Anna Gas
Fotografia: Albert Salamé.

Quan us feu grans hi ha un moment, de sobte, que les coses ja depenen sobretot de vosaltres, i aleshores què en feu, d’aquesta llibertat? Com eviteu l’espiral de la rutina que condemna a la supervivència? I què fan els vostres pares, que fins llavors havien trobat en vosaltres potser una escapatòria de la solitud i la frustració? Com pot mantenir-se el simulacre d’aparences al límit i sobreentesos en què sovint es converteixen les famílies? Els contes d’Anna Gas (Barcelona, 1996) nafren aquesta ferida amb traça i amb un deix de malícia. La tensió familiar entre els independents que s’alliberen com ovelles negres i l’enveja secreta d’aquells qui fan allò que se n’espera. La tensió entre la pols sota la catifa i la persona que l’aixeca.

Fins ara, Gas havia publicat Crossa d’aigua (Fonoll) i Llengua d’àntrax (la Pobla de Farnals), dos poemaris. Amb El pèndol, un recull de contes que generen l’addicció malaltissa de la incomoditat íntima, Gas s’ha estrenat en la prosa i ha guanyat el premi Mercè Rodoreda.

Podeu comprar El pèndol, d’Anna Gas, a la botiga de VilaWeb

Els pares sovint no ens volen deixar anar, quan creixem. I abonen una relació de dependència emocional perquè no els deixem.
—Sí. I no sé si el pes d’aquesta separació cau més sobre els pares o sobre els fills. Però la sobreprotecció dels pares acaba ofegant, i les reaccions poden ser violentes. Això no vol dir que el pas que calgui fer per desentendre’s de la família hagi de ser necessàriament violent. Però el creixement ha d’haver estat positiu.

A “Ariadna”, una mare s’adona que perd el monopoli de la influència sobre la filla.
—És el cas paradigmàtic de la típica mare que ha anat fins a uns extrems insostenibles per sobreprotegir la filla, i en el moment que ella comença a fer la seva vida, com l’ha de fer tothom, respon d’una manera violenta. Si en lloc de criar un fill que s’espavili, cries un fill dependent perquè no t’abandoni mai, per força acaba havent-hi un xoc.

De vegades, demanar seny i responsabilitat és una manera de castrar els altres. Es veu molt bé a “Paral·lels”.
—Sí. El personatge que vol castrar la llibertat del seu germà en el fons la desitja, però no sap sortir de la façana d’home amb seny que mira de mostrar. Per això se li desmunta tot.

Teniu la sensació que en fer-nos grans ens insensibilitzem a coses que ens fan sentir lliures i feliços per acostumar-nos a allò que vindrà?
—Tinc la sensació que la insensibilització és general. Davant les coses positives i les negatives. Això surt força al llibre. Com més gran et fas, més tendeixes a no voler abordar les coses. Com més responsabilitats has d’abastar, tens menys temps per a pensar en allò que t’envolta. La gent s’oblida del projecte inicial de ser feliç i de seguida ho amaga tot sota la catifa.

Més que resoldre’ls, volem que els problemes deixin de fer-nos nosa.
—Sí, i per això no s’acaben de resoldre mai. Només s’amaguen i empitjoren.

Això genera simulacres. I la família n’és un.
—La família és el nucli on això es veu més ben representat. És subjecta a uns marcs que ens imposen uns rols molt antics, i que molt sovint no sabem ni com dur-los a terme. Al llibre parlo de les veritats desagradables i perilloses, però n’hi ha de boniques i agradables. El vincle familiar pot ser una cosa bonica i forta. Però les veritats són molt enterrades.

Gràcies al simulacre hi ha qui és més feliç. Però al llibre es veu molt bé com sempre hi ha qui carrega el pes de la farsa.
—Sí, i sol ser aquell qui hi veu més clar qui esdevé un cap de turc. És qui fa saltar l’alarma, qui assenyala que hi ha coses que no són ateses. I per això és apartat, criticat, assenyalat. I aleshores surt aquesta violència que dèiem.

“Gaudia d’un món fet a mida”, dieu, d’un personatge. Fer-se gran és adonar-se que aquest món desapareix?
—És adonar-se que en realitat no ha existit mai. Que a casa potser t’han posat dins una capseta de cotó fluix, però al món no hi ha capses de cotó fluix. No és fet a mida de ningú.

L’altra gran qüestió del llibre és la sexualitat. Per què hi ha tant de càlcul en la manera com els personatges la viuen?
—Els personatges són molt analítics, en general, però no sé què és causa i què és conseqüència. Crec que el desig i el sexe no són coses tan fàcils i fluides, i per això afloren tots els pensaments sobre la mecànica i el mal funcionament de la relació. Però si hagués de parlar del sexe que funciona bé, no hi hauria tanta anàlisi, segurament.

També hi apareixen moltes relacions intrafamiliars i amb diferències d’edat molt grans.
—Volia relacions poc clares, perquè són dins la família o perquè un dels dos, pel seu estatus social, té un capital social simbòlic que li atorga un poder i se n’aprofita. Si parlem d’un professor de cinquanta anys i d’una alumna de vint, ja sé que algú de vint anys és plenament conscient, però hi ha una dinàmica de poder que configura la relació des de la base. No podem pensar que això sigui una relació igualitària. M’interessava mostrar que la balança és molt desequilibrada en algunes relacions.

Les dones del llibre se senten sovint com una mercaderia. Com un pèndol.
—No vull dir ni m’interessa que les dones no tinguin prou consciència ni sàpiguen què fan. Però volia remarcar allò que no és a les seves mans. Per la manera com hem après a sexualitzar-nos, pel context social i cultural, t’imposen unes maneres de fer que sovint no saps com fer-hi front.

I ben sovint això acaba matant del tot la possibilitat de gaudir-ne.
—Sí, perquè no hi ha punt de trobada. L’un va per un camí i l’altre per un altre. La incomunicació no és falta de paraules. És falta de trobada, d’empatia, de saber entendre on és l’altre i què necessita, de pensar en l’altre. Cadascú pot fer allò que és a les seves mans per revertir-ho, això, però el canvi gran ha de venir de més amunt. I desitjo que avui dia no fem sexe com en feien els nostres avis. Però falta moltíssim per recórrer.


—Tots som molt feministes i sabem on és el plaer de la dona i tot això. Però a la pràctica la gent se n’oblida. I individualment perpetres unes dinàmiques que potser vas aprendre a deu anys o dotze, quan vas començar a mirar pornografia, i per més que tinguis clara la teoria, no la saps traslladar a la pràctica. No culpo ningú. No hem rebut gens d’educació sexual, la majoria. No culpo aquells qui no ho saben fer, simplement assenyalo un problema.

Fa pensar molt en la família, el fons del dilema. Hem heretat uns hàbits acríticament.
—Sí. No és casual que la família i les relacions sexuals, de poder, afectives, siguin els dos eixos centrals del llibre. L’herència. D’on ve allò que creiem, per què ens relacionem com ens relacionem. I no vull establir una relació causa-efecte: si a la família has vist això, després faràs això. No sóc determinista en aquest sentit. Però hi ha una influència molt gran. I els teus marcs conceptuals vénen molt determinats per allò que has vist des de petit.

Una manera de respondre a tot això és incomodar.
—És la manera que he trobat jo. Penso a portar les coses a l’extrem. Incomodar el lector li engega el motor per pensar una mica més enllà i generar una mica de canvi.

Us costa gaire, així, d’escriure els contes?
—Sí! Els he de planificar molt. La idea la tinc claríssima de principi a final abans de posar-m’hi. A mesura que vaig escrivint, la història agafa camins inesperats, i està bé que sigui així. Però el punt de partida i el lloc on vull arribar, i certes coses que han de passar mentrestant, sempre ho penso per endavant. De vegades m’he fet mapes i eixos cronològics i tot.

Us molesta que amb la vostra escriptura s’hi hagi d’associar necessàriament la idea de joventut?
—Una mica sí. Recordar-te constantment l’etiqueta de jove, com si no fossis al mateix sac, en el fons és una manera de les generacions més grans de fer veure que no són ells els qui s’han apoderat de tot. Tinc curiositat per saber com s’hauria llegit aquest llibre si l’hagués escrit a trenta-cinc anys o quaranta.

Fotografia: Albert Salamé.

Podeu comprar El pèndol a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.