Alfred Bosch (1961) és el cap d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. El seu partit va aprovar el pressupost d’Ada Colau i, a la vegada, aquesta setmana ha votat contra el PAM, el full de ruta del govern de la ciutat. En aquesta entrevista, Bosch ho defensa, diu que té el mandat de fer d’oposició i fa una crítica molt contundent al govern de la ciutat. Diu que tot és rum-rum i aparador. També té temps de parlar de la polèmica del Born. Bosch rep VilaWeb al despatx de l’Ajuntament de Barcelona.

Qui entrevistem, l’Alfred Bosch que va aprovar els comptes de Colau o el que li ha tombat el PAM? Què ha canviat, aquí?
—Entrevistes el futur alcalde de Barcelona. Perdona, però m’ho has deixat fàcil. Mira, aquí ha canviat Colau i les seves esperances. Nosaltres no podíem deixar de votar la investidura de Colau ni de col·laborar amb qui havia guanyat les eleccions. Recordem que ja havíem votat la investidura del Xavier Trias perquè ERC té una certa tendència a donar l’oportunitat al qui ha guanyat si vol fer un canvi. ERC va donar suport a qui havia tingut més vots i a qui havia arribat amb una onada de canvi, de la qual ens sentíem part. I que a més a més deia: aturem els desnonaments, aturem la pobresa, esborrem les grans desigualtats. Com pots votar-hi, contra això? Vam donar-li un vot de confiança. Al cap d’un any i mig no ho fan bé.

Per què no ho fan bé?
—Tot és política de rum-rum, d’aparador i de sorollet. La gestió no va bé. La política sobre habitatge s’ha d’acabar amb un tweet culpant els mossos d’un desnonament? L’ambiciosa política de Colau sobre els refugiats s’ha d’acabar amb un comptador de morts a la platja de la Barceloneta? L’ambiciosa política de Colau sobre la memòria històrica, s’ha d’acabar amb una estàtua de Franco coberta d’ous i caps de porc? És quan t’ho qüestiones gairebé tot. La línia política d’aquesta gent, d’entrada. Aquesta política del xou. De fer passar la imatge, i la propaganda i el sorollet no fa cap bé. Desvia, fa cortina de fum i molesta la gestió, que és la cosa important. Reclamem que la ciutat es gestioni bé i que es compleixin els pactes.

Per exemple? Quin pacte no han complert Ada Colau?
—Els pactes del pressupost, de les ordenances fiscals i el d’investidura. No podem continuar col·laborant amb algú que entenem que perjudica Barcelona i que no compleix.

I més en detall? Quines mesures no compleixen, a parer vostre?
—La T16. La gratuïtat dels transports públic fins a setze anys. No és vigent. I no crec que ho sigui fins a final d’any, tal com s’havia pactat. Desencallar el metro de la Zona Franca. No s’ha desencallat. S’han de passar els diners a qui l’ha de construir i no s’ha fet. Quinze milions i quinze milions. La Model i la Trinitat Vella eren condicions de ciutat que havíem posat per pactar amb ells. Doncs no les compleixen. Els votem el pressupost en canvi d’aquests punts, i no els compleixen? Si t’enganyen una vegada és culpa de l’altre. Però si incompleixen dues vegades, potser la culpa és teva.

Colau no té PAM, però podrà aprovar els punts un per un.
—De fet el PAM no cal que l’aprovi. Pot governar gairebé igual. Però el revés d’ahir, la negativa, és demolidora: des de l’esquerra alternativa a la ultradreta, tothom d’acord a dir que no ho fa bé. El PAM és una cosa que té el simbolisme del full de ruta, del pla de govern. I ha fracassat. No crec que el recuperin. Aniran a fer la feina sense PAM. És la primera vegada que passa.

Potser el pacte amb el PSC explica la vostra posició.
—No tan sols. S’afegeix als incompliments. Perquè el PSC pot ser moltes coses, però canvi? Canvi de debò? És l’establishment de sempre. Els que durant trenta-dos anys han tingut l’alcaldia i han forjat el model de ciutat que tenim ara i que tant volem canviar. És del tot incoherent. Quan ho veus és quan t’esparveres i no entens què fan aquesta gent. Sembla que ho facin tot a l’inrevés d’allò que van prometre i es van comprometre. I recordo que un 98% dels militants d’ERC, durant l’última conferència de Barcelona, van aprovar que ERC fes d’oposició ferma i d’alternativa des de l’esquerra. Aquesta és la lectura que s’ha de fer de la nostra posició. Jo, com a president del grup municipal, tinc un mandat que m’ha donat ERC. I l’haig de complir. Només faltaria.

Fins a quin punt teniu por que l’agenda nacional d’ERC interfereixi en l’agenda de Barcelona d’ERC? I si resulta que ara toca pactar amb els comuns? No sé si podreu oposar-vos-hi gaire.
—Puc ser immodest? Hem fet una cosa prou intel·ligent, penso, que és dir: a escala nacional ens interessa aproximar-nos als comuns, i convidar-los a pujar al carro del procés. I tant. I a Barcelona, també. Per tant, si nosaltres aquí col·laborem amb l’ajuntament, el fet lògic és que ells col·laborin al Parlament de Catalunya. Per tant, una de les condicions per negociar el pressupost de Colau era: si nosaltres col·laborem amb el pressupost de la ciutat, vosaltres heu de col·laborar amb el pressupost que es van dirimint al Parlament de Catalunya. I això no passa. No pot ser que allà els comuns pactin, o s’arrenglerin, amb Ciutadans i el PP, la dreta més rància. Ja ens interessa eixamplar el procés. Però siguem sincers i fem-ho a cara descoberta. Fem-ho amb la mateixa bona disposició a tot arreu. No s’hi val, a jugar dos jocs diferents.

Interpreto que si CSQP aprova el pressupost al parlament, l’actitud d’ERC a Barcelona canviarà?
—Si CSQP vota el pressupost seria una gran notícia. I aquí a Barcelona ajudaria. Perquè, per exemple, les grans inversions a Barcelona es discuteixen al Parlament de Catalunya. Això és així. Quan el conseller Comín signa un acord amb Colau de 210 milions d’euros i llavors tomben el pressupost al Parlament, aquests 210 milions Barcelona els perd. La consellera de Treball, Dolors Bassa, signa un conveni de 52 milions amb l’ajuntament, però al Parlament de Catalunya, els tomben. El metro de la Zona Franca, igual. Les presons, igual. No s’entén que obrin una mà i acordin, i amb l’altra mà aixafin el pressupost. L’alcaldessa mateixa, quan no influeix en els seus, quan no defensa les inversions que ha de fer la Generalitat, perjudica la ciutat. Nosaltres difícilment podem col·laborar amb algú que perjudica la ciutat.

Us diran que una cosa és Coscubiela al Parlament, i una altra Colau a l’Ajuntament.
—Doncs potser tenen un problema. I gros. Colau vol fer un partit entre tots? Potser que ho treballin una mica. Maragall era un pesat professional. I positiu. Se n’anava a veure Obiols, els del PSC, i els deia que no acceptava el no. Se n’anava al parlament a convèncer sobretot els seus que hi col·laboressin. A Colau li diem això. No pot ser que la manca de diàleg amb els seus, amb els qui vol fer un partit nou, perjudiqui Barcelona. No estic disposat que Barcelona perdi milions d’euros d’inversions simplement perquè la senyora Colau no ho defensa prou al parlament. Hi ha coses complicades de defensar. Però aquesta em sembla d’una obvietat que tomba d’esquena. No ho trobo lògic, això que fan.

Ada Colau se’n surt perquè no té oposició. Hi esteu d’acord?
—Abans del dia d’ahir potser es podia dir. Des d’ahir ja no es pot dir que Colau no tingui oposició. I el PAM? Des de la CUP al PP, vam acabar tombant-li el Pla d’Actuació Municipal. Que no és cap ximpleria. Poden governar igual. Cert. Però li has tombat l’eina conceptual, el seu full de ruta. Que no és poca cosa. No hi ha oposició? Doncs caram, s’ha quedat sense PAM. Que estrany que sense oposició s’hagi quedat sense PAM.

Jo la veig més forta que vós.
—Doncs digues-li, que necessita una alegria.

Passem al Born. Aquest matí s’han reunit les JERC i l’Amical de Mauthausen. Com és que s’ha arribat a aquest punt que s’hagin de reunir per llimar les asprors?
—Per fer un comunicat que digui que hi ha hagut un malentès. Que evidentment les JERC no van acusar de feixista cap antifranquista. Evidentment. Van adreçar paraules molt dures a l’estàtua. Això sí. Són gent jove i de la gent jove se n’espera això. Però res a veure amb els lluitadors antifranquistes i amb els veterans d’aquesta lluita llarga i dura. I en aquesta reunió s’ha aclarit. I Garriga mateix ha fet una piulada. Jo vaig estar amb uns i altres. I em van dir que havien acordat de fer accions conjuntes i anar endavant. Total harmonia.

Per què hi ha hagut conflicte entre antifranquistes?
—Aquí hi ha una cosa que a vegades s’oblida. Les estàtues no les ha posades ERC. Gent nostra, jo entre ells, no hi estem d’acord, és cert. I ho hem dit. Els polítics, respecte del franquisme, tenim dues obligacions. I totes dues són bastant clares. Primer, condemnar el franquisme. No interpretar-lo ni discutir-lo. Això ho fan els historiadors. Jo ho feia, perquè sóc historiador. Però ara sóc polític i em toca condemnar-lo políticament. I dos, em toca restituir la dignitat a les víctimes. Quan veus aquella estàtua et preguntes en què ajuda qualsevol de les dues direccions. El que ajuda les víctimes és el que es va fer al Parlament de Catalunya. S’anul·len les sentències. Després hi haurà la batussa amb el Tribunal Constitucional. Però tu ja has fet un gest molt decidit. I restitueixes la dignitat d’aquells que demanen que si més no legalment les sentències siguin anul·lades. A mi em va emocionar, em va omplir d’orgull pel meu parlament. No és el cas de les estàtues. No és el cas.

El diari The Guardian explica que a Barcelona esclafen ous a l’estàtua de Franco. No veig quin mal fa, això, sincerament.
—Nosaltres demanem que es retirin les estàtues. Hi ha moltes coses molt importants a Barcelona que passen per davant d’aquest embolic i espectacle. Prou de gestos i simbolismes.

—Falta res que voldria afegir?
—No ho sé. Hi ha una qüestió, i t’ho dic sincerament. Jo estic aquí perquè m’encanta Barcelona. I perquè sóc un apassionat d’aquesta ciutat i me l’estimo. Tinc la sensació que el govern de Colau no afronta, o no vol afrontar, o no pot afrontar la realitat. Però la realitat hi és. La realitat és que hem tingut esplanades i carrers plens de venedors ambulants. La realitat és que li hem tombat el PAM. La realitat és que Ciutat Vella és plena de sideways i bicicletes que van pertot arreu i són un perill. La realitat és que els lloguers s’han disparat més que en cap altra època anterior. I en bona part perquè no fan els pisos socials de lloguer que van prometre. I perquè no tanquen els apartaments turístics il·legals. La realitat hi és. I, com deia Lenin: si expulses la realitat per la porta, et tornarà a entrar per la finestra.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.