L’Assemblea Nacional Catalana, gairebé d’ençà que fou fundada, ha estat objecte d’una gran cobdícia. Els partits polítics sempre l’han volguda controlar i instrumentalitzar, conscients de l’enorme capacitat de convocatòria i de la capil·laritat que tenia. Creada amb un model original que para molta atenció en les bases i que requereix processos de decisió molt complexos per a funcionar, algunes voltes l’Assemblea ha semblat que es perdia en l’organització pròpia, ofegada en el formalisme o els personalismes. Però, dit això, la veritat innegable és que no ha fallat mai.

Fa molts anys que recórrec el país fent conferències i col·loquis, i una de les coses que he après –i que em fa ser molt humil davant seu– és que l’ANC no té substitut possible ni ningú que s’hi puga comparar. Anar a qualsevol població amb l’ANC local marca la diferència. La força de les assemblees locals és impossible de superar. I per això les diades o les manifestacions com les de Brussel·les o Madrid acaben sempre convertides en èxits enormes. Quan ells mouen el país, el país es mou. Aquesta tècnica mobilitzadora i aquesta capacitat d’organitzar la gent no crec que tinguen parangó avui enlloc d’Europa.

Però en la batalla pel relat sempre algú anuncia que ara això ja s’ha acabat i que l’Assemblea ja no és com era. Ho deveu haver sentit ara i adés, ben sovint juntament amb aquella profecia mai realitzada que diu que el següent Onze de Setembre farem figa. Però la realitat és que, tant en els moments planers com en els costeruts, l’ANC ha estat capaç de moure la gent al carrer. Sempre. Si em permeteu de puntualitzar-ho: la gent de l’ANC ha estat capaç de moure la gent del carrer.

I això continuarà essent així. Només cal conèixer-los i només cal veure’ls actuar per a saber-ho. Aquesta gent és incansable. En tots aquests anys, en els moments de més eufòria però també en els de més decepció, he vist militants de l’Assemblea eufòrics o decebuts, convençuts o dubitatius. Però sempre han estat disposats, sempre prests a posar-se a la primera fila i a activar aquesta capacitat de moure el país carrer a carrer, porta a porta. L’ANC és el desarmat exèrcit popular que ens ha permès de fer el bot polític més ràpid i impressionant de la nostra vida. I ahir en va donar una altra prova, al Tarraco Arena, amb una sessió multitudinària de l’assemblea general per a aprovar un full de ruta. Un full de ruta sensat que demana als partits polítics la unitat i la recuperació de la via unilateral a la independència. És evident que a alguns no els agrada que l’Assemblea diga encara avui allò que ha dit d’ençà del 2012, allò que ens ha portat fins ací. Però no sé si és que algú es pensava que podia ser altrament.

Som en un moment delicat per la intensa batalla política entre partits que les diverses convocatòries electorals originen inevitablement. Però també perquè aquesta batalla s’ha volgut marcar, precisament, com una mena de referèndum per a determinar cap on pensa enfocar el treball immediat l’independentisme polític. Dins la major part dels partits hi ha una divisió interna que dificulta molt les grans afirmacions, però es pot dir que, aproximadament, l’independentisme es debat avui entre la persecució de la via unilateral per a rematar la feina del 2017 i això que en diuen l’ampliació de la base, sense concreció de res que no siga demanar un improbable acord sobre el referèndum –acord que els mateixos que ara el demanen blasmaven anys enrere, quan les condicions eren molt més fàcils. Les convocatòries electorals són importants i cal que ho entenga tothom. A les espanyoles han guanyat amb comoditat els partidaris d’ampliar la base com a condició prèvia a proposar res més, però no és clar què passarà a les municipals i sobretot a les europees. Tinc la sensació que la gent no ha votat contra ningú, particularment que no ha votat contra els altres independentistes, sinó a favor de la independència. Però les interpretacions del resultat s’han volgut fer en aquesta clau i projectant-les cap a aquesta batalla per l’hegemonia partidista que en alguns ambients sembla haver substituït la batalla per la independència i la república.

És en aquest context que resulta especialment important el pronunciament multitudinari d’ahir i el manteniment de les línies de treball que, en definitiva, són les que han definit sempre l’Assemblea. L’ANC és allà on era el 9-N i allà on era el 27-S. És allà on era el 27 d’octubre i allà on era el 21-D. I allà on era l’11 de setembre de 2012, aquell dia que ens va desconcertar a tots, i el 16 de març d’enguany, tot just fa un mes i mig, quan, amb motiu de la convocatòria de manifestació a Madrid, va tornar a muscular les seues seccions locals per aconseguir allò que molts, jo mateix, pensaven que era gairebé impossible.

I sort en tenim, d’ells, de la seua tenacitat i de la seua visió estratègica, que sempre va més enllà del marcatge curt, dels interessos i de l’exaltació de la immediatesa. Són virtuts que atenuen de sobres els seus defectes i contradiccions evidents. Són virtuts que ens fan caminar molt més tranquils.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb