Adeu Madrid

Des del famós i premonitori article de Pasqual Maragall “Madrid se va” fins a això que hem viscut aquesta nit han passat vint anys. Són vint anys de construcció d’aquest “Madrid a part” que canvia el sentit del projecte nacionalista espanyol i de l’Espanya estat. Madrid ha esdevingut finalment aquella Sèrbia intolerant que va fer l’ultimàtum a Iugoslàvia: o us convertiu en allò que jo us dic o no dubtaré a sotmetre-us. Com a resultat, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia i Kossove, pràcticament tothom, es van fer independents.

Amb les eleccions madrilenyes d’ahir hem entrat tots en una nova fase històrica en què la recuperació autoritària del nacionalisme espanyol ja no té fre. Perquè el resultat el restaura en la seua matriu històrica feixista i autoritària. I amb això ix reforçat. No és endebades que Espanya és l’únic estat europeu on el feixisme no va ser mai derrotat ni per la guerra ni per la revolució. Les coses són com són i els invents al final no funcionen si no tenen una base sòlida. Espanya és allò que és perquè el nacionalisme espanyol és allò que és. Punt final del debat.

Adeu Sánchez

El resultat a Madrid és un colp definitiu per a Pedro Sánchez i per al Partit Socialista espanyol. No és sols que la dreta extrema i l’extrema dreta, que no són la mateixa cosa però són iguals, guanyen amb comoditat a Madrid. És també que el PSOE hi obté el pitjor resultat de la història i que el supera Més Madrid, amb la qual cosa el PSOE ja és tercera força i no encapçala l’esquerra ni a Galícia, ni al País Basc, ni a Catalunya de facto, ni ara tampoc a Madrid –de manera que el seu paper històric de pal de paller espanyol passa a ser més que qüestionable. Per si amb tot això no s’hi havia prou, Pablo Iglesias fracassa, plega de la política i se’n va a casa. El govern espanyol, aquell famós govern espanyol més progressista de la història, està acabat.

I està acabat amb una acusació directa sobre el cap: com en tantes altres ocasions històriques, el PSOE ha tingut a les mans la possibilitat de canviar l’estat i ofegar el nacionalisme espanyol –Sánchez tenia claríssimament aquesta oportunitat, després de la corrupció del PP, dels escàndols de la monarquia i de la crisi catalana–, però no ho ha fet. No ho ha volgut fer. Aquesta vegada fins i tot tenia els vots necessaris al parlament espanyol per a fer gests forts i contundents que representassen un canvi de rumb real i acorralassen aquest nacionalisme espanyol que ara l’ha tornat a engolir. Però no els ha fets. I la imatge de la celebració al balcó de la seu del PP espanyol, al carrer Génova, aquella seu que es volien vendre avergonyits per a fer oblidar la corrupció, el perseguirà sempre. Quina ocasió més gran perduda!

Per a Sánchez comença ara un calvari personal perquè la dreta extrema, l’ayusisme, ja sap que arribar a la Moncloa és tan sols qüestió de temps. El president del govern espanyol és, literalment, un cadàver polític.

Adeu diàleg

El famós diàleg per a resoldre el problema català no ha existit mai, però després de les eleccions d’ahir a Madrid aquells qui encara el creien possible ja se’l poden traure del cap. Els catalans hem perdut bona part d’aquests darrers tres anys perseguint una cosa que en realitat només era una fantasia intencionada d’uns quants. Quan els polítics i els intel·lectuals orgànics fan les anàlisis i proposen camins no d’acord amb la realitat objectiva sinó amb la voluntat d’esquivar-la –per comoditat, per por, per interès, per incompetència, pel que vulgueu– passen aquestes coses. Un dels problemes més grossos del catalanisme és la inconsistència, i la incoherència, dels seus intel·lectuals.

Però, sortosament, en aquests tres anys les bases de la confrontació també s’han fet més sòlides que no el 2017 perquè Catalunya ha resistit la violència espanyola i la confusió interior l’ha atabalat però no l’ha fet descarrilar. I perquè aquesta Espanya és més descarada, més violenta, més lletja i encara molt menys presentable que l’Espanya ja poc presentable del 2017.

Adeu Espanya

De manera que situem-nos al lloc que toca i no perdem més temps. La felicitació ahir de Pedro Sánchez al PP ja apunta a nou tomb del govern espanyol, una altra volta cap a la dreta, com el que va fer al principi de la pandèmia envoltant-se de guàrdies civils i militarots. Però ni així no se salvarà. La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultraespanyol d’ací a molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació directa, oberta i total amb Catalunya, tant si ho vol com si no ho vol la nostra classe política, que no tindrà manera d’evitar-la.

Ep!, amb Catalunya i amb el País Valencià i amb les Illes. I amb el País Basc i Galícia, i segurament amb parts d’Espanya i tot. Això és la primera cosa que va dir anit Pablo Iglesias quan abandonà la política i no s’equivocava: l’estat espanyol camina a partir d’avui cap a una tensió territorial extrema. Tensió, i això ja ho dic jo, que sols es podrà resoldre definitivament si derrotem del tot l’espanyolisme i no si es vol –encara i malgrat tot– reformar una Espanya irreformable.

Hem de pensar en nosaltres i a fer efectiva la independència. Però si algú vol encara ajudar els espanyols, que no s’equivoque més i que recorde la crisi balcànica. Al principi de la descomposició iugoslava, un grup d’intel·lectuals demòcrates serbs va voler donar suport a la independència de les altres repúbliques, conscient que el mal niava, profund, dins el seu país i conscient que solament matant el monstre, aquell país seu seria també algun dia un país europeu normal. L’encertaven, com s’ha vist clarament. I ara passa això mateix i té la mateixa eixida.

PS1. Un record molt especial, aquesta nit, per Jordi Cañas, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa.

PS2. I demà eleccions a Escòcia. Quina setmana!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.