Antonio Baños no se’n va a casa, ni es rendeix. Això deixa clar en aquesta entrevista el qui fins ara era diputat de la CUP, un càrrec al qual va anunciar que renunciava perquè es veia incapaç de defensar la posició del consell polític de la formació de no aprovar l’acord amb Junts pel Sí per la investidura de Mas. Insisteix que ha dimitit perquè que no podia defensar aquella decisió, perquè pensava que acceptar l’acord implicava impulsar el procés cap a la república catalana. Considera que, malgrat l’entrebanc actual, a les eleccions del març l’independentisme ha de ser capaç de repensar el missatge per a eixamplar la base social de l’independentisme.

—Anna Gabriel deia ahir en una entrevista que segur que havíeu patit molt durant aquest procés. És així?
—No. No especialment. Ho he trobat molt interessant, tant les negociacions com la meva experiència política. Pensa que construíem en directe una república, tot i que ara s’ha aturat. Hi havia moments fantàstics com el de la declaració del 9 de novembre. No negociàvem la llei de costes, amb tot el respecte. Jo ho vivia amb molta intensitat, conscient que fèiem uns passos històrics.

—Fins al moment final, suposo, quan s’acaba el temps i tot es torna més angoixant.
—Jo tenia l’esperança que guanyaria el sí a l’acord. Es torna més angoixant, sí, però penses que potser sortirà l’opció que defenses. Això em feia tenir esperança.

—Hi va haver aquell empat a l’assemblea de Sabadell. Us devia sorprendre.
—Home, i tant, un empat exacte en una assemblea amb més de tres mil persones. Jo era allà en el moment del recompte, i em preguntava què més ens podia passar. Era insòlit.

—Què us va fer pensar després d’allò que hi podia haver acord?
—El problema és que al final ha guanyar més l’aritmètica que no un acord polític. L’empat s’hauria pogut decantar per cinquanta vots amunt o avall. I en el fons el problema polític s’hi hauria mantingut, perquè no es tracta només de vots.

—Durant aquests tres mesos, destacàveu la intensitat del procés negociador…
—Sí, és clar, perquè ets dins el rovell de l’ou, i com a periodista que sóc això ja m’agradava.

—Però hi deu haver hagut moments d’incomoditat i de decepció.
—Sí, és clar. Hi ha hagut coses que m’han incomodat i coses que m’han desesperat, però això forma part del secret de les negociacions i no ho diré pas. Durant tres mesos, amb tota mena de negociacions i tota mena d’interlocutors, amb negociacions formals i informals, tens l’oportunitat d’experimentar una àmplia gamma d’emocions.

—Josep Rull us acusava d’immadurs en la negociació.
—Això ho diu ell. Crec que no és correcte. Però si ell ho ha viscut així vol dir que ell ha patit encara més que jo.

—Ho deia destacant que ells proposaven i que per part de la CUP no hi havia prou proactivitat.
—És que, tal com es van enfocar les negociacions, ells agafaven el seu full de ruta i l’anaven enriquint amb mesures i idees que es poguessin anar debatent. Ells portaven la iniciativa per mirar d’arribar més lluny, intentant proposar coses. I la CUP ajudava proposant coses o estimulava perquè s’enriquissin. Això ja es va dissenyar així.

—Muriel Casals deia en una entrevista a VilaWeb que entenia la vostra dimissió com la constatació que una part de l’electorat de la CUP havia perdut la seva representació.
—Sí… Una part sóc jo mateix. La meva dimissió és per criteris polítics, però és personal. No he dimitit per arrossegar una part de la CUP o perquè representi ningú. He dimitit perquè crec que no podia defensar l’opció majoritària de la CUP. I si l’home que l’ha de representar no hi creu ha de marxar. Jo, per coherència immediata, he marxat. Ara, no sé si la victòria dels uns deixa orfes els altres. És evident, si estava tot molt dividit és normal que la gent que volia l’acord o la investidura ara senti que no ha guanyat.

—Amb unes eleccions al març, com es podria reconduir políticament el procés?
—Primer cal passar aquest tràngol, i fer-ho ràpidament perquè tenim poc temps. I cal considerar que l’independentisme ha anat creixent i és central, és transversal, i és un dels actors decisius del futur polític del país. Això no ho teníem fa cinc anys i ara ja ho tenim. I cal entendre que si teníem una majoria de setanta-dos diputats ara caldrà ampliar-la. Hem d’anar amb mentalitat guanyadora. I dic ‘hem’, nosaltres, els independentistes. Hem de repositivitzar el missatge, no sé quants actors es presentaran, si hi haurà Junts pel Sí o no… Però això és poc important, perquè hem de trobar una altra vegada la manera d’engrescar la gent.

—A veure com serà possible després d’això…
—Fent-ho d’una manera diferent, no tant amb la il·lusió pura, com fins ara, sinó amb una il·lusió més enraonada, mitjançant la constatació que a Espanya continuen guanyant PP i PSOE, i que d’Espanya no ens vindrà cap reforma ni cap referèndum, i que tindrem allò que nosaltres aconseguim lluitant nosaltres mateixos. Aquestes idees, que són menys engrescadores que l’independentisme, fins ara són ben certes. No tenim cap més remei que ser independents i ser lliures. Ja sé que dit avui, després de tot això que ha passat, sona més voluntarista que real, però ho hem de fer real. Perquè el març hem de ser en primera línia i guanyant una altra vegada, no tenim opció de perdre la majoria independentista.

—Veieu Podem com un perill per a assolir aquesta majoria independentista, perquè hi hagi gent que se senti temptada per la promesa del referèndum?
—És que jo recordaria que Catalunya no té govern però Espanya tampoc. I encara haurem de veure quina mena de govern tindran a Espanya. Era evident que si nosaltres ens en sortíem ara PP i PSOE es posarien d’acord molt ràpidament per a defensar ‘la unidad de España’. Ara, un dels arguments menys lluents però més sòlids que tenim és que el futur d’Espanya també requereix les aliances de sempre. Un català no pot esperar una revolució des de Madrid; l’ha de fer des d’aquí.

—Què en penseu, d’una possible aliança de la CUP amb Catalunya Sí que es Pot?
—Si Catalunya Sí que es Pot defensés la independència de Catalunya no hi tindria cap problema. Em semblaria bé.

—Hi ha una certa voluntat d’acostament per part de dirigents de la CUP amb Catalunya Sí que es Pot.
—Evidentment hem de seduir la gent de Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem. En això estic d’acord amb l’Anna [Gabriel]. Ens hi hem d’acostar. Aquest moviment és imprescindible, per la supervivència de l’independentisme i per a obtenir una majoria. Una cosa és seduir-los perquè entrin en la lògica sobiranista i una altra és abandonar la independència per caure en la lògica neoautonomista, que també és un risc.

—Dèieu que continuaríeu treballant per eixamplar la base independentista. Des d’un partit polític?
—No necessàriament. Els últims cinc anys he estat repartint tríptics, xerrant, anant a paradetes, fent actes a tota mena de llocs del país, he fet coses per a Òmnium, l’ANC, Súmate, per la CUP… No em canso de treballar en qualsevol format o organització. Dic que hi col·laboraré, que em poso a disposició de qui vulgui per fer-hi el que sigui convenient. Evidentment un partit polític és una de les formes de col·laborar-hi, però no l’única, i aquesta és la gran virtut d’aquest moviment. No me’n vaig a casa ni dono per perdut ni el procés ni la independència, ni la república. Ara és quan hem d’empènyer més i accelerar.

—Us sentiríeu còmode en cap partit que no fos la CUP?
—No, ara no em sentiria còmode en cap lloc organitzat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb