Alex Salmond: “Feu què feu, no abandoneu a mitjan camí”

Entrevista a l'ex-primer ministre escocès, convidat internacional a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada · Alex Salmond ha comparat els camins cap a la independència de Catalunya, Irlanda i Escòcia

VilaWeb
Esperança Camps Barber
20.08.2022 - 21:40
Actualització: 20.08.2022 - 23:18

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, ha estat el convidat internacional de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Salmond hi ha pronunciat una conferència titulada “El dret a la independència”, amb el subtítol: “Tres nacions, una causa”, on ha fet paral·lelismes entre els processos d’independència de Catalunya, Escòcia i Irlanda. Com a mostra, la frase amb què va acabar el col·loqui posterior: “Com a polític, no pots deixar que la gent pugi dalt de la muntanya i després deixar-los que caiguin.”

Quan era primer ministre, Salmond va ser l’artífex del referèndum d’independència del 2014. Actualment, és fora del Partit Nacional Escocès que va dirigir, i amb la nova formació, Alba, va quedar fora del parlament a les darreres eleccions. Així i tot, continua essent un referent per a un sector molt ample de l’independentisme. Un exemple d’això és la gran expectació que ha aixecat la seua presència a Prada.

Fem l’entrevista al casal Pau Casals, seu de la Universitat Catalana d’Estiu. Alex Salmond és atent amb els mitjans de comunicació que durant tot el cap de setmana han anat entrevistant-lo amb el temps molt taxat. És atent i professional a l’hora de transmetre el seu pensament polític i fixar-ne les principals idees.

No és gens explícit quan parla de la seua successora, Nicola Sturgeon, per qui sent una evident animadversió. Només diu que espera que tingui un pla per a afrontar el no del govern britànic al referèndum. Quan li hem preguntat sobre el procés català, Salmond ha posat molt d’èmfasi a la necessitat de tenir un pla per a l’endemà.

Hi haurà referèndum a Escòcia el 19 d’octubre de 2023?
—[Riu] Això espero! Però per a obtenir un referèndum cal guanyar-lo, no regalen res. I per a aconseguir un referèndum l’any vinent cal tenir una campanya política, parlamentària, popular i diplomàtica sostinguda per a pressionar el govern del Regne Unit. La meva visió és que pot reeixir perquè el govern del Regne Unit és molt feble. Però cal tenir la campanya per a guanyar el referèndum. No crec que la Cort Suprema del Regne Unit el garanteixi. Però una campanya política sostinguda podria obtenir aquest referèndum, per això espero, desitjo, que hi haurà un referèndum. Certament, el referèndum l’ha promès la meva successora. Li prendré la paraula.

Si el govern britànic i la Cort Suprema diuen ‘no’, el referèndum s’ha de fer igualment?
—En política, és millor lliurar les batalles l’una darrera l’altra, en compte d’ajuntar-les totes i lliurar-les totes alhora. En una cursa de cavalls, has de saltar les tanques l’una rere l’altra. Si intentes saltar-les totes a la vegada, cauràs. Cal pressionar el govern del Regne Unit. De vegades, quan llegeixo a la premsa de Catalunya com es parla del pacte, de l’acord d’Edimburg del 2012 per a fer el referèndum, fa l’efecte que era una cosa de pensament màgic. Com si un dia el govern del Regne Unit, tan amistós i tan educat i amable i gentil, decidís que Escòcia havia de tenir un referèndum… No va anar així. Va costar trenta anys i molt d’esforç i planificació forçar el govern del Regne Unit a acceptar que s’havia de fer el referèndum. Per tant, no s’ha d’acceptar mai un ‘no’ per resposta. No l’accepteu! Heu d’involucrar-vos en una campanya política per fer-los canviar d’opinió, perquè teniu la democràcia i el dret del vostre cantó. La meva successora ha dit que anirà a la Cort Suprema per intentar de tenir un referèndum aprovat. Però la meva visió és que no és probable que la Cort Suprema ho accepti. Com el Tribunal Constitucional espanyol no ho faria per Catalunya. Per això no estic d’acord amb això, crec que primer cal passar-ho pel parlament, després t’ho poden discutir als tribunals, però això és un tema diferent, i és un procés amb més probabilitat de reeixida que no pas anar a la Cort Suprema del Regne Unit a demanar permís.

El govern espanyol no va permetre el referèndum del 2017, però sí que es va fer. El cas escocès és semblant? Es podria agafar la via de la unilateralitat?
—En el cas de no poder fer el referèndum l’any vinent perquè no s’ha persuadit el govern del Regne Unit, serà la Cort Suprema del Regne Unit qui haurà de decidir. La primera ministra ha dit que les eleccions plebiscitàries poden ser un bon moviment i poden reeixir. Però cal lluitar com un únic moviment per la independència. No té molt de sentit tenir unes eleccions en què hi ha més d’un candidat que cerca el mateix seient. Seria convocar la derrota. Hauríem de lluitar units i hauríem de comptar el nombre de seients i no de vots, cosa que s’ha suggerit. En aquestes circumstàncies, encara caldria afrontar després el fet que el govern del Regne Unit diria: “Nosaltres no reconeixem això, no en fem cas.” I què fas? Tornes a cercar un mètode d’imposar-li al govern la voluntat de la gent, de manera que si el govern diu “no”, la gent ha de dir “sí”, i han de trobar la manera d’empènyer-los a acceptar el món democràtic. Aquesta és la clau, aquest és el pla.

Us preguntava per la via de la unilateralitat.
—En 2012 vaig trobar una manera de persuadir el govern del Regne Unit per a accedir a un referèndum. I en 2017 els dirigents catalans no van trobar la manera de fer que el govern espanyol acceptés un referèndum. Si depengués d’unes eleccions plebiscitàries a Escòcia el 2024, per exemple, caldria trobar una manera, saber què cal fer després de les eleccions plebiscitàries. Què faràs l’endemà? Els dirigents no poden garantir la victòria. Això depèn de la gent. Però la cosa que tu has de fer és tenir el suport de la gent, i aleshores aconsegueixes l’objectiu. Per tant, ara cal tenir una estratègia que pugui reeixir. Però, com he dit abans, saltem les tanques a mesura que les trobem. Quant a Catalunya, no sé si a la gent cal dir-li què ha de fer o no ha de fer. En saben més, de la situació, que no pas jo. Jo sóc ací per dir: “Hi ha una varietat d’opcions que són els ingredients per a reeixir.” Per tant, la meva conferència és com un llibre de receptes. Hi ha molts ingredients, aquestes són les coses que pots utilitzar per fer que passin coses. Cal triar quines són les més apropiades. Però s’han de trobar armes democràtiques. En definitiva, és això. Armes democràtiques que fan que l’estat retrocedeixi. Com que moltes vegades a Catalunya, Escòcia i Irlanda, aquests vint-i-cinc anys, ens hem mogut cap a la democràcia, la pau i la no-violència, hem de trobar el mètode democràtic per a forçar l’estat.

Com ara quin? 
—Al Regne Unit, jo advocaria per intervencions parlamentàries com van fer els irlandesos el segle XIX. Crec que pot ser molt profitós. Tan sols requereix coratge i imaginació. Però pot reeixir. Perquè si jo fos un primer ministre conservador, que ja seria una cosa ben estranya, l’última cosa que voldria és el caos. Caos al carrer. Vagues. Caos econòmic. Caos al parlament. Això podria ser una arma gran. Mobilització popular. Les revolucions no poden succeir-se aïllades, ocorren quan passen més coses. La Revolució Francesa no va ser una revolució constitucional, va ser una revolució econòmica a més de ser una revolució constitucional. Per tant, has de triar el teu moment, el teu temps, i la teva selecció d’armes democràtiques per a oposar-te a l’estat.

Vau fer un referèndum pactat amb el govern britànic. Es pot pactar un referèndum d’independència amb un govern que no vol que siguis independent?
—El 2014 hi hagué un referèndum acceptat, però el govern del Regne Unit no volia que Escòcia s’independitzés. Això no obstant, va accedir a fer un referèndum. Pot passar, doncs. David Cameron va ser un primer ministre formidable, molt més que Boris Johnson. Era un gegant polític en comparació amb aquest. Jo no estava d’acord amb ell, però això és una altra qüestió. Ell va accedir al referèndum perquè l’alternativa era més dolenta que el referèndum. Va pensar que si teníem un referèndum, ell en faria el seu, i no tindríem un referèndum en què Escòcia estaria a punt de guanyar. Hi hauria tres preguntes, no dues. Ell n’estava preocupat, i per això vaig accedir al referèndum. Has d’entendre al teu oponent, has de pensar millor que el teu oponent i anticipar què farà, i tu saps què faràs independentment de com acabi. I cal que ho facis quan t’embarques en qualsevol acció. Has de saber quina és la situació. Has de saber què fas, per què ho fas, què farà l’oponent, amb què et conformaràs i amb què no et conformaràs. Però, òbviament, és possible fer un referèndum acceptat, perquè jo el vaig fer!

La senyora Sturgeon té les eines per fer això?
—Ja ho veurem!

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quines lliçons ha après l’independentisme escocès de la via catalana?
—Quan veig jugar el Barça, no dic que haurien de fer això o allò, perquè normalment el Barça juga bé, no sempre, però normalment, i guanyarà el partit. Però quan veig jugar el meu equip, el Harts, que juga a la primera lliga escocesa, ben sovint crec que haurien de fer això o allò. És molt fàcil seure a la grada i opinar. I encara és més fàcil opinar quan el partit ja s’ha acabat i ja saps el resultat. Per tant, no sóc aquí per dir als catalans què haurien d’haver fet. Però diré això: feu què feu, no podeu abandonar a mitjan camí. T’explicaré una anècdota de Winston Churchill, un gran dirigent en temps de guerra. Li van comentar una cosa sobre el seu successor, quan els francesos i els britànics van envair el canal de Suez i els americans van refusar de posar-se al seu costat, cosa que va ser una gran humiliació, i Churchill va dir: “Jo mai no hauria començat això, però si ho hagués començat, ho hauria acabat.” Per tant, feu què feu heu d’acabar la feina. No podeu dir a mitjan camí que heu canviat d’idea.

Creieu que Londres faria la mateixa que Madrid si Escòcia intentés un referèndum unilateral?
—El govern britànic d’ara se sembla més a l’espanyol que no el govern britànic del 2014. Passi què passi, no crec que això sigui possible, però cal esperar que l’estat farà servir tot el seu armament, totes les eines que té. El 2017 jo feia un programa a Londres i vaig seguir molt de prop què passava el Primer d’Octubre i va haver-hi una enorme resposta, un gran interès, de la gent de Londres. La reacció era hostil envers Espanya, perquè no pots pegar a pensionistes que volen votar o arrossegar una senyora escales avall, això no era acceptable. Però per la raó que sigui els dirigents catalans no van ser capaços de transformar aquest sentiment majoritari de les democràcies en un suport oficial a la seua causa. Només el primer ministre de Bèlgica, Michel, va dir que això no podia ser, mentre els altres primers ministres callaven. El sentiment popular no es va traduir en suport polític i crec que això és una gran lliçó per a Escòcia i per a Catalunya. Hem de ser més hàbils a traduir els sentiments positius internacionals en pressió dels estats internacionals.

VilaWeb
VilaWeb

 

Veieu ací la conferència i el col·loqui posterior:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes