Aquesta gent gran que no falla mai

«De gent com aquesta, en coneixeu tots. Podríeu fer-ne llistes perquè n'hi ha a cada poble i a cada barri i són un fil de continuïtat històrica que dota el moment present d'una enorme legitimitat»

Vicent Partal
Vicent Partal
09.05.2017 - 12:19
Actualització: 09.05.2017 - 14:19
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Un altre dilluns al matí, novament davant la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I novament milers i milers de persones, aquesta vegada acompanyant i defensant Carme Forcadell i Anna Simó, com ahir van defensar i acompanyar Mas, Ortega i Rigau, com demà defensaran i acompanyaran qui siga i qui calga.

Lògicament, una gran part dels concentrats són gent gran. En concret, gent jubilada. Gent que té temps d’anar un dilluns de bon matí a protestar. Aquest fet, sempre ha servit a alguns per a fer brometa i a alguns altres els fa una certa por. El fenomen és molt especial. No és certament únic, però és molt especial, i per això crec que ha de ser contextualitzat.

En moltes revolucions la gent gran fa de força conservadora, de fre. Tots som conscients que a Escòcia, per exemple, es va perdre el referèndum d’independència pel vot contrari en massa de la gent de més edat. En alguns casos no és així –a Grècia, posem per cas, el moviment de suport als refugiats recolza molt sobre la gent gran. El fet és que fa molt temps que pense que en el moviment independentista català assistim a un cas més que excepcional, paradigmàtic. La gent gran, no únicament no hi va a la contra sinó que fa d’avantguarda. D’una manera impressionant, que crec que cal reconèixer.

L’esforç i la feina voluntària dels jubilats que aporten hores i hores a l’ANC és impossible de valorar. Sense ells, tot això simplement no podria funcionar. A voltes ells mateixos es cansen i es pregunten, una mica angoixats, on són els joves. Sempre els responc que el dia que no veja joves en les manifestacions de l’11 de setembre em preocuparé, però que mentrestant no cal pensar-hi. És ben evident que el sobiranisme és transversal en tots els aspectes, també en l’edat. I els qui se’n riuen farien bé de reprimir-se: una Catalunya amb la gent gran preocupada i espantada, a ells, simplement, els aniria millor. Però, per sort nostra, això no passa.

Tots aquests anys he tingut el privilegi de trobar-me pertot arreu històries personals, d’aquesta gent, que m’han impressionat molt. He conegut gent que ara està en l’ANC o en els partits i que van militar contra la dictadura i durant la transició de cap a cap del ventall ideològic. Recorde converses amb gent que va des del FRAP fins a la digníssima Unió Democràtica d’aquell temps. Molts i molts dels qui van estar amb l’Assemblea de Catalunya, ja. Gent que sovint m’ha explicat la mateixa història: molts em conten que tingueren una joventut lluitadora i que després es van sentir estafats en algun moment dels anys vuitanta i noranta. I tots em diuen que no volen anar-se’n d’aquest món sense arreglar la part que els és possible d’arreglar, perquè hi ha les condicions per a fer-ho.

De gent com aquesta, en coneixeu tots. Podríeu fer-ne llistes perquè n’hi ha a cada poble i a cada barri i són un fil de continuïtat històrica que dota el moment present d’una enorme legitimitat. Un fil de continuïtat que, alhora, honora unes generacions de ciutadans d’aquest país, tant honrades i lleials que són capaces de fer autocrítica i tornar-se a posar dempeus, tot de gent que ha vist passar els anys, però que no ha perdut l’ànsia de viure i transformar el món on viu. De gent com aquesta ahir el passeig Lluís Companys n’anava ple, una altra vegada. I jo vaig tornar a pensar que ja va essent hora de donar-los les gràcies.


[Bon Dia] -La facilitat amb que la UDEF ha fabricat titulars falsos és d’un nivell tal que tothom s’hauria de prendre amb molta cura qualsevol filtració arribada des d’aquest costat. Però he de reconèixer que això de que Marta Ferrusola es fes passar per ‘mare superiora’ a l’hora de remenar els diners andorrans és un caramel periodístic massa ben trobat com per a que no tingués l’èxit que ha tingut . De fet el resultat els ha anat tant de meravella que ni tan sols han hagut d’explicar perquè deia ser la ‘mare superiora’ però en canvi tancava la missiva amb la seua signatura real.  Per exemple.

-Ressaca Macron a França. Però ja pensant en les noves eleccions. Les legislatives del juny marcaran fins a quin punt el canvi visible en aquestes eleccions és real. De dos partits a cinc i com es reparteixen l’Assemblea. Per això no s’han pres ni un sol dia de descans ni Macron, ni Le Pen ni els altres.

-Té un nom peculiar però The Cristian Science Monitor és un dels diaris més consistents dels Estats Units, molt especialment pel que fa al seguiment de la política internacional. Preocupat per la banalització del periodisme ahir va estrenar The Cristian Science Monitor Daily,  un projecte molt interesant que afirma voler donar als lectors ‘menys soroll i més profunditat’. És una línia en la qual pensem de fa temps ací a VilaWeb també. Sobretot perquè ens preguntem si en el món d’internet poden perdurar els valors de verificació, rellevància, rellevància i qualitat de la interpretació que van fer del periodisme seriós el que ha estat fins ara.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
08.05.2017  ·  22:29

Molta d’aquesta gent gran varen perdre el seu referent a la “transició”. De sobte, després d’anys de lluita dura i difícil contra una dictadura de ferro, es van trobar envoltats de “demòcrates de tota la vida” que van fer i desfer fins dur-nos fins l’estat de desastre i desvergonyiment actual. I, tan bon punt van veure la possibilitat de reprendre la seua lluita per la llibertat i per un futur millor per als seus fills i nets, s’hi van abocar. I ara és normal que no afluixen. Tenen una edat i volen veure el final. Tenen pressa. I raó. Moltes gràcies a tots. I una bona notícia. Per al final de setembre, només resten 144 dies. Per això els altres estan tan nerviosos.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
08.05.2017  ·  23:22

(Aplaudiments. Per l’editorial i per la gent gran d’aquest país.)

Dolors Alegre
Dolors Alegre
08.05.2017  ·  23:22

Gracies per aquest editorial que fa justícia a tot el que estan fent els nostres jubilats

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
08.05.2017  ·  23:23

Sense la gent gran, el procés de la independència no seria possible. Això és evident només que observem la gent que va a les concentracions entre setmana. Lògicament, els jove que tenen sort i treballen, no hi poden anar, ja que la podien perdre. I els altres joves estan buscant com desesperats alguna feina i tenen poc temps. Finalment també hem de reconèixer que hi ha joves que diuen que la política no els interessa. Així doncs, la gent adulta i jubilada que sostenen el procés quan podrien quedar-se a casa, evidentment mereixen l’agraïment no solament del independentistes sinó de tot el país.

A més, comparant el nostre camí amb de Escòcia on ja és sabut que va fallar perquè la gent gran es va espantar, aquí això no podria passar mai perquè la gent gran sempre hi és i esperem que el joves vinguin quan calgui i puguin fer-ho sense que tinguin greus perjudicis personals. És per això, per aquesta transversalitat en edat si en altres àmbits, que crec que la república acabarà essent una realitat.

Raul Sagristà
Raul Sagristà
09.05.2017  ·  00:53

La combinació de diverses generacions és la clau. Els jubilats hi tenen un gran paper però com bé dius a l’editorial, sobretot crida l’atenció que no siguin un fre. Però a tot arreu hi ha joves fent tota mena de tasques també. M’agrada especialment tot el que la gent gran ens escolta. Crec que, sobretot dins l’ANC; l’ambient és molt positiu en aquest sentit

Rosa Clarà
Rosa Clarà
09.05.2017  ·  00:54

Ens van prendre el pèl sí. I tant com ens el van prendre. Ara cal que no ens passi una segona vegada.

Albert Miret
Albert Miret
09.05.2017  ·  07:59

Ahir, a la manifestació de suport a la Carme Forcadell i a l’Anna Simó, i suposo que atreta pels meus crits de “Visca Catalunya”, vaig estar parlant amb una senyora anglesa de noranta tres anys que, sorprenentment em va venir a demanar perdó per l’abandonament de la corona anglesa el setembre de 1714. Em va dir que la reina Anna estimava moltíssim a Catalunya, i que la va estar defensant durant tot el seu regnat de 1701 a 1714, i que si no s’hagués mort aquell 1 d’agost de 1714, Catalunya seguiria sent lliure i mai Felip V se n’hagués pogut apoderar i maltractar de la manera que ho va fer, i que encara dura avui dia, em deia. Ens vam abraçar molt fort i ens van sortir llàgrimes dels ulls a tots dos. Després, amb la veu encara tremolosa, vaig tornar a cridar un “Visca Catalunya” i ella va dir amb la seva veueta: “lliure”.

jaume vall
jaume vall
09.05.2017  ·  08:01

Agraït i gratificant editorial. Pertinents els comentaris. M’agrada molt especialment l’apunt de Joan Usó en què parla del canvi de paradigma (canvis de paradigmes) que han hagut de viure, i als quals s’han adaptat amb la generositat que tan sovint ens regalen.
!! I ja només falten 144 ?? ! !

josepselva SELVA
josepselva SELVA
09.05.2017  ·  09:20

M’agradaria que els “avis” catalans -tots i no nomès els que van sortir ahir- votessin diferent dels avis escocesos que varen ser els que varen fer perdre el referèndum d’independència a Escòcia.

Pep Agulló
Pep Agulló
09.05.2017  ·  09:30

Potser som gent gran o no, no fa el cas. El que som és la generació que va lluitar contra el franquisme per la revolució que ens portés a un món més lliure. De l’editorial es despren una consideració. Si es considera un cas “paradigmàtic, excepcional” és perquè ho valora algú que sí va creure que la “transició” ens duria a algun lloc, cosa que molts de la meva generació veiem claríssim que estavem allà mateix. Nosaltres sí que veiem asturats com les noves generacions es creien el parany de la transició. Per això sempre parlo de neofranquisme per denominar la falsa democràcia. Vull dir, que el fet que estiguem al peu de canó té una explicació menys èpica: volem acabar la feina. Tant senzill com això, aixi ho explica el penúltim paràgraf de l’editorial. A Catalunya hi ha una reconciliació generacional per la llibertat del país.

El que és “excepcional” són tots aquests “revolucionaris” (Rabells, i cia) que quan veuen la revolució s’amaguen sota les faldilles de la Corona.

I encara un petit apunt: els períodes històrics de barbàrie ( xacra d’aquest estadi de la humanitat ) no haurien de durar més de la vida mitja de la gent. El anhels de llibertat s’haurien de veure realitzats en vida.

Jordi Zamora
Jordi Zamora
09.05.2017  ·  11:48

L’editorial és del tot cert, però es queda curt. La realitat és més complexa i transversal. No tota la gent gran que pressionem a favor de la llibertat del nostre país hem estat vells lluitadors anti-franquistes. Molts hem fet un procés tranquil, però inexorable, des de posicions apolítiques o políticament tèbies, fins a la radicalitat actual. Cada un al seu ritme.

Pep Agulló
Pep Agulló
09.05.2017  ·  12:36

Entendridora l’anècdota de l’Abert Miret.

Jordi Martí
Jordi Martí
09.05.2017  ·  14:53

Tinc 67 a. i des dels 12 que sóc independista, quan vaig començar a escriure la carta de cada setmana a la meva mare des de l’internat en català. No en sebiam, tots dos feiem faltes d’ortografia, però tant li era! Quan ens portaven un dia de novembre si no recordo malament, davant de Sant Esteve d’Olot a cantar el “cara al sol “, tot i que no agradava gens al nostre director d’internat , l’escolapi Antoni Tort i Gavin. Després l’escoltisme quan picavem les 4 barres de l’escut de Catalunya en les roques que podiem. Som de pedra picada. Acabarem la feina perquè hem sigut uns bons professionals tota la vida i les coses les fem ben fetes. Com diu el poeta: Bon viatge per als guerrers que al séu poble són fidels…

Jordi Martí
Jordi Martí
09.05.2017  ·  14:59

Tinc 67 a. i des dels 12 que sóc independista, quan vaig començar a escriure la carta de cada setmana a la meva mare des de l’internat en català. No en sabíem, tots dos feiem faltes d’ortografia, però tant li era! Quan ens portaven un dia de novembre si no recordo malament, davant de Sant Esteve d’Olot a cantar el “cara al sol “, tot i que no agradava gens al nostre director d’internat , l’escolapi Antoni Tort i Gavin. Després l’escoltisme quan picavem les 4 barres de l’escut de Catalunya en les roques que podiem. Som de pedra picada. Acabarem la feina perquè hem sigut uns bons professionals tota la vida i les coses les fem ben fetes. Com diu el poeta: Bon viatge per als guerrers que al séu poble són fidels…

Josep Albà
Josep Albà
09.05.2017  ·  15:26

És ben cert tot el que diu l’editorial, ben cert. També es cert que molts dels qui vam “recomençar ” la lluita per la independència entre 2010 i 2012 avui ja no hi són. I això és molt trist. I també és cert que des de determinades forces que s’autoanomenen independentistes i que són molt, molt, molt revolucionàries he sentit més d’una vegada i més de dues menysprear profundament aquests que ells anomenen mòmies, mamuts o simplement iaies. I això és més que trist. És indignant i espero que ben aviat la seva mala fe els explotarà a la cara en unes properes eleccions. Ah, tinc 64 anys i sóc separatista, completament i sense cap matís.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
09.05.2017  ·  18:15

Tinc 64 anys, em vaig formar al escoltisme, vaig militar i lluitar a la clandestinitat al PSUC, més tard a ERC, ara no soc de cap partit, però he anat sempre a fer pinya per Catalunya, ahir també hi era, com hi serè Divendres, i tots els dies que vinguin, a fer lo que calgui, no importa lo que sigui, no penso fer un pas enrere, encara que els poder espanyols usin la raó de la força violenta, judicial o bruta….Felicitats a tots els avis i avies que no fallem mai, si que trobo a faltar la gent més jove que no treballen….

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
09.05.2017  ·  19:18

Per això els fa tanta por airejar la memòria històrica! Amb cultura i una informaciò veraç i suficient, “otro gallo cantaría”

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
09.05.2017  ·  20:02

Hi ha una gran diferència entre Escòcia i Catalunya, com entre el día i la nit. La gent gran d’Escòcia, a partir de la 2ª guerra mundial, ha viscut en un ambient d’una democràcia respectuosa i políticament còmoda. S’ha sentit raonablement integrada, satisfeta i feliç. A aquestes edats, un trencament amb Anglaterra podía significar una certa amputació sentimental. A Catalunya, està passant tot el contrari. La gent gran, molts jubilats, hem viscut gairebé sempre orfes del reconeixement estatal, amenaçats per un poder estranger que ens despreciava i amb una desconfiança mútua i un sentiment de claustrofòbia que no ens deixava ser feliços. Per a nosaltres, el moments actuals els vivim amb esperança d’alliberament, d’afirmació, de més sol.lidaritat i d’un futur, encara que sigui curt, de convivència pacífica, de llibertat compartida i satisfacció més compartida.

Carme Nebot
Carme Nebot
09.05.2017  ·  21:47

Josep Mª de Fàbregues-Boixar

Com a Coordinador de la Sectorial de Jubilats de l’ANC us vull donar les gràcies pel reconeixement que feu de la tasca de la gent gran a la vostra editorial.

La gent gran d’aquest país va tenir una infància dura, va anar a una escola on se l’ “espanyolitzava”, va viure una joventut necessàriament austera on les retallades ja hi existien per definició. Va perdre el temps en llargs i inútils mesos de servei militar. Va començar a treballar aviat i des de baix, ajudant-se a arribar a final de mes amb el “pluriempleo”. Molts dels que van poder fer una carrera, la van haver d’estudiar en classes nocturnes perquè no podien pas deixar la feina.

En el transcurs de la seva vida van crear escoles perquè no n’hi havia, diaris, revistes, premis literaris, ateneus, agrupaments escoltes, esplais, cine-clubs, corals… També empreses, facultats i escoles de negocis. I van fer que el país anés endavant perquè van ser treballadors, enginyosos, llançats, constants, lluitadors.

I ara, davant la possibilitat que el país pugui per fi volar sol, què havia de fer aquesta generació? Doncs seguir lluitant. I amb més ganes que mai perquè l’objectiu està a tocar. Està a tocar i, per edat, no té massa temps per endavant.

Però malgrat la pressa i el desig, és ben conscient que la independència no és l’objectiu final: és el punt de partida necessari i imprescindible per aconseguir el país nou que volem. I la gent gran, mentre pugui, hi serà. No en dubteu.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies