Inés Arrimadas

Inés Arrimadas puja al faristol del parlament. Li toca intervenir després de la compareixença de Quim Torra per a explicar els darrers canvis al govern. Comença amb un posat seriós, però de seguida el teatralitza amb una gesticulació col·loquial, un somriure i una cadència musicalitzada en castellà: ‘La senyora Borràs es presenta a la llista de les generals i dóna les gràcies el senyor Torra pel seu compromís per a anar a defensar Catalunya al congrés, però les bèsties amb forma humana, això no ho podem fer. Aleshores, les bèsties amb forma humana, segons el senyor Torra…’ Josep Costa l’interromp sobtadament. ‘Senyora Arrimadas…’ ‘Què?’, replica ella. ‘Em sembla que no anam pel bon camí’, li respon Costa. ‘Perdoni? Em prendrà la paraula perquè he recordat allò que el senyor Torra ha deixat per escrit?’

Arrimadas es torna a referir a un dels articles polèmics de Torra, un dels que titllarà de ‘supremacista i xenòfob’, com ha repetit d’ençà del debat d’investidura. Té Costa al darrere, assegut al lloc de Roger Torrent, però Arrimadas no es gira per a mirar-lo, prioritza mostrar la cara a les càmeres encara que hagi de parlar-li d’esquena. Tindrà uns minuts de confrontació amb qui exerceix l’autoritat parlamentària de la mesa estant, com a vice-president, durant una absència temporal del president del parlament. És allò que tantes vegades ha cercat i trobat Cs a l’hemicicle. La brega forma part de l’estil Arrimadas i de la fórmula que l’ha catapultada fins al primer lloc a les eleccions el 21-D. És una de les herències que hi deixa abans d’anar-se’n cap a Madrid. N’hi ha més.

Fa temps que es van acabar els anys del ‘capteniment amable’, de les paraules envellutades i la vella cordialitat entre els grups parlamentaris. Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor en comunicació política i fundador de la consultora Ideograma, assenyala que Arrimadas utilitza amb ‘eficàcia’ dues claus que condicionen el dia a dia de la cambra i de tots els grups. La primera: l’hemicicle és un plató de televisió, un ‘espai escènic de la política’ on l’austeritat i l’antiga jerarquia xoquen amb les noves formes de cultura política. La segona: el parlament és també una ‘cambra d’amplificació que s’usa a les xarxes socials’. Remarca que moltes intervencions es fan per a aconseguir un espot publicitari, no pas per a afavorir el debat.

Inés Arrimadas intervé al parlament amb Josep Costa a la mesa.

La picabaralla entre Costa i Arrimadas del darrer ple, diu, ‘va semblar més un talk show, un debat televisiu, que una sessió parlamentària’, i creu que la dirigent de Cs sabia molt bé què feia. Per a Gutiérrez-Rubí, Arrimadas usa el castellà a la cambra per apropar-se més a la realitat lingüística del carrer, on molta gent canvia de llengua segons les circumstàncies. El primer de fer-ho va ser el seu predecessor, Albert Rivera. També hi ha traslladat la col·loquialitat: ‘Un llenguatge clarament punyent, que busca ressonàncies més enllà de Catalunya. Des d’Extremadura a Galícia.’ Segons Gutiérrez-Rubí, Arrimadas ha de simplificar el missatge i engrossir-lo. ‘No hi ha finezza‘, diu.

El llenguatge com a arma

Arrimadas s’ha servit de la paraula per fer viral el seu discurs entre l’espanyolisme. El ‘procés’, sempre pronunciat en català, encara que parli en castellà, amb els sinònims de ‘monotema’ o Matrix. Troba un ganxo mediàtic per a idees bàsiques que es repeteixen: el menysteniment del castellà a l’escola, la propaganda d’unes institucions que només governen per a mig Catalunya i que són el modus vivendi de la classe dirigent (‘el chiringuito’ ‘i el chollo’, en diu), la parcialitat de TV3 i Catalunya Ràdio, la llei electoral injusta que els impedeix de governar encara que guanyin les eleccions, les famílies trencades pel procés, els problemes que realment afecten els catalans (les llistes d’espera, arribar a final de mes), l’estat espanyol com a ens inamovible (al marge del president que dormi a la Moncloa), la constitució espanyola com a bé suprem, el suport a la policia i a la justícia com a tòtems inqüestionables.

Arrimadas escombra la complexitat amb un traç gruixut i de vegades simplifica la realitat vorejant la mentida o la difamació. Ho fa quan parla dels ‘comandos separatistes’, referint-se als CDR amb el llenguatge que els mitjans hegemònics espanyols usaven per a ETA i la kale borroka. Són referències a la violència que criminalitzen i forgen imaginaris que després poden ser perseguits als tribunals, si cal. Encara que no llegeixi mai els papers que duu quan és davant el micròfon, no improvisa. Com la resta de diputats de Cs, a més, Arrimadas ha deshumanitzat l’adversari polític, impedint qualsevol bri d’empatia personal al marge de les diferències polítiques òbvies, cap a qualsevol dels antics companys al parlament ara empresonats o a l’exili, coneguts de fa anys. S’ha allunyat de tota solidaritat. ‘Aquí sou molt pinxos i després, davant els jutges, us enfonseu’, li va arribar a dir a Torra durant una sessió al parlament.

L’efecte ‘like’

Gutiérrez-Rubí ha teoritzat sobre allò que anomena ‘efecte like’ en política. Resumint-ho molt: la necessitat d’agradar ha desplaçat el pensament. Arrimadas encaixa amb el patró. Ha tingut una presència significativa a Instagram i la imatge és un dels seus eixos estratègics, en un context en què el component mediàtic i de desenvolupament en la societat de la informació són determinants per als partits a l’hora d’escollir caps de cartell. ‘És una candidata amb una fotogènia molt potent i se serveix d’aquest potencial a favor seu i de les idees polítiques’, diu. Segons Guitérrez-Rubí, vivim en una societat en què el ‘m’agrada’ implica una vinculació social i afectiva, perquè el contingut suscita emocions. Un 65% de la comunicació, diu, és no verbal. Arrimadas no parla quan té el micròfon i prou. Sovint va acompanyada de fotografies d’allò que denúncia o publicita, va desplegar una bandera espanyola al faristol, respon a les intervencions de Torra amb gests. Un dels més criticats va ser quan va respondre el president de la Generalitat acostant-se el dit al cap, com dient-li que era boig.

La líder dels catalans ‘humiliats’

Arrimadas s’ha volgut erigir en defensora dels catalans que no es creien representats pel catalanisme i que s’havien sentit amenaçats per l’intent d’aconseguir la independència, fins al punt de justificar la violència policíaca de l’1-O o els empresonaments dels dirigents polítics i socials. Ha capitalitzat la reacció extrema de qui s’ha sentit atacat i respon actuant radicalment. És la desinhibició espanyolista dels qui creu ‘humiliats’ per una hegemonia que acusa d’haver imposat una identitat catalanista homogènia. D’ací ve la referència insistent a les ‘bèsties amb forma humana’. Arrimadas ha repescat l’essencialisme per a combatre’l i emfasitzar la diferència, menystenint el patrimoni cultural de la barreja d’identitats intrínsec en la societat catalana. Potser és una de les raons que l’han feta connectar amb els electors dels barris amb menys renda de Barcelona i, alhora, amb els més rics, al costat de l’orgull per la bandera espanyola, estigmatitzada del franquisme ençà. És la diversitat personificada en una catalana de Jerez de la Frontera que s’ha casat amb un català de Ripoll, ex-convergent. ‘El meu marit era nacionalista. Ara intento apartar-lo de tot allò’, va declarar a la revista Telva. Tot és política.

Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, adreçant-se a Eduard Pujol el 28 de febrer.

Arrimadas ha trepitjat pobles amb majoria independentista per demostrar que no hi era respectada però era capaç de plantar cara als qui la critiquen, a la recerca d’una imatge intolerant de l’independentisme que insulta o expressa desaprovació per un partit escollit a les urnes. Dins el parlament i fora, ha aconseguit fer perdre els nervis a més d’un i s’ha servit de les situacions originades a favor seu, sense deixar de denunciar els actes vandàlics que han rebut algunes de les seves seus. La tensió ha esdevingut una convidada més al parlament. A la cambra, no s’entendria Arrimadas sense la figura de Carlos Carrizosa. El portaveu és qui ha executat els enfrontaments més bel·ligerants, com quan va retirar el llaç groc de la bancada del govern mentre Torra perseverava políticament en la idea de la restitució dels consellers legítims. Arrimadas, en aquell moment, no era a l’hemicicle, i no hi va tornar fins que Carrizosa no va haver retirat el llaç.

Una de les situacions més extremes va ser quan Carrizosa va instar el diputat d’ERC Ruben Wagensberg a dir-li a fora, al carrer, que era un ‘feixista’, quan ell havia anomenat així els diputats de Cs dins l’hemicicle si ells usaven expressions com la de ‘supremacista’. Després d’aquell ple d’alt voltatge, Torrent va convocar els grups perquè acceptessin que la desqualificació personal era una línia vermella. També ho són, segons el reglament, les paraules ofensives adreçades a les institucions públiques. El president del parlament pot fer crides a l’ordre, expulsar un diputat o excloure’l temporalment de les seves funcions com a diputats. De moment, Torrent ha fet crides a l’ordre.

Del vot centrípet al vot centrífug

Arrimadas va millorar els resultats electorals d’Albert Rivera dues vegades consecutives i va esdevenir la primera candidata a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i que insisteix que els problemes reals dels catalans són uns altres, Cs ha viscut d’allò que ha anomenat el ‘monotema’. Arrimadas no va donar per mort el procés quan JxCat i ERC van assumir les contradiccions del retorn a l’autonomia, després del 27-S. Ha alimentat les seves bases amb l’amenaça de la secessió i la promesa de duresa contundent.

Segons Pau Canaleta, consultor en comunicació i professor de comunicació política, el procés ha motivat el pas del vot centrípet (en què els partits cercaven el centre per a guanyar) al vot centrífug, dividit en dos blocs i sense transvasament de vot entre l’un i l’altre. Abans, la majoria volia adreçar-se al 70% o al 80% de la població. Ara no. Arrimadas ha competit, diu Canaleta, perquè Cs esdevingui el partit més gran del seu bloc. Per això només s’adreça als seus electors, igual com els independentistes. Però l’espai electoral de Cs, avisa Canaleta, és ‘exageradament dimensionat’ i es deu al context del 21-D. Mantenir-lo requerirà que el PP no aixequi el cap mai més i que el PSC no es recuperi, cosa que no semblen indicar les enquestes. La petja d’Arrimadas és tan forta, que el fet que se’n vagi pot perjudicar les expectatives de Cs a Catalunya. Sabrà preservar en el seu llegat de crispació feta viral?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb