Amics per sempre?

  • És impensable –i segurament indesitjable– que algú ho pugui fer tot bé, per això és bo permetre’ns dubtar. I equivocar-nos

Carme Junyent
27.11.2022 - 21:40
VilaWeb
Fotografia: Pixabay.

El meu article de la setmana passada va causar reaccions molt diverses. No és el moment de comentar-les perquè ja vaig escriure l’article i tothom pot opinar el que vulgui, però sí que em va fer reflexionar sobre un aspecte col·lateral. La lleialtat implica adhesió sense fissures? Alguns lectors van entendre prou bé el sentiment que em movia. Quan tens vincles emocionals amb algú, és difícil de plantejar una desavinença de fons. Si un amic fa alguna cosa que et sembla reprovable, què has de fer? Passar-ho per alt? Barallar-t’hi? Fer-li costat passi el que passi? Ben segur que tots ens trobem amb casos d’aquests, en el món laboral, en les relacions afectives i, és clar, en la política. I ben segur també que, fem el que fem, el que sembla que no ens podem permetre és el dubte.

He sentit a dir alguna vegada que, si vols saber qui és la teva parella, tingues un divorci i, si vols saber qui és el teu germà, tingues una herència. Hi podríem afegir que, si vols conèixer algú, dóna-li poder. En l’exposició que hem fet sobre escriptors africans, ens hem trobat amb una gran quantitat d’històries de lluites compartides que, una vegada assolits els objectius, han acabat amb enfrontaments. Agostinho Neto, per exemple, va ser detingut per la PIDE salazarista el 1958 i el 1962. Totes dues vegades es van organitzar campanyes internacionals de suport a Neto. Intel·lectuals del moment, com ara Simone de Beauvoir, François Mauriac, Nicolás Guillen, Doris Lessing i molts més, es van comprometre per un home que, un cop al poder, va ser implacable contra els opositors. També Joseph Boakye Danquah, un escriptor de Ghana en akuapem twi, va pagar amb l’empresonament fins a la mort la seva oposició a Kwame Nkrumah.

Mongo Beti, un escriptor camerunès que després de la independència va passar gairebé tota la vida a l’exili, va escriure un llibre molt colpidor, Main basse sous le Camerun, sobre la repressió postcolonial dirigida per França al seu país. El llibre va ser prohibit pel ministre d’Interior francès a demanda del dictador Ahmadou Ahidjo. Qui va traslladar la demanda va ser un altre escriptor camerunès, Ferdinand Oyono, autor de La vida d’un boy, que aleshores era ambaixador del Camerun a França. Els fets que menciona Beti en el seu llibre van passar l’any 1970, quan a Espanya es feia el judici de Burgos, i l’autor fa sentir el seu desemparament quan veu que els diaris de tot el món parlen dels esdeveniments a Espanya i ningú no menciona allò que passa al Camerun.

Léopold Sedar Senghor, un dels fundadors del moviment poètic de la Négritude, que també va tenir el suport d’intel·lectuals com Jean-Paul Sartre, va ser president del Senegal abans de ser elegit membre de l’Academie Française –el primer africà d’aconseguir-ho. Senghor va defensar sempre la superioritat del francès per sobre de les llengües africanes i és, en aquest sentit, una de les ments colonitzades de què parla Ngugi wa Thiong’o. En aquest cas, l’enfrontament va ser amb Ousmane Sembène, un escriptor en francès que va acabar adonant-se que fent servir la llengua colonial no podria arribar al seu públic més pròxim i va deixar d’escriure ficció per dedicar-se al cinema. Va dirigir unes quantes pel·lícules en wolof, la darrera de les quals va guanyar la secció “Un certain regard” al Festival de Cannes el 2006.

Aquests són només alguns exemples del que pot comportar la suposició que tens la raó sense marge per al dubte. Per això em fan por les adhesions sense pal·liatius. És impensable –i segurament indesitjable– que algú ho pugui fer tot bé, per això és bo permetre’ns dubtar. I equivocar-nos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any