16.05.2023 - 20:50
|
Actualització: 16.05.2023 - 20:52
“Em veig obligada a parlar-vos des de l’exili perquè Espanya considera que organitzar una manifestació per a protestar contra una sentència injusta és un acte de terrorisme.” Marta Rovira va fer dilluns referència a la causa oberta pel Tsunami Democràtic, en què és investigada, per explicar per què no torna a Catalunya malgrat els nous processaments que va fer el jutge Pablo Llarena després de la reforma del codi penal espanyol. Era la primera vegada que la secretària general d’ERC intervenia en un acte de campanya i ho va fer a Mollet del Vallès, per mitjà d’una pantalla. Carles Puigdemont també va fer servir el mateix sistema en l’acte d’obertura de campanya de JxCat. Durant uns quants caps de setmana, els candidats de Junts a les municipals que ho van voler van anar a Bèlgica per fotografiar-se amb el president a l’exili abans que comencés el compte enrere electoral. No és res de nou. La participació de l’exili en eleccions és habitual d’ençà del desembre del 2017, però no havien contrastat mai tant amb la realitat quotidiana: les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats. No és que hagin passat a ser una qüestió secundària, és que gairebé han desaparegut de la campanya, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés. El missatge implícit és que aquestes eleccions no tracten d’això, sinó més aviat del poder polític de cada organització i dels projectes locals.
L’opció independentista s’endevina en els sobreentesos i es pressuposa com a característica de la marca. És així en les candidatures d’ERC, JxCat i la CUP i derivades, però les problemàtiques i les propostes locals, a banda d’altres qüestions d’actualitat, com el caos de Rodalia, han desplaçat absolutament la independència dels discursos. Només s’esmenta de tant en tant com a objectiu a llarg termini. Alguns exemples, entre els escassos titulars que hi ha hagut aquests dies: el president d’ERC, Oriol Junqueras, va demanar de Solsona estant que el 28-M fos una victòria més del seu partit “en el camí cap a la victòria de Catalunya, la independència i la república catalana”. Jordi Turull, secretari general de Junts, feia una crida similar quan va ser Tàrrega: demanava el vot al seu partit per a enviar un missatge a “tots aquells il·lusos enterradors del procés de Catalunya cap a la seva independència”. L’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel va reivindicar igualment les sigles anticapitalistes perquè la CUP “és l’única opció política nítidament independentista” a Barcelona, després de la defensa d’ERC de la taula de diàleg i l’agenda del retrobament i del “retorn de Convergència” que representa la candidatura de l’ex-batlle Xavier Trias.
La independència no té un paper estratègic destacat en els programes electorals de cap dels tres partits a Barcelona. El programa de Trias es limita a dir que l’Ajuntament de Barcelona estarà sempre al servei del Parlament de Catalunya i “en defensa activa de les llibertats nacionals, col·lectives i individuals”. La independència no apareix en el d’Ernest Maragall i, quant a la CUP, el programa de la capital catalana subratlla que els municipis tenen un paper fonamental com a espais d’autoorganització i politització populars, i per això són el punt de partida “del procés cap a la independència i la transformació social”, el marc territorial de referència d’on impulsar la construcció nacional dels Països Catalans.
Junts hi dedica un apartat en el programa electoral marc per a les municipals: “Municipis compromesos amb la independència”. Assegura que els municipis seran imprescindibles per a culminar la independència, tal com ho van ser el Primer d’Octubre, i apunta que els càrrecs de Junts tenen l’obligació d’aplicar polítiques que impliquin reduir la influència i la dependència de l’estat espanyol a Catalunya i augmentar el suport social de l’independentisme. Com a prioritats, estableix que tots els ajuntaments i ens supramunicipals paguin els imposts a l’Agència Tributària de Catalunya, que es continuï promovent l’adhesió dels ajuntaments a l’Associació de Municipis per la Independència, i la reivindicació de la vigència del mandat de l’1-O, que hauran de treballar per a fer efectiu. Quan va ser preguntat sobre això, en una conferència de premsa a l’ACN, Trias va dir que compartia que s’havia de fer efectiu el mandat de l’1-O i va constatar que milita a Junts, però va assenyalar que la seva candidatura pretenia de ser “el pal de paller” de molta gent. I, per tant, aglutinar tant votants independentistes com gent que no ho sigui. Quant a la sobirania fiscal, va afegir que l’exerciria només si fos possible. I és que l’opció del candidat de Trias per Barcelona ha estat aparcar el discurs independentista per arribar a electors tan diversos com sigui possible. Fins i tot, prova d’atreure els antics votants de Manuel Valls, erigint-se en el vot útil d’ordre contra la batllessa Ada Colau.
El programa electoral marc d’ERC acota el projecte independentista a la seva essència. Es defineix com un partit de base municipalista que es vol implantar a tot arreu dels Països Catalans per construir una república catalana al servei de la ciutadania. “Som els del referèndum i els de l’amnistia. Els que treballem per la independència de Catalunya i dels Països Catalans, perquè sabem que la independència és l’eina més útil per a construir un país lliure, just i democràtic”, afirma.
Després del trencament definitiu dels blocs al parlament, amb l’aprovació del pressupost del govern amb el suport del PSC, tampoc es preveu que les aliances independentistes es prioritzin en els pactes postelectorals. Això ja va ser difícil durant els anys àlgids del procés, per les particularitats locals, encara que la consigna nacional fos prioritzar els pactes independentistes. Un exemple recurrent d’això és el pacte entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona, en paral·lel als acords que ERC arribava al congrés espanyol amb el PSOE. Aquesta vegada, Trias ha situat ERC i el PSC com els seus socis prioritaris per a arribar a un acord en cas que guanyi les eleccions. La possible aliança amb els socialistes, de fet, va causar malestar dins de Junts i, finalment, la Federació de Barcelona de Junts va aprovar que sotmetrien qualsevol acord postelectoral a una consulta.
Maragall, per la seva banda, va dir ahir que no pactaria mai amb el PSC, encara que el conflicte polític no sigui la raó principal del vet. Per a ERC, els socialistes són els principals rivals a batre en aquestes eleccions. Tampoc sembla que aquesta hagi de ser la clau en els pactes que es puguin tancar a Girona, Lleida o Tarragona. Dilluns a la nit, en el debat dels candidats a Girona de TV3, Gemma Geis, de JxCat, va ser l’única a defensar un acord perquè hi hagi un govern municipal independentista. ERC i Guanyem Girona van prioritzar els pactes sobre les propostes.
Els partits independentistes es poden trobar amb dificultats per a mobilitzar els seus antics votants, aquesta vegada. En les darreres municipals, la participació va augmentar gràcies a la coincidència amb les europees, en què Puigdemont i Junqueras es mesuraven les forces i rivalitzaven per portar el conflicte polític al Parlament Europeu. Els partits donen per fet que, aquesta vegada, no s’arribarà al 64,8% de fa quatre anys. Però és una incògnita si l’abstenció es farà visible, o no, com una opció de càstig per a aquests partits.
