquema presentat no és ni que sigui un esquema ni que sigui una simplificació o un ‘resum’ (que sempre deixa fora part de les complexitats). El problema central d’aquest esquema és que, justament, aquest ha estat el relat central de l’autonomisme i l’espanyolisme que l’esquerra independentista ha combatut aquests darrers quaranta anys. Tot i això, aquestes paraules ofereixen l’oportunitat de començar un debat pendent. Un problema de fons que convé començar a explicitar i a tractar en tota la dimensió, que no és pas petita.

Això que es diu representa una dura estigmatització de tota una part del país i, en el fons, de l’independentisme en general. Aquesta part del país seria el país de les zones rurals (?). Si això fos cert, es tractaria de zones amb un comportament polític i electoral on prevaldrien les qüestions nacionals per damunt de les socials. Aquesta divisió no és nova. És la vella teoria de les dues Catalunyes, allò que alguns han anomenat ‘soleturisme’, és a dir, la tesi de la divisió ètnica de fons: els catalans de la ceba preocupats per les qüestions nacionals perquè tindrien les qüestions materials garantides i els catalans amb uns altres orígens preocupats fonamentalment per les qüestions materials, per la supervivència, sense preocupacions d’ordre nacional. La Catalunya catalana i socialment reaccionària i la Catalunya social i ‘a-nacional’. Aquesta tesi s’exemplifica en un relat específic sobre la suposada divisió política de la CUP per territoris que es correspondria a la divisió del país que acabo d’esmentar. Així, tindríem ‘la zona metropolitana con un planteamiento netamente de izquierdas anticapitalista […] y candidaturas de las zonas rurales con un componente más patriota que de contenido social’.

Diu la b(v)ella cançó d’en Raimon que ‘qui pregunta ja respon’. La tesi que hi ha al darrere d’aquestes paraules, que en cap moment de la intervenció no se sustenta amb cap dada, respon al vell esquema sobre el qual ha funcionat aquest país durant l’autonomia postfranquista. L’esquema que comença a apuntar Jordi Solé Tura, pare de la constitució del 1978, quan es debat contundentment amb Josep Termes sobre els orígens dels catalanisme. Per l’un, els orígens són de caire eminentment burgès i, per l’altre eminentment populars. I això, traduït a la nostra època, ens explica l’existència d’una esquerra no independentista (històricament: PSC-PSOE, PSUC i ICV) i una dreta nacionalista no-independentista (fonamentalment, CiU). D’una banda, un país ‘a-nacional’ i d’esquerres i d’una altra un país conservador i nacional. Entorn d’aquest esquema gira l’autonomisme i el repartiment del poder entre el PSC-PSOE i CiU durant el període 1979-2015.

Els uns feien servir les qüestions econòmiques per afeblir la lluita nacional i els altres, lluny de voler fer avançar la ruptura amb l’estat, abraçaven la bandera per no parlar de la desigualtat entre els catalans. L’esquema mental que dibuixava aquesta divisió era clar: catalans conservadors contra obrers espanyols. Girona contra el Baix Llobregat. I contra aquest esquema es va alçar l’esquerra independentista, contra aquest esquema va néixer la nostra tesi del Poble Treballador Català que, vingués d’on vingués, tenia interès a oposar-se de la mateixa a l’opressió nacional de l’estat i a l’explotació de l’oligarquia. Al final d’aquest argument trobem que els interessos de les zones rurals o independentistes (sic) són diferents dels interessos que podríem trobar a les zones metropolitanes, essent els uns els interessos patriòtics i els altres uns interessos socials. Interessos antagònics, diríem, perquè uns i altes es frenen mútuament. I aquí és on apareix l’objectiu de la independència com un objectiu de classe al si del corpus teòric independentista i d’esquerres. Lluny de la separació binària a la qual el règim autonomista ens havia enfonsat, la independència com a alternativa estratègica uneix l’emancipació social i la nacional en la mesura que aquesta independència té moltíssimes opcions (justament per les característiques del país) per esdevenir una eina molt potent de les classes populars. I és una eina de les classes populars, atès que no podrà ser-ho de cap altra classe perquè, sinó, no podrà mai ser (heus aquí la indestriabilitat). I tot plegat com casa amb el moment actual? Doncs amb el fet que l’oligarquia catalano-espanyola (la que mana de debò), tal com demostra el ‘procés’, no tan solament no el lidera sinó que hi és contrària (La Caixa, Foment, Círculo Eqüestre, Banc de Sabadell i amics). I és aquí on s’obre la gran oportunitat (que no certesa absoluta) per a les classes populars de bastir els fonaments d’un altre model social i econòmic que els sigui molt més favorable i que, sens dubte, serà costós de construir i que no podrà ser a curt termini.

Aquesta divisió política que es presenta a les declaracions, doncs, rebenta el nostre projecte polític. L’explicació, el perquè, del nostre independentisme que, històricament, no s’ha basat en l’essencialisme ni en apriorismes identitaris sinó justament en això, en el fet d’intentar esdevenir una eina central de les classes populars catalanes per al nostre benestar, llibertat i felicitat. Les afirmacions fetes (o els apriorismes que les sustenten) rebenten la possibilitat de construir un projecte compartit entre el barri de Sant Narcís de Girona i el barri de Ca n’Oriac de Sabadell. Entre l’estimat barri del Progrés de Badalona i el barri de Sant Ponç de Sant Celoni. Aquesta anàlisi també passa per alt tot allò que fa un equip de govern de l’àrea metropolitana com el de Badalona, amb Dolors Sabater al capdavant. La Dolors, de l’ANC i ex-membre la Junta d’Òmnium Cultural de la ciutat, impulsora del primer Consell de la Joventut a l’any 1980, referent de la lluita per la insubmissió i l’objecció de consciència ara fa més de vint anys, lluitadora incansable per l’escola pública i per la cohesió de tots els barris d’una ciutat molt desestructurada… on encaixaria en tot aquest esquema de les dues Catalunyes? Aquest país no s’explica sense tenir en compte les múltiples Dolors que hem tingut i que continuem tenint.

No és aquest el lloc per a entrar a debatre a fons, des d’un punt de vista empíric, la falsedat d’aquesta suposada divisió, però tan sols apuntaré algunes idees per començar. Per exemple: què ho fa que el barri on més vots (en percentatge i gairebé en vot absolut) treu la CUP a Sant Celoni sigui el barri de Sant Ponç (barri de famílies treballadores i àmpliament castellanoparlant), on arriba gairebé a un 20%? Si ens posem a mirar les dades amb detall, veurem que això no és un fenomen aïllat al país cupaire. Feu una ullada als resultats de més barris de més viles. Si bé és cert que la CUP té un sostre de vidre en aquells entorns on la precarietat és més viva (també per l’hegemonia d’aquesta visió, fins avui, en el terreny de l’esquerra i en el sindical) , també ho és que l’assumpció del projecte independentista com a projecte propi per part d’amplíssimes capes populars és un fet. Si no fos així no podríem explicar l’eclosió independentista dels darrers anys que tant ha molestat l’status quo català: el més de dretes i el suposadament més d’esquerres.

Per cert, i en relació a la divisió territorial de les classes socials, on penseu que és més alta la renda familiar (fent servir els correctius que calgui): a Salt, a Celrà, a Mataró o a Sabadell? Vistos els canvis en l’estructura social i política del país, un dia caldrà reanalitzar de debò la relació entre classe social, territori i vot a Catalunya perquè ens adonem fins quin punt cada vegada hi ha també menys excuses de caire empíric per a sustentar segons quines visions. I tancar falsos debats i dicotomies d’una vegada.

Finalment, també és preocupant, no únicament que sustenti aquesta tesi sinó que, per fer-ho, s’afirmin coses absolutament falses com ara: ‘Debemos tener en cuenta que en la última asamblea nacional un 30% de la organización estaba dispuesta a ir con Junts pel Sí y eso es así.’ Ningú mai, en cap espai de l’organització, ha presentat aquesta opció. Per què ho esmenta, doncs? I en el cas que algú l’hagi mal informat, per què s’ho creu? Segurament perquè aquesta prova quadra a la perfecció amb l’esquema prefixat. I, així i tot, és fals.

Com es veu, doncs, nosaltres no som aliens a aquest esquema binari de fortes reminiscències autonomistes i que ha dominat la vida política, social i cultural del país durant més de tres dècades. Tornant a en Raimon, qui pregunta ja respon i potser començaria a ser hora de fer-nos les preguntes que més ens enforteixen, de fer-nos les preguntes que no enfrontin la mà dreta amb la mà esquerra.

Marc Sallas, militant de la CUP i de Guanyem Badalona

PD: escric aquest article per ampliar i matisar la seqüència de piulets que vaig fer sobre el tema. Sóc conscient dels riscos dels 140 caràcters i, per si vaig molestar a algú, vull puntualitzar les meves paraules.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb