Processió cívica: ‘Això comença a canviar’

  • La Processó Cívica del Nou d'Octubre també constata com la crispació va perdent intensitat.

VilaWeb
Núria Cadenes
10.10.2018 - 01:50
Actualització: 10.10.2018 - 02:12

Hi ha moments desagradables com n’hi ha de sorprenents, de ridículs, i alguns que voregen l’esperpent. Però també n’hi ha d’emocionants. Petites satisfaccions al mig de la tempesta. Espais de calma, fins i tot. I, planant per damunt dels caps dels assistents, una sensació que s’estén, que potser sorprèn els nouvinguts però que comparteixen la gran majoria de veterans: enguany ha estat molt, molt diferent dels anys anteriors. Molt diferent. I millor.

Parlem de la Processó Cívica, un acte que l’any 2016 va ser declarat per les Corts Bé d’Interès Cultural Immaterial i amb el qual, si el mirem des del vessant positiu, València es vol lligar amb les celebracions medievals de l’entrada del rei Jaume I a la ciutat. La qüestió, però, és que la desfilada, amb entitats i representants institucionals i polítics, ha estat, sobretot de la mal anomenada ‘batalla de València’ ençà, un camp propici on pasturen sense aturador, a peu o amb vehicle oficial, l’exabrupte i l’exaltació de l’espanyolisme amb disfressa blavera.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Fa un temps, val a dir, cosa d’una dècada, que alguns sectors valencianistes malden per recuperar també aquesta part del carrer. I que participen en la processó. Tot un camí de crits i de sacsejades i d’insults i de tot per als qui feien el recorregut de dins estant. Una intempèrie arriscada per als (valents) que seguien la marxa des de fora.

D’ençà del canvi al govern municipal, i a la Generalitat, la processó cívica es presentava com una prova de foc per al batlle Joan Ribó i per als representants del govern que també hi participen (amb el president Ximo Puig al capdavant). És el moment en què els grupuscles de l’espanyolisme violent es concentren per a la xiscladissa, el moment en què poden treure les pancartes insultants, les amenaces, i aconseguir una visibilitat mediàtica que no correspon a la seva representativitat social.

‘No és fàcil’
Enguany també hi han comparegut, a la plaça de l’Ajuntament. Xiulets, crits, banderes espanyoles, etcètera. ‘Si te’ls mires així, potser no és fàcil d’entendre –ens comenta un veterà de la lluita veïnal a la ciutat–, però la realitat és que hem avançat. Molt.’

Quan arribarem a mig recorregut, entre la plaça de l’Ajuntament, des d’on es fa baixar la senyera amb franja blava que no fa reverència, i el parterre, on es du a terme l’ofrena a l’estàtua del rei Jaume I, el comentari general coincideix amb l’apreciació primera d’aquell veterà: ni punt de comparació amb els altres anys. Perquè ja no tenen tanta cobertura com tenien, perquè el desplegament policíac és important, o, tal com reblarà amb característica concisió un fotògraf reconegut, perquè ‘enguany hi ha molta gent normal’.

VilaWeb
VilaWeb

Per seguir la marxa, ens hem situat, d’entrada, amb els representants de la Societat Coral el Micalet, la centenària entitat de la ciutat que va ser expulsada a empentes de la processó i que ja fa tres anys que hi ha tornat. Volien treure dos penons especialíssims, del 1893 i del 1905, però els núvols els n’han fet desistir: ‘Només que els tocara una gota de pluja quedarien desfets.’ Despleguen el penó quadribarrat que treuen quan hi ha festa. Quan passen davant el grup d’exaltats que s’apinyen rere les barreres protectores, al començament del recorregut, sembla que algú hagués deixat anar un reguitzell de ratolins a rosegar els peus dels espanyolistes, perquè xisclen com si s’acabés el món. Els representants de l’entitat cultural continuen parlant de les seves coses, sense respondre ni una sola vegada a cap insult, amb admirable tranquil·litat: l’un comenta que justament avui fa vint-i-tants anys que es va casar, un altre li respon que visca Sant Dionís i quan se n’adonen ja han passat la maltempsada.

Un grup nombrós de simpatitzants de Compromís i un altre de Podem s’ha situat estratègicament, a l’altra banda de la tanca, per contrarestar la mala ganya dels boicotadors. Aplaudeixen. Els acompanya una banda festiva. La música és un bon contrapunt per als brams. Se sent la Gossa Sorda en format xaranga. Qui se’n sàpiga la lletra sabrà que ara, justament, fa: ‘Que diguen el que vulguen, na, na, na!’

Passen els de la Unió Gremial i també els xiulen (‘Consideren que no portem el blau prou gran’, ens comenta un comerciant, amb humor), els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i sant tornem-hi (a ells, per ‘catalanistes’). En fi. Fan un espectacle trist i repetitiu que no val la pena de continuar enumerant. Ens conten que els anys anteriors, els xisclaires tornaven a aparèixer més avall, a mig carrer de la Pau, o a l’entrada del parterre. Però aquesta vegada, no.

Els xisclaires, hem dit, com si fossin grups espontanis de ciutadans que expressen les seves dèries. Però resulta que no. Els mateixos personatges que ara bramen i insulten, es podran veure després desfilant, amb la seva parafernàlia d’exabruptes, rere les pancartes dels vells coneguts grupuscles de l’extrema dreta espanyolista. A la tarda, provaran també de reventar la manifestació. I tampoc no se’n sortiran.

Ens ho defineix un estoic participant a la marxa: ‘Hi ha hagut una evolució del país, sociològica i de tot, però ells s’han quedat on eren, allà, en fa quaranta anys. I això, si ho penses, està molt bé’.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any