La guerra a l’Afganistan va assolir un punt d’inflexió el 6 d’agost proppassat, quan els talibans van prendre Zarang, una ciutat polsegosa de vora 63.000 habitants a la frontera amb l’Iran. És una ciutat marginal del punt de vista geogràfic i polític, però va ser el primer nucli provincial a caure en un mes d’avenços molt ràpids.

Les setmanes abans, els avanços dels talibans s’havien limitat sobretot al camp, en què van prendre el control de més de la meitat dels 421 districtes del país. Però, embravits per aquests èxits i el defalliment de les forces armades afganeses, els talibans van anar cap als principals nuclis urbans. Després de Zarang, han pres Farah, que és molt a prop, i set capitals de província més.

La velocitat d’aquesta ofensiva han causat certa sorpresa, però l’equilibri de poder ha canviat d’ençà de l’acord que van signar els Estats Units i els talibans el 2020, i que comprometia els Estats Units a retirar les tropes del país. A l’èxit de l’ofensiva, hi han contribuït el suport paquistanès als talibans i l’alliberament per part del govern afganès de 5.000 combatents talibans empresonats, una condició de l’acord amb els Estats Units. Les converses de pau posteriors, amb el suport d’unes quantes potències internacionals i regionals, no han aconseguit de frenar la violència recent ni presentar cap pla de pau creïble.

Però, mentre la majoria dels comentaris s’han centrat en aquest procés de pau i en la seva dimensió militar, s’ha parlat molt menys de com els factors econòmics influeixen en l’evolució dels esdeveniments, incloent-hi el comerç de l’opi i l’heroïna.

La història es repeteix

Això ens porta una altra vegada a Zarang. No és casualitat que els talibans s’hagin centrat en les ciutats frontereres, perquè tenen una importància econòmica enorme que, per tant, concedeix avantatge polític i militar. Els talibans controlen ara una desena de passos fronterers internacionals. A més de Zarang, tenen Spin Boldak, una porta d’entrada al Paquistan; Islam Qala, el principal punt de pas cap a l’Iran; i Kunduz, que confereix el control de les rutes cap al nord, cap a Tatgiquistan.

La història recent ha demostrat la importància d’aquestes ciutats comercials. Quan les faccions bel·ligerants de l’Afganistan van deixar de rebre ajuda militar i financera –principalment dels russos i els nord-americans, que es van retirar a final dels anys 80–, el control del comerç es va fer molt important. Això incloïa l’economia de la droga, que es va expandir en massa d’ençà de principi dels anys 90.

Això mateix es repeteix ara. En la dècada del 1990, per exemple, Zarang era un punt de l’oest salvatge que va créixer com a centre de comerç il·lícit, aprofitant les antigues connexions transfrontereres entre les tribus balutxis, que s’especialitzaven en el contraban de combustible, drogues i persones. Avui dia, es continuen fent activitats similars: l’opi i l’heroïna, procedents dels camps de cascall de les províncies de Farah i Helmand, es passen de contraban a través de la frontera, juntament amb el negoci creixent del tràfic de persones.

Això no obstant, Zarang també s’ha convertit en una ciutat d’entrada per al comerç legítim, incloent-hi combustible, materials de construcció, béns de consum i aliments. Situada en un corredor clau que connecta Kàbul amb el port iranià de Chabahar, el govern afganès hi ha invertit en carreteres i infrastructures frontereres com a part d’un esforç més gran per a consolidar les relacions amb l’Iran i disminuir la dependència del comerç amb el Paquistan. Aquesta mescla de comerç lícit i il·lícit ha desblocat la inversió interna i ha atret com més va més població de les zones circumdants, a més de ser una important font d’imposts.

Els drets d’importació representen aproximadament la meitat dels ingressos interns del govern afganès. Només Islam Qala genera més de 20 milions de dòlars (17 milions d’euros) al mes. Per tant, controlar aquests punts de pas clau omple les arques dels talibans alhora que nega al govern una font d’ingressos important, ara que el finançament extern dels donants internacionals disminueix.

Els talibans controlen moltes de les parts clau de l’economia –les regions principals de cultiu de cascall, els mercats i les rutes comercials cap al Paquistan, l’Iran i Tatgiquistan–, cosa que els permet de gravar sistemàticament diferents punts de les cadenes de productes bàsics.

El control de les fronteres també permet als talibans d’imposar restriccions econòmiques als productes importats, com ara la gasolina i el gas, cosa que els proporciona més influència sobre Kàbul. La interrupció del flux d’importacions i exportacions ja ha afectat els preus del combustible i els aliments. Els lloguers d’habitatges a Kàbul han pujat aquests darrers dies perquè molts dels desplaçats pels darrers combats cerquen allotjament a la capital. Alhora, els preus de les propietats s’han desplomat, atès que els ciutadans de Kàbul miren de vendre-les i abandonar el país.

Heroïna i opi

El 2020, segons el darrer estudi de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, hi va haver un creixement del 37% en la quantitat de terra destinada al cultiu de cascall. Això va lligat a un seguit de factors, com ara la inestabilitat política i els conflictes, les sequeres devastadores, les grans inundacions estacionals, la disminució del finançament internacional i les oportunitats d’ocupació. És probable que aquesta situació continuï perquè els motors estructurals de l’economia de l’opi –conflicte armat, mala governança i pobresa generalitzada– van en direcció negativa.

Tant al camp com a les ciutats frontereres, l’economia de l’opi implica un manteniment important per als afganesos, molts dels quals ja vivien una crisi humanitària. El repunt dels conflictes passa ara que una sequera molt greu ha fet pujar els preus dels aliments, hi ha hagut una expansió de la variant del delta i vora 360.000 persones s’han vist desplaçades d’ençà de principi d’any a conseqüència de tots els problemes del país.

Sigui quin sigui l’escenari final –una victòria dels talibans, una guerra civil o un acord negociat– és poc probable que hi hagi una transformació de l’economia de les drogues il·lícites a l’Afganistan a curt termini. Tant els talibans com el govern parlen de la lluita contra les drogues il·lícites, però els factors subjacents continuen essent massa forts.

El tràfic de drogues és massa arrelat en les estratègies d’acumulació i supervivència dels talibans, l’estat, les milícies que s’han aixecat per a lluitar contra els talibans i la població en general. Lamentablement, això impulsarà el mercat mundial de l’heroïna, a més d’alimentar el problema creixent de les drogues a l’Afganistan i els països veïns.

 

Jonathan Goodhand és professor de conflicte i estudis del desenvolupament al centre SOAS, a la Universitat de Londres. Aquest article fou publicat originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.