14.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.02.2025 - 21:50
Hi ha una saviesa popular que sembla que floreix particularment. És aquella que, entre emoticona i emoticona, desgrana les més intricades teories sobre com funciona realment el món. En aquests espais íntims que hi ha també a la xarxa, qualsevol pot ser un Sherlock Holmes improvisat, un detectiu que, armat tan sols amb retalls de notícies reenviades i fragments de vídeos viralitzats, resol amb una facilitat esbalaïdora els enigmes de la humanitat més complexos.
Vivim temps estranys, en què la desconfiança envers els mitjans tradicionals s’ha convertit en una espècie de virtut social. El desprestigi del periodisme professional –desprestigi col·lectivament merescut per anys d’errors i servilismes diversos– ha obert la porta a una paradoxa molt perillosa: la glorificació de la desinformació com a forma superior de coneixement. “Pensa per tu mateix”, diuen, com si pensar per un mateix autoritzàs qui practica aquesta tècnica a rebutjar sistemàticament qualsevol font d’informació contrastada.
El periodisme no es pot permetre el luxe de l’especulació gratuïta. Els fets no deixen d’existir encara que els ignorem. I encara menys s’ho pot permetre quan el periodista ha d’informar sobre un fet que contradiu i incomoda les seues conviccions polítiques, religioses, socials, culturals o el que siga. És llavors quan més esforç hem de posar a demostrar que practiquem l’ofici.
I el contrast de les fonts és la columna vertebral del periodisme rigorós. No n’hi ha prou –ni és cap argument suficient– de dir que com que A podria haver provocat B, i possiblement B va causar C, per tant, A és el responsable últim i directe d’allò que fa Z. Les connexions circumstancials són com els castells de cartes: impressionants a primera vista, però extremadament fràgils quan les examinem de prop. I una font eterna de perill.
Per això, en aquesta època és molt preocupant no tan sols la proliferació de teories conspiratives, sinó l’orgull amb què es rebutja el coneixement expert i el treball esmerçat a adquirir-lo. Hi ha una certa arrogància en el fet de presumir d’ignorància, com si el fet de no saber res sobre un tema et col·locàs en una posició privilegiada per a opinar-ne. I així ens trobem dia sí dia també que la nova aristocràcia del desconeixement es vanta de no estar “contaminada” per l’educació formal o l’experiència professional. Com si la ignorància fos una forma superior d’il·luminació.
Però la ignorància, lluny de ser alliberadora, és una presó de parets invisibles. El fanàtic, convençut que ha trobat la veritat absoluta en la pròpia limitació, barra el pas a qualsevol possibilitat d’aprenentatge. I la suposada llibertat que ofereix el rebuig del coneixement és, en realitat, una forma subtil d’esclavitud intel·lectual. El fanàtic, paradoxalment, és el menys lliure de tots, perquè està encadenat a les seues certeses inamovibles.
La veritable llibertat intel·lectual rau precisament en la capacitat de dubtar, de qüestionar, d’examinar les proves i, sobretot, de canviar d’opinió quan els fets ho demanen. Combinada amb el coneixement de la matèria, coneixement que, com es deia popularment abans, reclama colzes, hores i hores de treball.
El sentit comú –aquesta facultat, paradoxalment, tan poc comuna– ens diu que com més extraordinària és una afirmació, més extraordinàries han de ser les proves que la sustenten. Carl Sagan ho va expressar magníficament: “Afirmacions simples requereixen proves simples, afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries.” Si em demanen què és allò que lluu al cel no cal perdre temps: la lluna. Si em demanen com és que és allí i lluu de nit i no cau sobre la terra, ni canvia d’òrbita, aleshores hauran de seure perquè la resposta no pot durar menys d’una hora. No podem explicar la complexitat del món, ni de res de tot allò que hi passa, amb simples coincidències elevades a la categoria de proves. Passar per alt això i glorificar la simple deducció basada en la voluntat va contra tota la història de la humanitat. Fent això, no hem progressat com a espècie, sinó a l’inrevés.
Reconec, això sí, que les teories conspiratives tenen un encant innegable: ofereixen explicacions simples per a fenòmens complexos, donen sentit al caos, identifiquen clarament –tant si ho són de debò com si no– els “dolents” (això és molt més important que no sembla) i, sobretot, fan sentir especial aquell qui les creu, com si formàs part d’una elit que té el privilegi de conèixer “la veritat oculta”. Però, com va dir una vegada –si no vaig errat, perquè el cite de memòria– Umberto Eco, la característica principal dels paranoics no és que inventen connexions interessants, sinó que tan sols accepten una de totes les connexions possibles, i s’hi reclouen eternament.
El periodisme, especialment el periodisme i encara més en aquest món que vivim, té l’obligació de resistir aquesta temptació. Encara que això signifique nedar contra corrent en una època en què la veritat sembla haver-se convertit en una qüestió d’opinió més –ja ens van fer un bon gol canviant la paraula “mentida” per la construcció fake news, ja… La nostra tasca –i ho lamente molt si a alguns lectors això no els agrada– no és confirmar prejudicis, ni narrar coses que hem sentit en alguna cantonada anònima, ni alimentar la por. La nostra tasca és treballar per cercar la veritat, per més incòmoda i esquiva que siga. Sabent, com sabem de sobres, que tan sols podem aspirar a acostar-nos-hi. I que la veritat, a diferència de les teories conspiratives, no és mai simple i massa sovint és incòmoda.
Aquesta explicació d’avui ve al cas d’algunes reaccions que crec que són molt extemporànies i fora de lloc d’alguns lectors concrets al meu editorial d’ahir sobre el CNI i els atemptats del 2017. Si dic coses que no agrada sentir o que no permeten determinades campanyetes no és per a molestar ni empipar, ni, encara menys, significa que faça cap favor a l’enemic. És perquè estic fermament convençut que, amb la ignorància, una batalla com la que tenim contra Espanya i França no es guanya. Ans al contrari: així hi perdem tots.
Ah, a propòsit: no pot haver-hi un bon diari sense bons lectors. Una part de responsabilitat, doncs, també la teniu vosaltres.
PS1. Jordi Domingo ha estat votat aquesta setmana president del Consell de la República. Avui publiquem la primera entrevista que ha donat després de la seua elecció: “No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa”.
PS2. Avui també us oferim un reportatge especial de The Washington Post sobre el renaixement de l’anomenat Estat Islàmic a Somàlia. El text de Katharine Houreld i les fotografies de Carolyn Van Houten que l’acompanyen són un treball excepcional fet sobre el terreny en unes condicions especialment difícils: Renascut a Somàlia després d’anys d’insignificança, Estat Islàmic amenaça ara la resta del món
PS3. Els barris de barraques de Barcelona formen part de la història de la ciutat d’ençà del 1870 i per increïble que puga semblar, ara tornen a conseqüència de la crisi econòmica i d’habitatge. És el cas d’alguns veïns del barri de Vallcarca, que viuen en barraques d’ençà de fa una dècada, aprofitant alguns dels solars d’edificis enderrocats del barri i que ara són amenaçats amb l’expulsió. Emma Granyer ha parlat amb ells i ens ofereix aquest reportatge: “Ningú no hauria de viure en aquesta situació”: els veïns de Vallcarca podrien ser expulsats de les barraques, sense alternativa”.
PS4. El compromís de qualitat de VilaWeb s’assenta sobre la generositat d’uns lectors que, sense haver de pagar obligatòriament per llegir-nos, ens paguen voluntàriament per fer possible aquest diari. Us demanem, als qui encara no en sou subscriptors, que ens ajudeu clicant ací.
