El dictador portuguès que es va morir dues vegades

L'enigmàtic i poderós António Salazar, l'imperi colonial i el seu temps, un assaig sobre el dictador europeu que més anys va estar en el poder

VilaWeb
António Salazar fou el líder absolut de l'Estado Novo portuguès.
Xavier Montanyà
20.02.2022 - 20:34
Actualització: 20.02.2022 - 21:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La personalitat veritable dels autòcrates sol restar a l’ombra dels seus personatges públics, creats pels aparells de propaganda i la censura dels seus règims. Penetrar en la seva psicologia i en les zones d’ombra de les seves vides és il·luminar episodis mai prou coneguts de la història col·lectiva. Cal fer una feina intensa, polifònica i rigorosa per descobrir allò que s’ha volgut amagar, per donar forma i sentit a les tenebres que volgudament envolten les seves vides i molts episodis de la seva acció de poder.

De tots els del segle XX, un dels més enigmàtics i poderosos va ser l’home que va dirigir els destins de Portugal i del seu imperi colonial durant quaranta anys. El periodista italià Marco Ferrari (La Spezia, 1952), a La increíble historia de António Salazar, el dictador que murió dos veces (Debate, 2022), narra la cara oculta de la història de Portugal del segle XX submergint-se en els clarobscurs de la misteriosa vida de l’enigmàtic dictador.

L’autor confegeix un relat que omple de sentit algunes de les incògnites del segle XX a la península Ibèrica i a Europa. António de Oliveira Salazar (Vimieiro 1889, Lisboa 1970) fou un dels homes més poderosos del seu temps. Jugà un paper important en les relacions amb Hitler, Mussolini, Franco i en l’equilibri internacional, en temps de la guerra del 1936-1939, la Segona Guerra Mundial i els anys de la guerra freda. Els seus pactes amb americans i britànics influïren en la geopolítica internacional i en la seva obstinació per a mantenir el seu imperi colonial. Obsessió que, de retruc, va acabar formant el moviment dels militars opositors que van derrocar el seu règim, l’any 1974.

L’escriptor culmina amb aquest assaig amè molts anys de passió per a saber la història del país que ell va descobrir fent amistat amb exiliats portuguesos a Itàlia i, sobretot, a partir de l’esclat de la Revolució dels Clavells, el 25 d’abril de 1974. Marco Ferrari, com tants joves més de la seva generació, ha viscut marcat per les ànsies de llibertat i de justícia que va causar aquella revolta.

Fascinació per la Revolució dels Clavells

Immediatament, va agafar un vaixell de Gènova a Barcelona i fent autoestop via Madrid, va aconseguir arribar a una Lisboa esclatant, després de gairebé mig segle de dictadura feixista, repressió i asfixia política, econòmica i cultural. Fruit d’aquella experiència va escriure la novel·la A la revolució en un dos cavalls, fidel aproximació a l’esclat d’il·lusions polítiques i humanes que van despertar amb la caiguda del règim. Aquest llibre és l’origen del film del mateix nom que va guanyar el Festival de Cinema de Locarno el 2001, en què va fer el darrer paper de la seva vida l’actor Paco Rabal.

La primavera del 1974, entre la gent que es manifestava alegre pels carrers de Lisboa, Marco Ferrari va creure percebre una ombra inquietant i desconeguda, el fantasma de l’home que havia instituït l’Estado Novo, l’estat feixista a la portuguesa, potser el més malèfic, tancat i durador del continent europeu. De l’home que havia governat el darrer imperi colonial de la història –de Cap Verd i Guinea Bissau a Goa, passant per Angola, Moçambic i Macau–, se’n sabia ben poc. Ferrari s’ha passat mitja vida viatjant a Portugal, investigant als arxius, llegint llibres i informes i entrevistant-se amb gent del seu entorn i de l’oposició.

Despengen un retrat de Salazar durant la Revolució dels Clavells (fotografia: Eduardo Gageiro).

El millor retrat de les tenebres d’aquella dictadura, la censura, la repressió i les conseqüències del mal impregnat al moll de l’os de la societat portuguesa, el va escriure l’italià Antonio Tabucchi a la novel·la Sosté Pereira. El vell periodista protagonista és el símbol d’un patiment interior que ha marcat l’ànima portuguesa. Ara, un altre italià, el periodista Marco Ferrari ha escrit una crònica apassionant d’aquells temps i de l’home que va idear i construir el sistema repressiu que va causar tant de mal i patiment interior a Pereira i a milions de portuguesos i d’habitants de les colònies durant quaranta anys llargs.

L’home que es va morir dues vegades

La fi de Salazar és patètica i prou significativa del poder que havia creat al seu entorn durant dècades. En una visita del callista a la seva residència d’estiu, el Forte de Santo António da Barra, a Estoril, el dictador va caure quan seia en una cadira de lona. L’accident va derivar en danys cerebrals que en un principi semblaven mortals, però que amb les intenses i diverses cures mèdiques que va rebre aconseguiren allargar-li la vida un parell d’anys.

Pensant el pitjor, el president de la república va decidir de destituir-lo de primer ministre per raons de salut i nomenar en el seu lloc Marcelo Caetano. Però, sorprenentment, el vell misantrop es va recuperar força, tot i que no prou per a governar. De tota manera, per no contrariar-lo, les màximes autoritats del país van escenificar a la perfecció la farsa que ell continuava governant com sempre els territoris portuguesos ibèrics i d’ultramar. Cada dia rebia unes quantes personalitats a casa seva: ministres, governadors, confidents, caps de la PIDE. Van arribar a fer-li un exemplar especial per a ell del Diario de Noticias, que confegia personalment cada nit el director, com també vídeos i enregistraments de noticiaris televisius i radiofònics.

En un estat mig vegetatiu, el vell dèspota continuava signant ordres, aconsellant ministres i enviant missatges als seus subalterns arreu del món. Es va morir sense haver descobert la pantomima més gran mai viscuda per qualsevol poder polític o institució. Aquest final diu molt de la seva història. Té similituds amb el de Haile Selassie, el Negus, l’emperador d’Etiòpia. Quan va ser destituït per Mengistu Haile Mariam, confinat en un dels seus palaus, va continuar creient fins que es va morir que ell era l’emperador.

Caricatura de De Alba publicada a The Washington Daily News.

Rural, misantrop, irònic i cruel

De la mà de Ferrari descobrim la seva vida, de la infantesa rural, el pas pel seminari i els estudis universitaris a Coïmbra, fins que accedeix al poder. El lema “Déu, pàtria i família” va ser la base per a fundar l’Estado Novo i la seva font d’inspiració per a governar durant tants anys. Era l’ombra del terror, gairebé no compareixia en públic, obsedit pel manteniment del seu imperi colonial amb mà de ferro.

Estava casat amb la pàtria. Va ser solter tota la vida. No era del tot misogin, atès que li són atribuïdes unes quantes relacions –reals o imaginàries– gairebé secretes amb dones del seu entorn. Era un misantrop que cedí un gran poder a la seva governanta, Dona Maria, que intercedia i manava en assumptes fins i tot fora del domini domèstic. Evitava els avions i no suportava entrevistar-se amb més dirigents polítics estrangers, especialment si eren més incultes que ell.

Una de les definicions més interessants de l’enigmàtic dictador la va fer, segons que cita l’autor d’aquest assaig, el gran Fernando Pessoa: “És, de fet, el producte d’una fusió d’estretors: l’ànima camperolament sòrdida del pagès de Santa Comba només es va ampliar en petitesa amb l’educació al seminari, amb tot l’inhumanisme llibresc de Coïmbra, amb l’especialització rígida del seu destí desitjat de professor d’economia.”

Els dos darrers dictadors feixistes d’Europa.

Salazar no va viatjar mai, excepte unes quantes vegades a Espanya, per trobar-se amb Franco, a qui tant ell com Portugal ja havien ajudat amb efectius militars i soldats durant la guerra del 1936-1939. La fòbia visceral al comunisme els uní tota la vida. Tot i que tots dos dictadors ibèrics eren molt diferents, no van tenir més remei que entendre’s. Franco era un militar de pocs estudis i gusts vulgars. Salazar era culte. Havia estudiat dret i economia a la Universitat de Coïmbra, en què també exercí de professor abans de dedicar-se de ple a la política. Era un apassionat dels llibres d’història i de les biografies. Llegia i parlava francès i anglès. A més dels conceptes de Déu, pàtria i família, també va fer promoció del futbol, especialment del Benfica, del fado i de les miraculoses aparicions de Fàtima.

Va ser un home hàbil per a moure els fils de la diplomàcia a favor seu. Sembla que va convèncer Franco que no entrés a la Segona Guerra Mundial. Sostenia que la cosa millor per a la península Ibèrica era mantenir-se neutral. Tot i això, va saber jugar les seves cartes. Amb la mà esquerra cedia les Açores perquè s’hi instal·lessin bases aliades i, amb la dreta, venia material als nazis, especialment tungstè. En aquells anys, Lisboa va esdevenir un cau d’espies internacionals de tots colors, nacionalitats i tendències polítiques.

El terror de la repressió

El llibre treu a la llum tot l’entramat del terror repressiu que es va construir durant dècades entorn de la policia política PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l’Estat). Salazar era el vèrtex superior del triangle de l’estat que tenia a la base la policia política, en un costat, i el partit únic, el partit únic, la Unió Nacional (UN), en l’altre.

El servei d’intel·ligència de l’Estado Novo era omnipresent, visible i invisible alhora. Tenia molt de poder i carta blanca per actuar sense escrúpols. Solament dues persones estaven sobre la PIDE, el seu director, José Silva Pais, i António Salazar. El dictador, que no havia viatjat mai, deia que tenia al cap tot l’imperi colonial. Ara sabem que, a més, sense sortir del seu auster despatx, tenia al cap les cares, els noms i les activitats clandestines dels seus opositors més importants a Portugal o a les colònies. Cada dia estudiava meticulosament els expedients que li portaven els caps de la PIDE.

L’home que es va morir dues vegades.

Per Salazar, les tortures de la PIDE eren “reaccions mentals saludables”. El dictador va mantenir un contacte estret amb la Gestapo, fins al punt de convidar el nazi Josef Kramer, la “bèstia de Belsen”, a fer un curset d’especialització en tortura. Kramer havia estat el comandant de la SS dels camps de Natzweiler-Struthof, Auschwitz II-Birkenau i Bergen-Belsen. Tot i això, Salazar havia mostrat certes reticències als mètodes nazis, ell preferia sistemes més autòctons i clàssics com ara la tortura de la son i la de l’aigua.

L’aparell repressiu era subtil i criminal. Ferrari s’ha submergit en els arxius de la PIDE per fer-nos un esbós dels mètodes i tècniques habituals. Sessions de tortura en calabossos inhumans, morts, desapareguts, perseguits i detinguts, amb motiu o sense, delators, informadors, militars i paramilitars, escamots feixistes, etc. També descriu el funcionament de les presons i del tristament famós camp de presoners de Tarrafal a l’illa de Santiago (Cap Verd). Allà, tal com cita, hi va haver empresonats il·lustres opositors i activistes independentistes de les colònies com ara l’escriptor angolès José Luandino Vieira, un dels grans de la literatura portuguesa.

Luandino va ser detingut una primera vegada per la policia política portuguesa (PIDE) l’any 1959 pel fet de ser del Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA). I en acabat, es va passar una dotzena d’anys a la presó, del 1961 al 1972, internat primer a Luanda i, després, deu anys al terrible camp de concentració de Tarrafal. Vaig explicar la seva història fa un parell d’anys en aquesta secció.

L’assassinat d’Humberto Delgado

A Salazar l’obsessionaven els seus enemics. Una de les seves tècniques preferides era apartar els opositors de les mirades de la gent sense assassinar-los. Era més discret i efectiu. Però sovint se saltava la seva norma sense escrúpols. Un dels casos més cèlebres va ser l’assassinat del general Humberto Delgado, l’home que havia donat suport al segrest del transatlàntic Santa Maria l’any 1961. Una acció comanada pel DRIL (Directorio Revolucionario Ibérica de Liberación), un grup mixt d’antifeixistes portuguesos i espanyols, principalment gallecs.

Un error important del llibre, en la línia de la historiografia portuguesa, és atribuir el comanament de l’acció solament al capità portuguès Henrique Galvao. En realitat, l’operació havia estat ideada per l’intel·lectual nacionalista gallec Pepe Velo i qui pilotà la nau fou l’ex-militar republicà, també gallec, Jorge de Sotomayor. Galvao hi va figurar més perquè li agradava i el transatlàntic era portuguès. L’acció contra les dues dictadures ibèriques fou un èxit mundial de propaganda, tot i que no van assolir el seu objectiu d’arribar a les costes africanes de Guinea Equatorial i Angola per començar la lluita d’alliberament colonial. Diuen que Salazar no va poder dormir durant els tretze dies i tretze nits que va durar el segrest.

Humberto Delgado s’havia exiliat al Brasil per denunciar públicament la manipulació d’unes eleccions en què ell es presentava de candidat a la presidència de la república. Després de donar suport al segrest del Santa Maria, un gest que el va afavorir per a donar-se a conèixer internacionalment com a opositor de Salazar, tot i que estava completament al marge del pla operatiu, no va parar de conspirar i planejar més accions de lluita i es va convertir en una amenaça per al règim portuguès.

Els cadàvers d’Humberto Delgado i de la seva secretària, Arajaryr Moreira Campos, es van trobar mig soterrats en calç viva a l’estat espanyol, a la regió d’Extremadura, prop de la frontera portuguesa, el 24 d’abril de 1965. Cal suposar que la policia político-social de Franco no ho ignorava. Salazar, home de paraula, complia novament la seva amenaça: “Sabem tot això que passa. Us farem callar. Serem durs i implacables fins a la crueltat.”

La tomba discreta del cementiri de Vimieiro.

L’imperi colonial, el principi de la fi

Als anys cinquanta, per a evitar l’onada d’independències colonials que s’acostava, Salazar va substituir la paraula “colònies” per “províncies d’ultramar”. Va idear el “lusotropicalisme” en un intent d’emmascarar el colonialisme explotador i racista amb una mena de simbiosi entre cultura europea i civilitzacions locals. Val a dir que la idea fou copiada per Franco i Fraga per a endarrerir la concessió de la independència a Guinea Equatorial, que no va arribar fins el 1968.

Salazar va resistir a força de guerres colonials i molta repressió. Mai no va concedir cap independència. L’any 1961 començà la guerra colonial a Angola. Després, es revoltaren Guinea Bissau, el 1963, i Moçambic, el 1964. El malestar dels soldats que lluitaven i es morien a les colònies i el descontentament de les famílies que vivien a la metròpoli va anar augmentant. L’any 1973 es creà el Moviment das Forças Armadas, que el 25 d’abril de 1974 va derrocar el règim instaurat per Salazar, encapçalat els darrers anys per Marcelo Caetano.

António de Oliveira Salazar no va veure la fi del seu imperi i del seu estimat Estado Novo. Es va morir el 1970. Està enterrat en una tomba humil i senzilla del seu poble de Vimieiro. Res més lluny de la grandiloqüència arquitectònica feixista de Franco al Valle de los Caídos.

L’admiració que el dèspota gris i misteriós de Portugal va suscitar entre els franquistes, inclosos els anomenats reformistes, era notòria. Manuel Fraga Iribarne, després de visitar-lo un estiu en qualitat de ministre d’Informació i Turisme espanyol restà impressionat. Fraga escriu a Memoria breve de una vida pública (Planeta, 1980): “Ningú no va suportar la solitud del poder com Salazar; sense muller, sense fills, amb molt pocs amics; sense viatjar ni veure gairebé ningú; amb les seves vacances en un fort antic d’Estoril, sense finestres, ni res més que la seva vida interior.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes