‘Alcarràs’ és una bufetada, un cop de puny, un manifest

"La visió que ofereix Alcarràs del món de pagès ha estat una sorpresa, no és gens complaent ni romàntica, retrata el masclisme innat d'aquest imaginari"

Joan Minguet Batllori
10.05.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un moment de la pel·lícula Alcarràs en què un personatge, la Dolors, engalta sengles bufetades al seu marit i al seu fill. Tranquils, no explico res més, no filtraré res que pugui destorbar la trama. En realitat, una de les coses bones de la pel·lícula és que no és d’aquelles produccions que et volen atrapar (i distreure) amb un argument enrevessat. Tot al contrari: la seva poètica, més que de representació d’uns personatges irreals i d’unes situacions esperpèntiques per beure-se’t l’enteniment, com fa el cinema comercial corrent, és de presentar uns personatges i unes situacions molt reals. I que t’emprenyis amb allò que els passa. I també, en part, amb allò que són i que representen.

Emprenyar-te, sí. Jo no he sabut veure la tendresa de què parlen molts espectadors (i crítics) després de veure Alcarràs. O, en tot cas, la tendresa la veig com una capa accessòria. Però a mi em sembla que el valor màxim de la pel·lícula és que esdevé un manifest, un cop de fuet, un crit d’alerta agut i persistent sobre uns problemes que afecten el món de la pagesia i que, per tant, encara que alguns ho ocultin, afecten tota la societat.

Primer: Alcarràs denuncia directament les polítiques de la Generalitat respecte a l’abandó continuat del món agrícola. No n’és el govern català l’únic culpable, ja ho sé: aquest abandó de la civilització pagesa ve de molt lluny. Però, a Catalunya, els qui havien de protegir l’alimentació de proximitat des de la Generalitat restaurada no ho han fet: han permès que la pagesia petita s’anés esfondrant en benefici de les grans concentracions dineràries (BonÀrea, Tarradellas…) o de la invasió de productes amb preus rebentadors que vénen de lluny.

Segon: Alcarràs denuncia directament les polítiques de la Generalitat respecte a la submissió del poder públic a les empreses que fan negoci amb les energies renovables (que al seu torn també s’espixorren sobre el territori agrícola). Van deixant que terreny fèrtil sigui comprat per a instal·lar-hi plaques fotovoltaiques perquè, a conseqüència del punt anterior, de la falta de suport de les polítiques públiques a l’agricultura i la ramaderia de proximitat, aquelles terres no donen prou rendiment. O en donen molt menys del que les companyies elèctriques ofereixen a la pagesia. A les terres de secà, especialment, la invasió de plaques i la pèrdua de camps conreats serà una catàstrofe consentida i impel·lida per governs d’ineptes si no de prevaricadors: matar l’agricultura, com es veu a la pel·lícula, en comptes de posar les fonts d’energia ben a prop de les grans concentracions urbanes, que és on es necessita més producció d’electricitat.

És clar que Alcarràs fa tot això amb delicadesa, gràcies a la construcció d’uns personatges fràgils, molt fràgils. I per mitjà d’una atmosfera cinematogràfica molt reeixida. Carla Simón fa cinema d’autor (quina meravella, poder escriure aquesta expressió!), no un d’aquests productes comercials estridents, que copien malament els èxits forans i ho fan amb actors que veiem des de fa molts anys a la televisió pública, i fins i tot als anuncis.

La pel·lícula arriba a molta gent, i se’n parla, i jo me’n felicito. Però tinc la sospita que bona part del públic es queda en aquesta superfície tendra, en les històries que es van travant entre els personatges, i no percep la denúncia que significa tot el seu metratge. De sospites, en tinc més. Aquesta tendresa, aquesta bellesa dels pagesos que cullen préssecs es percep més des de les ciutats que des del món rural. És com si la pel·lícula expliqués una realitat romàntica, “que maca”, perquè la majoria de públic no ha trepitjat mai un camp de conreu ni sap les dificultats que han de suportar les pageses i els pagesos catalans. Collir un préssec de l’arbre i menjar-te’l al tros és bonic; però carregar tones de préssecs i que te’ls paguin a preus que no es mouen des de fa tant de temps és una tragèdia. Quan, a més a més, et prenen el lloc de feina, el lloc en sentit estricte, el terreny on fa tants anys reculls allò que tu has sembrat, la tragèdia esdevé insuportable, com ens ensenya tan cruament (tan poèticament també) Alcarràs.

Vaig veure Alcarràs als cinemes Majestic de Tàrrega. I a la sala s’hi va produir una mena de complicitat inusual amb la pantalla: el públic d’allà sabia de què anava la cosa. I, quan va acabar la projecció, no hi va haver cap aplaudiment, la gent sortíem satisfets d’haver vist un bon producte cultural i, alhora, com passa quan veus una bona pel·lícula, capficats amb aquella història que havíem presenciat. Perquè la majoria del públic de Tàrrega sabia que el món que havien vist reflectit era molt semblant a la realitat: la duresa de la vida de la pagesia, l’abandó del territori davant la fal·lera de les elèctriques per a empastifar el paisatge de plaques fotovoltaiques i aerogeneradors allà on, per acabar-ho d’agreujar, la majoria de vegades ja n’hi ha. Ja ho sabem: Catalunya no és equitativa.

Tinc una darrera sospita. Que més que sospita és una certesa.  I que seria un tercer registre de denúncia que fa la pel·lícula. La visió que ofereix Alcarràs del món de pagès ha estat una sorpresa, no és gens complaent ni romàntica, retrata el masclisme innat d’aquest imaginari. El personatge del Quimet simbolitza aquest paper dominant que l’home ha tingut en la feina del camp: homes rudes; preocupats pel futur de la seva família, és clar, però que no saben comunicar res més que la seva preocupació. En aquest sentit, el personatge de la jove Mariona és tendre i dramàtic, alhora, perquè ja ha passat l’edat de jugar per l’entorn, com fa la seva germana, i no sap quina funció pot fer ella en aquella unitat familiar, en aquells paisatges que són a punt d’esbaldregar-se.

Torno a les bufetades. Perquè aquells mastegots que fot la Dolors en un moment de la pel·lícula són també unes bufetades a tots nosaltres: els qui ens embadalim amb els paisatges florits de presseguers i diem aquell “que maco” sense pensar en la feinada que hi ha al darrere; els qui ens acostem a la bellesa dels fruiters florits o dels camps groguencs de colza o dels ametllers emblanquinats… i no som conscients que aquella bellesa porta en ella mateixa la seva destrucció, perquè està deixada de la mà de… no, de la mà de Déu no, de la mà del capitalisme.

De vegades, anar al cinema i que et fotin una bufetada (una bufetada estètica) és com una alenada d’aire fresc.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes