Altaveus mediàtics per a l’assetjador misogin

Perquè els titulars eren això: l’assetjador de Paula Bonet diu, l’assetjador de Paula Bonet al·lega. I el subjecte, encantat de la vida de trobar-se amplificat, fotografiat, atès

Núria Cadenes
13.07.2022 - 21:40
Actualització: 14.07.2022 - 11:28
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mira a càmera mig de gairell. Prepara el posat. La seva cara queda reflectida en una mena de vidre i genera un efecte que agrada al fotògraf. No sabem qui dels dos ha trobat el lloc. Fons ocres i verd-gris que marquen verticalitats. L’estampat de la camisa virolada hi fa un contrast visualment efectiu. Ara tomba cap allà, quedaràs de perfil, encarat al teu mirall, molt bé, ahà, ja ho tenim, gràcies. Demà ho veuràs al diari. O, encara millor, avui mateix. Segur que ho penjaran de seguida.

L’objecte de la sessió no és cap escriptor d’èxit, cantant innovador, eminent biòleg, cap artesà del ferro forjat, arquitecte, forner, alpinista, jo què sé. No. Res. No és res de tot això. Ni d’això ni de res. De res de res. L’individu que posa encantat davant de les càmeres, que ofereix declaracions a la premsa i que després les veu reproduïdes en titulars com si fos una celebritat (celebrity, se’n diu, es veu, que ho fa més de serpentina i paperets) no té cap mèrit que justifiqui l’atenció. Cap ni un.

Si no és que ara considerem com a mèrit fer mal. Perseguir, assetjar, insultar, amenaçar. Que la violarà, que l’estrangularà, que l’esquarterarà. Amb especificacions macabres. Mantenint durant anys el setge intolerable, la intimidació física i per escrit i amb enviaments sinistres. Saltant-se les ordres d’allunyament.

No és la primera vegada que aquest subjecte assetja una dona. Darrerament, han sortit a la llum més víctimes de la seva perniciosa misogínia que posen de manifest un molt anguniós i repetitiu modus operandi. Si se’n parla, ara, és perquè hi ha hagut el judici arran de la denúncia per assetjament. I, si el cas rep aquesta atenció mediàtica és per la fama que sí que té, la fama per propi mereixement, per l’art i la feina i l’univers que ha sabut crear i que crea la Paula Bonet, que pinta i que escriu i que tot. Perquè ella és una de les dones assetjades. Potser la que ha patit més virulència per part d’aquest l’individu. I que l’ha denunciat. Que públicament ha hagut d’explicar el calvari que vivia per tal de provar, així, també, de protegir-se. I ha canviat de lloc el seu taller. I ha vist la seva vida greument alterada. “A pocs dies de la celebració del judici ha eixit en llibertat l’home que m’ha estat assetjant, motiu pel qual, per tal de preservar la meua seguretat, he de limitar la meua presència pública, tal com se m’ha aconsellat”, explicava en un comunicat el mes de juny.

Això ha hagut de fer. Ella. Cancel·lar presentacions dels seus llibres, exposicions de la seva obra. Sortir poc. Sortir gens. Si de cas, acompanyada. Mentre l’assetjador s’estarrufa davant de les càmeres com un ridícul paó. Mentre –i aquesta és la qüestió– les càmeres fan cas a la ridícula estarrufamenta de l’assetjador.

“Hi ha agressors que consideren que els seus crims són la seva obra mestra. Només els falta que alguns mitjans els facin d’altaveu per al seu manifest misogin.” Carla Vall és l’advocada de Paula Bonet en aquest cas. I escrivia l’avís arran, precisament, dels titulars i les fotografies que havien atorgat el protagonisme a l’individu que res no té per a aportar al món llevat de la seva maldat. Perquè els titulars eren això: l’assetjador de Paula Bonet diu, l’assetjador de Paula Bonet al·lega. I el subjecte encantat de la vida de trobar-se amplificat, fotografiat, atès. D’aconseguir reconeixement. D’escenificar i de repetir les consignes de la seva estratègia de defensa. De continuar ferint les seves víctimes amb aquesta fastigosa exhibició.

I de comptar, per a fer-ho, amb la complicitat d’un nombre considerable de mitjans de comunicació. I no pas dels que ja se sap que són oficialment sensacionalistes, sinó dels altres, dels que oficialment no ho són. “És pur clickbait”, escrivia també l’advocada: això de confondre el legítim interès per a ser llegits (i, per tant, per a transmetre una informació, una opinió) amb l’ús d’un esquer pel simple còmput de clics, es pensava que havia comprat un cadell de gos i passats dos mesos va descobrir això o qui és l’assassí fantasma de les clavegueres? O etcètera. Només que aquesta vegada l’ham per a la pesca de clics no queda confinat a les pàgines de borumballa de mitjans que també ho són, ni als anuncis més o menys estrafolaris del final de la pàgina, sinó que es converteix en titular de suposada notícia en premsa suposadament seriosa.

I és greu. Perquè amb aquest penosíssim espectacle es contribueix a la revictimització de les assetjades, que han de veure l’atacant retratat a tort i a dret i exhibint-se amb impúdica satisfacció. I perquè, fent-ho, es transmet un missatge d’allò més nociu: es converteix l’acte de fer mal en un trampolí per a esdevenir “famós”.

Digueu-me il·lusa, però encara penso que tots els oficis exigeixen una mínima reflexió sobre el paper que jugues quan els exerceixes, i sobre els valors que transmets. Tots. I el de periodista, més.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes