Akwaeke Emezi (Umuhaia, Nigèria, 1987), d’origen igbo i tàmil, va estudiar a la Universitat de Nova York i es dedica a la literatura i el videoart. Aigua dolça (Edicions del Periscopi) ha estat nominada en importants premis literaris i el 2018 va rebre el Premi 5 Under 35 de la National Book Foundation, que reconeix els cinc millors escriptors de menys de trenta-cinc anys. Emezi s’ha guanyat a pols ser considerada entre les grans de la nova i interessant generació d’escriptores africanes o afrodescendents que sorprenen el món, com la també nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie o la zimbabuesa NoViolet Bulawayo.

A Aigua dolça Emezi explora els límits de la realitat, la seva personal i la de la cultura occidental, aplicant al relat els patrons de la tradició i cosmogonia dels igbo, el seu poble nigerià. Fa ficció sobre ella mateixa, el seu origen i els seus traumes psicològics i distorsions de personalitat, a la recerca de la seva veritable identitat com a dona negra immigrant i de gènere no-binari, és a dir, que no se sent ni dona ni home, fins al punt que s’ha sotmès a diverses cirurgies per modelar el seu cos en transició. Una de reducció de pits i una altra per a extreure’s l’úter. ‘Les meves cirurgies van ser un pont a través de les realitats, un esperit modelant el seu embolcall per reflectir la seva naturalesa’, ha escrit.

La novel·la és alhora una història tradicional igbo i la seva història real, dedicada ‘als qui tenim un peu a l’altra banda’. Narra la vida d’una noia nascuda a Nigèria posseïda pels esperits des que era un fetus. Viu la vida de nena al seu poble africà i de jove als EUA com a estudiant, amb les modificacions de personalitat i de percepció de la realitat que li imposen els esperits que conviuen al seu interior. Viu i gaudeix, però a la vegada, se sent estranya, solitària, diferent dels altres. I ho arrossega. Té crisis nervioses, es mutila i, fins i tot, protagonitza un intent de suïcidi.

Coberta del llibre ‘Aigua dolça’.

Gràcies a la literatura pot viure simultàniament en diverses realitats paral·leles, assumir personalitats diferents i posar en qüestió, partint de les diferents perspectives dels seus esperits, tot allò que turmenta a la jove escriptora en la seva vida real: sigui la família, la religió, la relació amb homes i dones, els costums tradicionals, l’amor, el sexe, l’amistat i la connexió de tot plegat amb l’altra banda del real. Ella troba en la literatura, de fet, en la tradició igbo, el seu equilibri i la seva raó de ser. L’ajuda a desxifrar la seva identitat única i amb relació als altres. Construeix un relat fantàstic que ha deixat bocabadats els crítics d’arreu del món. És al·lucinant i trencador, innocent i pervers, fantàstic i tràgic alhora.

The New Yorker va triar Aigua dolça com a millor novel·la de l’any 2018. Katy Waldman, a les pàgines del setmanari, en feia una definició que em sembla perfecta: ‘Una primera novel·la enlluernadora que explica la llibertat de ser múltiple. Emezi suggereix amb radicalitat que, a l’hora de desxifrar la transcendència i la bogeria humanes, l’espiritualitat igbo té tant per a oferir com qualsevol esquema occidental. El llibre hauria estat lúgubre del punt de mira de la salut mental; en comptes d’això, ens trobem un conte de fades autòcton. El text es converteix en un estudi sobre la disfòria.’

La jove escriptora nigeriana té problemes d’identitat sexual i de tota mena, com sol ser habitual a l’adolescència. Hi cal afegir també els d’immigrant africana en una cultura que no és la seva. Els referents culturals de la seva tradició igbo li són necessaris per a entendre el món i a ella mateixa. La filosofia, la religió, la medicina, la llegenda igbo, en definitiva, la cosmogonia del seu poble, és un tot que l’ajuda a viure i acceptar la realitat, que li explica el passat i el present i el sentit de la vida. I, d’això, ella en fa literatura de ficció autobiogràfica.

D’una manera o altra la tradició impregna molta de la literatura nigeriana. És molt present en Ben Okri, menys en Chimamanda Ngozie Adichie, però, sobretot, és al llibre fundacional de la literatura africana moderna: Tot se’n va en orris (1958), de Chinua Achebe. Ara recordo, també, el Premi Nobel Wole Soyinka, a qui vaig entrevistar, que assegurava que la seva inspiració venia d’Ogun, el déu ioruba dels ferrers, la creativitat i la guerra.

Aigua dolça d’Akwaeke Emezi és un relat al·lucinant, potent i, a la vegada, una experiència. Un relat que, observat a partir de perspectives polièdriques, et transporta a uns altres mons, on la barreja del somni i allò que és real, el passat i el present, conviuen també amb els seus fantasmes i els teus. És una altra manera d’abordar la realitat, la identitat i les distorsions de la personalitat. Servint-se dels esquemes de la tradició igbo, les arestes d’allò que és real es fan menys agressives, menys tallants. Una identitat complexa o, simplement, molt diferent, el deliri o el trastorn psíquic, encaixen millor en allò que podríem considerar normalitat.

Deitat vudú. Cyprien Toukoudagba (fotografia: Xavier Montanyà).

De fet, Akwaeke Emezi en aquesta novel·la fa d’artista-mèdium. Una funció tradicional que ella adopta i adapta a la vida moderna d’una africana que viu a Brooklyn. La lectura d’aquest llibre m’ha evocat la visita que vaig fer l’any 2002 a dos artistes de Benín, dos mags de l’art, dos mèdiums, dos homes capaços de donar forma a l’invisible. Tots dos de fama internacional, però ben arrelats –un més que l’altre– als cultes vodús, la religió que impregna la visió del món dels africans d’aquell país veí de Nigèria. Als dos els escau a la perfecció a la dedicatòria amb què Akwaeke Emezi encapçala el relat Aigua dolça: ‘Per a aquells que tenim un peu a l’altra banda’

Cyprien Tokoudagba, un mag de la terra, un iniciat al vodú

A la ciutat reial d’Abomey vaig demanar per l’artista Cyprien Tokoudagba. Coneixia una mica la seva obra des que havia exposat a ‘Les Magiciens de la Terre’, el 1989, al Centre Georges Pompidou de París. Aquella mostra va ser molt important per a fer conèixer a Europa i el món de l’art occidental el bo i millor dels artistes africans i de tots els continents que configuren el mal anomenat tercer món. Jo només tenia el seu nom i una foto, però aviat comprovaria que era un artista molt famós a la seva ciutat. Uns nens em van acompanyar al seu taller, amb un portal decorat amb el seu nom, immens, en lletres blaves.

L’artista Cyprien Tokoudagba, a Abomey, Benin, 2002 (fotografia: Xavier Montanyà).

El pintor i escultor Cyprien Tokoudagba (Abomey, 1939-2012) era un home alt i amable, reposat i savi. Al pati hi tenia una petita bassa amb cocodrils, ben coberta amb una reixa de ferro. ‘Jo mateix els dono menjar cada dia’, em digué, orgullós. ‘Són símbol de l’aigua i de la terra. Molt important. Em protegeixen.’ Entrar al seu estudi era entrar al món del vodú. Ell s’havia especialitzat a donar formes a l’invisible. La gent el considerava un ésser especial. No és debades que era descendent d’un primer ministre del rei Béhanzin. I que, de petit, els sacerdots vodú de la seva ciutat natal l’hi havien iniciat en el secret.

‘Vaig passar sis mesos en un temple. Allà em van ensenyar els secrets de la meva religió, conceptes que no poden ser revelats a qualsevol. Aquest és l’origen del meu art’, m’explicà. Aquella experiència per a ell va ser un punt de no retorn. ‘Vaig aprendre de màgia, de plantes i a veure i comprendre els éssers de l’altre món’. Com a artista va ser autodidacta. Va fer-se famós al país com a restaurador dels baixos relleus dels Palaus reials d’Abomey i autor de les monumentals estàtues que decoren el camí dels esclaus a Ouidah, inaugurat el 1992 amb motiu d’un simposi de la UNESCO sobre l’esclavatge.

Tokoudagba m’explicà, al·lucinat, la seva estada a París per participar a ‘Les Magiciens de la Terre’. Mai no havia sortit d’Abomey i tot allò va ser una aventura gairebé irreal per a ell. Pujar a un avió, enlairar-se, volar, aterrar, la gran ciutat, l’hotel, l’ascensor, els pàrquings gegants… ‘hi ha cases de pisos només perquè hi visquin els cotxes’, deia rient. Aquella exposició el va fer internacional: ‘Des que em van convidar a París, he recorregut mig món amb les meves obres: París, Copenhaguen, Nova York, Londres, Sidney, Mèxic, el Brasil, el Japó… Gràcies a això he pogut fer conèixer al món el vodú, els nostres déus i els nostres esperits’.

Ell ha decorat la major part dels temples vudú de la seva ciutat. Ha donat forma i cos a molts dels déus i esperits del vudú. Amb argila i amb pintura, en murals, quadres, estàtues i baixos relleus. És un mèdium que coneix i plasma els éssers que viuen a l’altra banda. En acomiadar-nos, després d’haver-me ensenyat l’estudi i els darrers treballs, em va mostrar el pati de darrere. Diverses figures murals pintades en un mur d’argila decoraven una construcció dedicada a les ofrenes i pregàries vodú. Les seves creacions són tan reals que tenen quelcom d’orgànic, d’animal, com si la pintura vermella fos sang, o l’argila, carn. Em va regalar una figureta verda i groga. Un camaleó. Me la va signar sota la base. ‘Quan arribis a Barcelona, envia’m una postal dient-me que estàs bé.’ I això vaig fer, tot just arribat. El camaleó ha estat sempre amb mi de llavors ençà.

Detall de la instal·lació sobre l’esclavatge de Georges Adeagbo (fotografia: Xavier Montanyà).

Georges Adéagbo o l’artista que l’art ha creat

M’interessava de conèixer Georges Adéagbo perquè aquell mateix any 2002 havia exposat a la Documenta XI de Kassel i el 1999 havia participat en la Biennal de Venècia. Havia vist fotos de les seves instal·lacions, construïdes a partir d’objectes trobats. Volia veure-les en directe i conèixer l’artista, un home que abans de ser reconegut pel món de l’art occidental havia estat molt incomprès pels seus veïns i familiars, que el tenien per boig, fins al punt d’haver-lo internat diverses vegades en un psiquiàtric. Amb aquests antecedents em va costar una mica de localitzar-lo. Vivia una mica allunyat, estava marginat en tots sentits.

L’artista Georges Adeagbo a Cotonou, Benin, 2002 (fotografia: Xavier Montanyà).

Finalment, el vaig trobar en una residència per a artistes a la costa de Benín, prop de Cotonou. Era una casa magnífica, davant una immensa platja de cocoters. Ell treballava en diverses instal·lacions sobre l’esclavatge. Em va rebre sorprès però content que algú l’hagués trobat allà. Era evident que, al contrari de Tokoudagba, l’home no era gens popular a casa seva, on molts continuaven creient que era boig.

S’expressava amb contundència i claredat, ben convençut del camí que havia triat. Tenia els ulls encesos, penetrants, i el gest enèrgic. ‘L’art és una forma de vida’, em digué. ‘És ple d’obstacles. Només el que sap on vol arribar ho aconsegueix. L’art és per damunt de la ciència, que és una concepció efímera. L’art és etern. No té fi. Jo l’he trobat.’ No n’hi ha cap dubte. A Georges Adéagbo li ha costat molts sacrificis i moltes desgràcies arribar fins on ha arribat.

Això em va explicar: Va néixer a Cotonou el 1944. És fill d’una família d’onze germans. Va estudiar dret a Abidjan i a París. La família no hi estava d’acord. Quan se li va morir el pare, el 1971, va decidir de tornar a Cotonou. La desavinença amb la família va ser absoluta quan es va parlar del repartiment de l’herència. El van marginar. L’ignoraven. Ell pensava i passejava… I a poc a poc, isolat de tot, per pura supervivència, es va inventar un llenguatge i una forma d’expressar-se. Recollia objectes, retallava diaris, llegia llibres i escrivia notes… peça a peça tot allò va anar configurant un altre món. El seu món interior prenia forma i significat.

Escena de la instal·lació de Georges Adeagbo (fotografia: Xavier Montanyà).

Les seves instal·lacions són un potent collage ple de significats encreuats, de camins narratius, de la força del real i del subconscient. ‘Els objectes que recullo, no són objectes qualssevol. Són part de la història de la meva vida’, m’explicava. En ell el vodú i els esperits paren més lluny, però hi són, formen part evident del seu món interior. Un dia va començar a plasmar el seu univers en forma d’instal·lacions en el pati de sorra de platja de la casa familiar. Ell mai no havia vist una instal·lació artística i els seus familiars i veïns encara menys. Allò va ser l’excusa perfecta per a desempallegar-se’n per sempre. El van ingressar en un psiquiàtric.

La seva lluita per a reafirmar-se com a persona i com a artista va ser molt dura i amarga. La història que em va explicar és molt tràgica. Les descripcions del psiquiàtric, terribles. No obstant això, ell va perseverar fins que va sortir en llibertat convencent els metges que no era un boig. Vuit vegades el van tancar en aquell centre. Vuit vegades que va haver de convèncer els metges i la societat que ell no era un boig.

Visqué en la misèria, sobrevivia com podia, però continuava fent els seus muntatges a terra. Ningú no l’entenia. Ell continuava, incansable, convençut que necessitava fer allò per viure en pau, convençut que havia d’expressar els seus conflictes interns per a ser respectat i sentir-se bé. Treballava i vivia sol, aïllat. Però un dia l’atzar el va anar a trobar. Un crític d’art francès va arribar casualment a casa seva. Un nen li havia dit que, si li agradaven les coses rares, tenia un veí un pèl boig que en feia. Quan el crític va entrar al pati es va quedar de pedra. ‘Va ser el meu salvador’, m’explicà Adéagbo somrient. ‘Per fi! Algú que em comprenia.’

La seva descoberta per atzar va ser l’any 1993. L’home feia vint-i-tres anys que treballava en la solitud més absoluta. Després d’una primera exposició a França, no va parar d’exposar arreu del món. El 1999 va guanyar el Premi d’Honor de la Biennal de Venècia. Però els èxits no l’havien canviat per a res. Ell no es considera un artista. ‘L’art és a la natura. És l’art que fa l’artista i no a l’inrevés’, anava dient mentre em mostrava els seus darrers treballs. Per acabar, en acomiadar-nos, solemne i misteriós, em va dir: ‘Jo no sóc un artista. No faig art. Només sóc un missatger.’

Escena frontal de l’obra sobre l’esclavatge de Georges Adegabo (fotografia: Xavier Montanyà).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.