Amazon? Punt negatiu!

Hi ha coses que, quan les saps, se t’enganxen de tal manera a la pell, a l’enteniment, on sigui, que ja no et deixen estar. Per molt de temps que passi, resulta que és això, només, tan simple i tan efectiu també: que ja les saps, que no pots fer com si res, aclucar-se d’ulls i a mi què m’expliques.

Encara tinc gravat a la memòria el nus que se’m va fer (a l’estómac, al cor, a la gola) després de llegir Cap de turc (Edicions de 1984). És la crònica periodística, feta llibre, de les ignominioses condicions de treball que l’Alemanya occidental de mitjan anys vuitanta reservava als treballadors de fora. Res de nou a l’oest. Misèria i companyia. Coses que potser ja saps, o intueixes, però que quan te les expliquen així, tan en directe, sense additius ni redundàncies, fan allò que dèiem: se t’enganxen a la pell.

El periodista Günter Wallraf es va posar lents fosques i perruca, va practicar convertir el seu alemany en rudimentari, es va canviar el nom i es va transformar en Ali Sigirlioğlu, immigrant turc. Un cop caracteritzat, va cercar feina. I en va trobar. En un McDonald’s fastigós, com a manobre, en una subcontracta per a la foneria Thyssen. És un llibre espantós. Molt bo. Totes dues coses alhora i unes quantes més. Terrible. Imprescindible.

No sé com, potser per un d’aquells grups de Whatsapp o per una piulada que llegeixes de rebot o ara no recordo d’on ho vaig treure, em va arribar una entrevista que feien a un altre periodista dedicat a practicar l’art de la infiltració laboral. De seguida em va evocar aquell emblemàtic Cap de turc. Per bé que la història se situa ara en ple segle XXI. A Anglaterra. En una d’aquelles empreses txatxipirulis que se suposa que són paradigma de la modernitat asèptica i megasupereficient. És la nova economia, no? Tot net. Tot ràpid. Tot meravellós mentre no li miris els budells.

James Bloodworth no es va fer passar per turc. Va entrar a treballar a un magatzem d’Amazon amb un d’aquells contractes de zero hores que es perpetren a Anglaterra (sense un mínim d’hores de feina garantides a la setmana, pendent de quan et cridaran, o no, per a treballar: preciós). El seu relat ha quedat reflectit també en un llibre: Hired: six months undercover in low-wage Britain. I és inquietant. Molt. De pel·lícula de por.

I no és que Bloodworth fos de sucre: ja havia treballat, quan era estudiant, en un magatzem, i sap, per tant, el pa que s’hi dóna. No estava preparat, però, per a la desolació de l’immens camp de pressió que reserva per als seus treballadors la fletxeta somrient d’Amazon: vigilants de seguretat que et tracten com si fossis un lladre en potència o en acte o en totes dues coses alhora, llarguíssimes cues de treballadors per passar els arcs detectors de metalls, les sirenes que sonen per a dinar, prestatgeries i prestatgeries i prestatgeries que has de recórrer durant les llarguíssimes jornades laborals (onze hores amunt i avall, vigilat i amunt i avall: onze hores!).

I tot això, no cal dir-ho, per un sou de merda.

Tot això i més. Perquè hi ha la retòrica ridícula que ha de mostrar el gegant empresarial com una cosa propera i moderna i somrient en colors pastel. També de cara endins. I explica Bloodworth que practiquen el neollenguatge amb els seus treballadors, que mai no són acomiadats, sinó que l’empresa ‘deixa que se’n vagin’; que davant els capatassos no poden anomenar ‘magatzem’ el magatzem, sinó ‘centre d’aprovisionament’; i que, en fi, és que de fet no són treballadors sinó ‘associats’ (i diu que el primer dia li van deixar anar, sense rubor, atenció: ‘Jeff Bezos [fundador i director executiu d’Amazon] és un associat com tu’).

Una de les coses més perverses és, potser, el sistema de punts. De punts negatius. Que penalitzen: si no compleixes objectius, si fas tard, si et poses malalt i no pots anar a treballar, si vas massa vegades al lavabo o t’hi estàs massa estona, si el que sigui, et posen punts. Quan en tens sis, t’acomiaden. Ai, no: deixen que te’n vagis.

Els treballadors, vull dir els associats, han de dur uns aparells que quantifiquen quants productes agafen per hora i a través dels quals, a més a més, els capatassos, o les veus enregistrades dels capatassos, els passen avisos o instruccions. Per exemple: ‘Has d’anar més de pressa, ara ets per sota dels objectius, has d’anar més de pressa, ara ets’. Més de pressa, sí, però sense córrer. Córrer és un punt negatiu.

Arribar tard? Punt negatiu. Peti qui peti. El dia que va petar l’autobús que porta els treballadors al magatzem (cal acostumar-s’hi: al centre d’aprovisionament), tots van tenir el punt negatiu. Encara que l’autobús fos de l’empresa i la ‘culpa’, si n’hi havia, seva (de l’autobús, vull dir). I què? Punt negatiu.

Perquè és això: i què, que sigui injust o aleatori o el que sigui? Aquesta mena de sistemes són pensats per a estendre el temor, per a garantir el control.

Amazon no ha inventat la sopa d’all. L’ha adaptada a les seves circumstàncies.

I nosaltres, tan tranquils des de casa nostra, esperant que arribi la capseta que somriu, li ho permetem.