L’art de dir Víctor Català

  • Que no la representen: que la diuen. Aquesta celebració de la paraula en una hora de teatre pur i de literatura. Una hora per a sentir un goig intens de llengua

Núria Cadenes
07.12.2022 - 21:40
Actualització: 08.12.2022 - 13:42
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A l’escenari, una tauleta, quatre llibres, dos faristols. Per a interpretar-ho tot, dues dones soles. Soles, no: amb les seves veus i els gests irats o subtils segons convingui. L’expressió de les cares. Els silencis també. I un guitarró per al final. Una dessuadora vermella que evoqui la caputxeta. Poca cosa més, llevat de la paraula.

I suposo que és això. No ho suposo, no: ho afirmo. El talent i la paraula.

Jo em vaig passar tot el primer terç de l’obra plorant. O, més exactament, deixant caure les llàgrimes com dos rierols. Sense sanglots, sense estridències, incontrolables de simple emoció. Emoció de llengua. D’aquesta llengua viva i dúctil i rica de matisos i de tot que ens oferia i que ens ofereix la Víctor Català. Del seu so. La música que fa quan es pronuncia així com la pronuncien dues actrius que es posen al servei de la paraula. De la paraula tal com es va escriure i tal com ara es diu per a fer-nos estremir.

Com si fóssim una cultura normal. Perquè som una cultura normal. Per sobre de les circumstàncies, aquesta senzilla aspiració. Poderosa. Instigadora.

Hi havia moments en què gairebé perdia el fil, el sentit del relat que magistralment es descabdella (“La pua de rampí”, el dret d’una noia a tornar sana i estàlvia a casa quan ja s’ha fet de nit: tan de sempre i tan actual, la Víctor Català), enduta per la música dels mots que fan les frases i com s’ondulen i vinga el plor. Que l’art és tècnica i és matèria i és composició i etcètera, però que amb això no n’hi ha prou, que després hi ha allò altre, allò que és inaprehensible i que et trasbalsa i que no sabries definir però que sí.

I que detectes quan t’ho trobes.

L’art dalt d’un escenari. Contrallum. La Tània Banús i l’Anna Güell dient la Víctor Català. Que no la representen: que la diuen. Aquesta celebració de la paraula en una hora de teatre pur i de literatura. Una hora per a sentir un goig intens de llengua. Per deixar-te commoure d’humanitat reclosa que un dia descobreix que sent i s’enamora. Per sentir l’esglai de la nit i lluitar com lluita la pubilla aferrissada. Sentir les flames com espeterneguen quan la Víctor les descriu. Aquella posta de sol. L’olor de pa torrat i de coca de sucre i de pinyons. La ferum de la maldat, també: la bafarada agra de vi negre, de tabac recremat i d’immundícia. Que de tot hi ha, als contes de la Víctor Català, i ella mateixa s’explica la dèria: “El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament. Jo, quan vaig començar de guaitar a través de mon cor les coses del món, vaig ensopegar-me a fer-ho per la quarta banda…”

És clar que, si després de sentir els contes de la Víctor, després de llegir-los perquè quan arribes a casa resulta que t’és una peremptòria necessitat, pretens escriure res, pot ser que caiguis en la desesperança fosca i que pensis que tu mai. La llengua, la forma, les textures: mai. I serà una impressió lícita i fins i tot inevitable, però, un cop l’hagis sentida, espolsa-te-la de sobre sense manies, si us plau, que immobilitza. Ha d’haver-hi cinema després d’Orson Welles, pintura després de Picasso, jo què sé, que cadascú hi posi, aquí, les fites preferides, rock quan pleguin els Rolling Stones. Ha d’haver-n’hi i n’hi ha hagut i cal que n’hi continuï havent. Cantar després de la Victòria dels Àngels, escriure després de la Mercè Rodoreda, etcètera. Aquesta basarda, sí, que no ha de ser paràlisi sinó impuls. Sempre i en general (perquè la cultura ha d’alimentar-se i rodar) però en el nostre cas, més. La mateixa Caterina Albert ho expressava tan clarament, tan vehementment com ho recorda a les memòries Joan Triadú: que era l’any 1950, i que ell havia fet una conferència a la seu de la Unió Excursionista de Catalunya (“un segon pis d’una escala antiga” al carrer de Santa Anna, a Barcelona), i que entre el públic hi havia “una senyora molt velleta, d’ulls penetrants i celles blanquinoses esbarriades” i que era “en persona, Víctor Català”, i que quan va haver enllestit la conferència, evoca Triadú, “em va sortir a trobar a mig passadís i em va dir, amb veu potent i una mirada fosca d’un rostre imperatiu, aquestes dues admonicions, tot agafant-me fort amb la mà freda: ‘Vetlleu el foc! Que és molt trist morir sense hereus!'”

I això fem, si bé ho mirem: vetllar-lo i atiar-lo, també. I celebrar la sort de tenir llengua; la sort de poder caminar a espatlles de la geganta Víctor Català.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes