13.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.02.2025 - 09:50
Hi ha moments en què la veritat es presenta davant nostre amb una nuesa tan incòmoda que ens força a reconsiderar tot allò que crèiem saber. La declaració de Mohàmmed Houli Chemlal al judici dels atemptats del 2017 és un d’aquests moments. I no podem fer sinó mirar-la de fit a fit, per més que ens inquiete allò que hi veiem.
Aquesta declaració de l’únic supervivent de l’escamot gihadista responsable dels atacs de Barcelona i Cambrils canvia tot allò que sabíem i analitzàvem fins ara. Sabíem que l’imam Es-Satti era un confident de la policia espanyola. Gràcies a una investigació que vam fer ací a VilaWeb sabíem també que la policia espanyola estava al corrent que es-Satty havia desaparegut. Però no hi havia cap indici concloent que indicàs que sabien on era i què feia. De rumors, tants com vulgueu, però d’indicis concloents, cap. I, en canvi, hi havia molts fets circumstancials que feien pensar, també als Mossos compromesos amb aquella investigació, que no, que no era creïble que el CNI tingués una vinculació directa amb els atemptats.
Ens preguntàvem, per exemple, com s’explicaria la precarietat de mitjans de l’escamot si el CNI hi hagués estat al darrere? O com es podia justificar l’ús d’un explosiu tan rudimentari i inestable com el TATP, que va acabar esclatant a les mans dels gihadistes mateix a Alcanar? Si els serveis secrets espanyols haguessen volgut l’èxit de l’atemptat, era ben raonable de pensar que haurien facilitat als autors algun material més segur per no fallar en l’intent.
Però ara la declaració de l’únic supervivent d’aquella cèl·lula instal·lada a la casa d’Alcanar ens col·loca en una situació completament nova i diferent. No parlem d’un rumor, no és cap especulació: és el testimoni directe d’algú que ja no hi té res a guanyar. Houli, ja condemnat, no té cap necessitat d’inventar històries. I si ell diu que el CNI sabia què feien a la casa d’Alcanar i estava al corrent de l’operació, això ho canvia tot. Fins i tot tenint en compte que explica que això ho comentaven els altres implicats i que ell no té cap més prova concreta a aportar.
El fet que aquestes revelacions vinguen d’un condemnat no les invalida. Què més hi ha de perdre algú que ja ho ha perdut tot? La veritat, de vegades, emergeix precisament dels llocs més foscs, d’aquells que ja no tenen res a témer ni res a guanyar. I és una regla democràtica acceptada a tot arreu que quan un acusat fa imputacions greus contra un estat, independentment de la seua condició de condemnat, mereixen una resposta institucional adequada. En primer lloc, perquè, en un estat de dret, les acusacions serioses han de ser investigades i respostes de manera formal, independentment de qui les formula. Això forma part dels mecanismes de control democràtic i transparència. Però també perquè la transparència i la claredat en les respostes són especialment importants si es vol mantenir la credibilitat internacional i si es vol preservar la confiança de la ciutadania en les institucions.
De manera que ara la pilota és a la teulada de l’estat espanyol. Perquè ara hi ha una acusació concreta d’un dels autors. I si Espanya no ofereix explicacions exhaustives, si no obre els arxius fins al darrer racó, si no permet una investigació independent i transparent que aclaresca plenament què va passar i la implicació que hi té l’estat mateix, la sospita s’instal·larà per sempre en la memòria col·lectiva. I tindrem el dret d’explicar, ara sí –i de fer servir políticament allà on calga–, que Espanya decidí –o consentí, si més no– que matar setze ciutadans d’uns quants països era un preu acceptable per a frenar la independència de Catalunya.
