08.02.2022 - 21:30
Meta, nom que Facebook ha donat a la seua empresa per a mirar de netejar la pròpia imatge, ha amenaçat les autoritats europees de retirar els seus productes de la Unió. Concretament, Facebook i Instagram –i no és clar si WhatsApp– no es podrien usar a la Unió Europea si Brussel·les manté la decisió que les dades personals dels europeus no poden estar emmagatzemades en servidors situats, físicament, fora d’Europa.
Ara com ara, la posició de Facebook és més una amenaça, un xantatge, que res més. Però ha despertat la inquietud lògica dels usuaris d’aquests serveis. Justament allò que Meta vol. A Europa milions de persones han fet de Facebook i Instagram un element central de la seua vida i, a més, hi ha moltíssimes empreses que han fet girar tota la seua estratègia entorn dels serveis que proporciona l’empresa americana. Si d’avui per demà desapareguessen de les pantalles europees, és evident que hi hauria un trasbals enorme.
I és amb l’amenaça del descontentament que crearia la situació en els usuaris que juga Mark Zuckerberg, el fundador i principal accionista de Meta. Zuckerberg és un personatge irritat i irritant, un prepotent mal educat amb una forta tendència a la polèmica que va ser capaç d’inventar-se un imperi però que ara amenaça d’ensorrar-lo, amb la seua fatxenderia i amb la seua ignorància. Ignorància, en aquest cas, perquè sembla estar convençut que fent pressió aconseguirà allò que vol, sense adonar-se que hi ha algunes diferències substancials entre la manera de fer i de conduir els negocis als Estats Units i a la Unió Europea.
D’entrada, cal tenir en compte que a Europa parlem de decisions molt consolidades judicialment i que, per tant, fins i tot en el cas que la Comissió les volgués modificar, caldrien molts anys de faena. I no d’ultimàtums. L’octubre del 2015 el TJUE va declarar il·legítim l’acord que s’anomenà Safe Harbor, que permetia a les empreses dels Estats Units de transferir les dades personals dels usuaris europeus a servidors nord-americans. I el juliol del 2020 va declarar invàlida també la proposta de la Comissió per a resoldre el problema, l’anomenat Escut de la Privadesa. Dues decisions com aquestes no es capgiren en un tres i no res. Però és que, a més, alguns tribunals nacionals i institucions estatals també hi han entrat a fons i prenen decisions importants com la de fa poc més d’un mes, quan l’Autoritat de Protecció de Dades austríaca va declarar il·legal l’ús de Google Analytics al seu país.
La raó de fons d’aquesta batalla és fàcil d’entendre. Les autoritats polítiques europees i les americanes han adoptat fórmules diferents per a resoldre el conflicte creat per l’ús en massa de les dades privades dels usuaris. Als Estats Units això es deixa bàsicament en mans de les parts, però l’enfocament europeu posa l’èmfasi en els aspectes públics de l’afer. A tal punt que la protecció de les dades personals s’ha arribat a incloure en la Carta Europea de Drets Fonamentals.
Tanmateix, encara hi ha un altre aspecte de molta importància també per a entendre què passa: amb els anys la UE ha anat creant un catàleg de mecanismes per a controlar els aspectes de la digitalització més controvertits socialment. Com és el cas de les normes, directives, que fan responsable el proveïdor en el cas d’infracció dels drets de propietat intel·lectual o sobre els continguts il·legítims que pogués allotjar en el seu servidor. I això implica costs per a les empreses, a partir del moment que han de vigilar què hi ha en els seus servidors, perquè els responsabilitzen a ells.
Personalment, estic en contra d’aquesta norma, que crec que seria com fer responsable la impremta del contingut del llibre que ha imprès, però això no té gens d’importància en aquest debat. Per a entendre el xantatge de Zuckerberg, el fet important és que Meta no vol gastar els diners que necessitaria per a comprovar tot allò que la gent carrega a Facebook –suposant que una cosa com aquesta siga possible. I simplement prova d’esquivar-ho enduent-se les dades a servidors situats als Estats Units, on no té cap obligació legal de fer-ho.
El xoc, doncs, i com en tantes altres coses avui, és sobre els models de governança en un món globalitzat i sobre quins són els drets que cadascú creu que hauria de tenir la humanitat sencera, però també sobre diners. I, en tot cas, torna a posar sobre la taula la dificultat de conciliar l’existència de poders privats mundials –que, per primera vegada en la història, entren a cada casa i a cada butxaca– amb els poders públics tradicionals nacionals, “nacionals europeus” en aquest cas.
PS. Jo em vaig esborrar fa molts anys de Facebook perquè considere que aquesta plataforma és un perill important, segurament el més important, per al periodisme i la democràcia. Tampoc no té gens d’importància ara mateix, però no m’agradaria que ningú es confongués sobre això.
