consell per la república

Fa feredat d’observar com a Madrid els partits espanyols debaten alegrement i sense prevencions sobre com liquiden l’autonomia de Catalunya. El quadripartit monàrquic no s’està de res i ara la filigrana ja consisteix a demanar-se si han de tornar a aplicar el 155 o si, en vista del fracàs de fa dos anys, han de tirar per la via de les lleis d’excepció. El debat és d’un calibre pornogràfic, amb el PSOE ja passat de cap a peus a la banda del nacionalisme més ultra. Tanmateix, pense que tot plegat ens ho hauríem de mirar amb un punt de satisfacció. El nerviosisme i l’excitació tremolosa de no haver-nos pogut derrotar amb dos anys de repressió delata tantes coses…

Especialment perquè, mentrestant, al Principat cada volta és més palpable la sensació que ens anem fent forts i que tornen les emocions que vàrem sentir el 2017. Amb l’afegit que ara sabem molt millor a què ens enfrontem i per tant som molt més conscients que no ho érem aleshores de la gravetat del moment i de com cal reaccionar. Les darreres manifestacions, sobretot les de Sabadell i Barcelona, són una gran alenada d’aire fresc, com ho és també un fet que ha passat relativament desapercebut però al qual jo done molta importància: la constitució d’alguns ajuntaments, encapçalats pel d’Amer, en consells locals per la República.

La declaració que han aprovat, si no vaig errat, de moment, a Amer, Cornellà del Terri, Sant Cebrià de Vallalta i Vilobí d’Onyar no implica grans canvis ara mateix, però prefigura d’una manera interessant el gran moment que s’acosta, quan l’autonomia desapareixerà davant els nostres ulls en allò que em pareix que serà el Big Bang de la nova fase del procés cap a la independència. Algú ha comparat aquest moviment d’ara dels ajuntaments amb el que va començar Arenys de Munt ara fa deu anys. Perquè els consistoris aproven una declaració que afirma que el seu territori és una part lliure i sobirana de la República de Catalunya i, constituint-se els electes en consell, baixen a terra la institucionalització republicana que pilota el govern legítim. És prompte per a saber si l’efecte serà comparable –si més no, jo no ho sé–, però la importància del gest és ben evident.

Crec que no val la pena que ens enganyem: fem què fem, facen què facen les institucions catalanes, els partits monàrquics encapçalats per Pedro Sánchez ja tenen coll avall que han de liquidar l’estatut d’autonomia i les institucions que se’n deriven. Davant nostre, sense manies, discuteixen el com, però ja no discuteix ningú el què. I ni tan sols necessiten posar-hi excuses. Ho acompliran fem què fem. L’autonomia de Catalunya és condemnada a mort d’ací a poques setmanes o mesos. Veurem com proven de dissimular-ho. No crec que ara s’atrevesquen a fer eleccions autonòmiques immediates perquè és evident que les perdrien, però he de suposar que alguna ficció democràtica voldran mantenir. Ara, la realitat serà indiscutible i tota la trama de poder autonòmic, de la direcció de les escoles públiques a les delegacions a l’exterior, de TV3 al darrer mosso d’esquadra, tot serà comandat directament des de Madrid. Potser continuaran dient-ne Generalitat, de la cosa administrativa, amorfa, que encara actuarà per inèrcia, però sense parlament, ni govern, ni president: tot plegat no serà sinó una carcassa adreçada a dissimular, sobretot per a provar de mantenir el cap alt enfront de la creixent impaciència exterior. Impaciència de la qual són proves fefaents el xou d’ahir a París i la decisió del Consell d’Europa d’investigar Espanya i Turquia, i concretament la repressió dels polítics catalans.

Quan passe això, vull dir minuts abans que la Generalitat autonòmica deixe d’existir, espere que els polítics catalans tinguen l’encert de traspassar d’alguna manera la legitimitat institucional al Consell de la República. Entre més raons, perquè és ben demostrable que la Generalitat actual no prové de la constitució postfranquista, sinó de la del 1931, passant per l’exili mitjançant el president Tarradellas. Adolfo Suárez es va pensar que era molt llest fent tornar el vell president a Catalunya, perquè no entenia que amb aquell gest desvinculava la Generalitat del poti-poti de la transició i li reconeixia una tradició pròpia, gest polític que ara té un valor majúscul.

Especialment si la gent entén, que no sé si ho farà però espere que ho faça, que la continuïtat de la Generalitat és el Consell per la República, tan deslligat del marc legal espanyol com Tarradellas en el seu exili francès. Si la gent no entén aquest paper legitimador del Consell, perdrem tots una gran oportunitat. Però si les institucions catalanes ho expliciten i la població ho entén, aleshores s’obriran de bat a bat unes portes enormes. Ara per ara –crec que per la gran quantitat d’errors que s’han comès aquests dos anys–, el Consell per la República només té 75.000 persones inscrites. Però imagineu quina maquinària d’enfrontament amb l’estat no seria un Consell amb una Assemblea Parlamentària com la que s’acaba d’anunciar, abonat pel suport de les institucions locals del país. Ep! I amb el suport, nom a nom i contacte a contacte, d’un milió de ciutadans –i si pot ser de dos milions, millor.

L’error desmesurat que cometrà el govern espanyol quan arrase les institucions autonòmiques serà no entendre que, a més d’autonòmiques, el poble les reconeix com a nacionals. I que poden tocar l’administració però no els sentiments ni les lleialtats. Si no hi ha cap institució autonòmica, cap president de la Generalitat, cap Parlament de Catalunya i alhora la població catalana reconeix la legitimitat del Consell, el resultat serà que s’haurà enfortit una institució republicana que podrà dirigir l’enfrontament amb les mans completament lliures. I que quan Espanya no tinga més remei que pactar, es trobarà que ella mateixa haurà mort la institució amb què podia tractar amb docilitat i, en canvi, tindrà davant una institució lliure, fora del seu control, que no podrà dominar de cap manera i que ja no pensa en absolut en termes de subordinació, sinó d’igual a igual.

Entenc el somriure que endevine en algun lector per això que dic de la negociació. Tant hi fa. La crisi catalana creix. Les reaccions exagerades dels contraris en són la millor prova. I un dia no podran més. I sense autonomia, sense poder autonòmic, sense burocràcia autonòmica, sense cap prebenda a repartir i amb un augment exponencial i descontrolat de la repressió i l’atac a tot allò que siga o sone català, el canvi al país serà automàtic. I la confrontació oberta i definitiva, molt més que inevitable. I si no que algú m’explique com s’ho faran perquè, després d’haver estat capaç de remuntar dos anys tan durs i difícils com aquests, ara de sobte la població accepte submisament la rendició i deixe a Espanya el camí expedit per a aquell Finis Cataloniae que tant entusiasmava el feixista Sentís. L’adeu a l’autonomia no eliminarà Catalunya. Ben bé serà a l’inrevés. I ens hem de preparar.

VilaWeb és un diari que tothom pot llegir sense pagar, però que demana el compromís d’aquells que poden i volen fer-ho, per sostenir-lo i fer-lo possible. Més de quinze mil lectors ja en són subscriptors. Llegiu ací què significa ser subscriptor i com ens ajuda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb