Avui és un dia especial per a les Armilles Grogues. El moviment ciutadà nascut com a protesta pel nou impost sobre els carburants commemora, el 17 de novembre, un any sencer de mobilitzar-se cada dissabte a les rotondes i a les principals ciutats de tot l’estat francès. Han arribat al 53è acte, com anomenen cada concentració. Cinquanta-tres setmanes que han sacsejat l’estat francès i han empès a fer grans canvis polítics un govern acorralat per la persistència del moviment.

El poder adquisitiu dels ciutadans francesos ha crescut, en un any, 800 euros de mitjana gràcies a les concessions del govern aconseguides pel moviment, segons un estudi de l’OFCE, l’Observatori Francès de les Conjuntures Econòmiques. L’Observatori xifra en disset mil milions d’euros la inversió feta per l’estat francès en mesures adreçades a frenar la força del moviment. En primer lloc, el desembre del 2018, quan es van aprovar una sèrie de disposicions centrades en els treballadors més pobres –revalorització de la prima d’activitat, desfiscalització de les hores suplementàries, supressió de l’augment de la taxa de la CSG, la Contribució Social Generalitzada que finança la seguretat social i l’atur… En segon lloc, aquest mes d’abril, després del Gran Debat amb el qual Emmanuel Macron va voler reprendre la iniciativa política, quan es va abaixar l’impost sobre la renda de les classes mitjanes i es va fer una reindexació de les pensions de jubilació per a acordar-les amb la inflació.

Però aquests canvis han tingut uns costos notables. Les xifres són discutides en el detall petit, però són impressionants. En aquest any de mobilitzacions, hi ha hagut onze morts, al voltant de cinc mil ferits entre els manifestants i la policia, dotze mil detencions i s’han dictat, com a mínim, dues mil condemnes contra els manifestants. Les grans ciutats, no pas París i prou, han vist alguns dels aldarulls més impressionants que es recorden, amb incendis i barricades al carrer, xocs violents entre policies i manifestants, assalts a locals i problemes enormes per a la circulació.

El moviment, com tots els moviments, va tenir un punt àlgid, que després s’ha anat erosionant. Va ser ara fa un any, el novembre del 2018, quan més d’un milió de persones van participar en la mobilització. Amb tot, i malgrat les espectaculars imatges de les grans mobilitzacions ciutadanes, no és pas el volum de manifestants, que dóna força a aquest moviment, sinó la capacitat de coordinar grups petits arreu del territori de l’estat en accions que col·lapsen de manera efectiva l’economia i la mobilitat.

Un moviment sense dirigents

Una característica diferenciadora del moviment és l’absència de dirigents. Tot i que en algun moment s’ha proposat la idea de crear un instrument polític per a canalitzar la indignació ciutadana, el moviment de les Armilles Grogues es manté desestructurat un any després d’haver nascut.

Al començament, Éric Drouet i Maxime Nicolle, administradors dels grups de Facebook en què es basava el moviment, van dir que cercaven de renovar la manera de gestionar un moviment social. Volien instituir una ‘democràcia d’audiència’, tal com la va denominar el diari Libération. Posteriorment, diversos manifestants van adquirir notorietat, bé perquè van ser designats portaveus, bé perquè van ser destacats pels mitjans. Entre ells, Priscillia Ludosky, que el maig del 2018 va començar una petició en línia per a reduir els preus del combustible, i Jacline Mouraud, que va enregistrar un vídeo adreçat a Macron que es va fer viral. El 26 de novembre de 2018, poc després de les primeres mobilitzacions, un grup de vuit persones es van proclamar ‘portaveus’ per a servir com a interlocutors amb el govern, decisió que molts manifestants no van rebre pas bé. El 30 de novembre de 2018, aquests vuit representants van ser convidats a una reunió amb Édouard Philippe, però només un d’ells es va reunir amb el primer ministre a Matignon. Aleshores, la delegació dels portaveus es va considerar dissolta i ja no se n’ha tornat a parlar.

Aquesta absència de dirigents ha estat un problema per al moviment, perquè fa molt difícil marcar objectius públics i negociar. Però també és veritat que fa que els partits, els sindicats i les institucions no puguin controlar el moviment i això li ha donat prestigi entre un sector de la població.

Un moviment del sud?

Finalment, hi ha un aspecte remarcable de la mobilització, que és la fractura territorial. El moviment va nàixer com una reacció de les classes mitjanes més castigades, però també de l’anomenada França Buida, les zones de l’estat allunyades de les grans ciutats i on els serveis socials són més escassos. En els mitjans rurals, el suport encara és consistent, però un estudi recent fet per la Universitat París 1 en deu ciutats grans (Bordeus, Lilla, Lió, Nantes, Marsella, Montpeller, Niça, París, Estrasburg i Tolosa) mostra unes diferències importants i significatives.

Concretament, les ciutats del nord mostren un suport molt més feble al moviment que no pas les del sud, cosa que podria interpretar-se com un reflex obscur de la tensió entre el nord francès i el sud occità, basc i català de l’estat, això que a París es coneix com el Midi. A Marsella, per exemple, el 64% de la població dóna suport a les Armilles Grogues, la xifra més alta. I a Montpeller, Niça i Bordeus el suport també supera amb escreix la meitat de la població. Tolosa s’acosta a la meitat. I en contrast, a París només un 22% de la població dóna suport al moviment, a Nantes un 31%, a Estrasburg un 35% i a Lió un 36%.

A Catalunya Nord, el moviment ha seguit una evolució paral·lela a la del conjunt de l’estat, pel que fa a la mobilització. Però la presència de les armilles grogues en alguns punts del país, com la rotonda d’accés al peatge de Perpinyà Sud o l’entrada a l’autopista A-9 més propera al Mercat de Sant Carles, ha estat constant. També ha cridat molt l’atenció el suport donat, en alguns casos, a les protestes en favor dels presos polítics del sud i contra la repressió a l’estat espanyol. Suport que va començar ben aviat i que s’ha mantingut: el desembre de l’any passat, ja va haver-hi una primera concentració als passos fronterers del Pertús i Portbou, a l’autopista A-9 i a la N-260, de suport als presos polítics.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb